“Tenir un nen a l’aula amb altes capacitats és un xollo, però s’ha de saber portar”

“Els nens coneguts com superdotats, com si fossin supermans, no són simplement molt llestos, sinó que són nens que absorbeixen d’una manera intensa la realitat que els envolta però topen amb els clixés d’una societat que ofega la diferència”. Així els veu Carmen Giró, autora del llibre 'El club de los superman'. Parlem amb ella, amb el president de FANJAC i amb el doctor Javier Berché.

Víctor Saura
 
 
 

iStock

“Tenir un nen a l’aula amb altes capacitats és un xollo, però s’ha de saber portar”. Així opina Carmen Giró, periodista i autora del llibre El club de los Superman (Editorial UOC), un títol irònic perquè precisament si alguna cosa li queda clara després de parlar amb un munt de famílies i experts és que els nens amb altes capacitats no són supermans, per molt que habitualment se’ls anomeni superdotats. “De fet no són supermans, però són un xollo perquè són infants que tenen gust per aprendre i que poden contagiar d’aquest gust els seus companys i ajudar molt al mestre”, assegura Giró.

Curiosament, però, els alumnes amb altes capacitats no són percebuts com un xollo. Segons Giró, els professors “no ho aprofiten perquè no tenen formació específica ni recursos, i no saben com agafar aquests nens”. A banda, el sistema educatiu no contempla per ells un Pla Individualitzat (PI), com sí ho fa pels alumnes amb discapacitat o trastorns de salut mental. El mateix opina Teo Jové, president de FANJAC, l’entitat catalana que aplega més famílies amb fills superdotats. “Al voltant de les altes capacitats hi ha una desinformació molt important; evidentment els pares no tenim un manual, i mestres i psicòlegs tampoc en tenen si no estan molt especialitzats”, comenta Jové.

A FANJAC són al voltant de 700 famílies, que organitzen activitats per als seus fills i de suport per a les noves famílies, però aquesta seria només una petita part del col·lectiu. Segons Jové, “els identificats, és a dir, els que figuren a l’estadística oficial estan molt per sota de l’1% de l’alumnat, però tot allò que entra dins les altes capacitats en realitat sabem que és més del 10%”. Això voldria dir, doncs, que a cada aula hi ha entre dos i tres alumnes amb altes capacitats. Alguns se n’amaguen, són els adaptats, els que s’adonen que són diferents però prefereixen que no es noti. “Això és molt típic de les nenes amb altes capacitats”, diu Giró. Altres variants, segons Jové, serien “el brillant, que és el que nota tothom; i l’enfadat, que és aquell que s’avorreix classe perquè sempre repeteixen el mateix i l’única alternativa que té és fer-la grossa. També hi ha el creatiu, que és aquell qui troba relacions diferents, és el que dona la nota, aquest descol·loca el sistema educatiu”.

“Sovint només es detecten els qui donen problemes, els qui tenen conductes disruptives; els qui no donen problemes encara que s’avorreixen no es detecten, i per això s’associa l’alta capacitat amb infants problemàtics”, explica Giró. “No hi han dos nens iguals, i per tant no hi ha dos nens amb altes capacitats iguals”, afirma Jové.

La principal preocupació de les famílies, segueix Jové, “és que el teu fill sigui ser un nen infeliç, perquè es frustri, perquè no pugui desenvolupar el seu talent”, i per tant el principal objectiu “és que sigui feliç”, però perquè això passi ha de rebre la resposta educativa adequada. “És molt típic que a l’escola et diguin que l’important és que el teu fill sigui feliç, però compte perquè es pot confondre la felicitat amb la resignació”, afegeix Giró. “Clar que volem que desenvolupin el seu talent, i per això és tan important que identifiquem quins són els talents de tots els nanos, que trobem les fortaleses i debilitats de tots els nanos”, comenta Jové.

La frustració pot derivar en avorriment i en rebel·lia. Aquesta seria l’explicació del que sembla una paradoxa inexplicable: una tercera part dels alumnes amb altes capacitats acaben amb fracàs escolar. Un altre motiu, segons Jové, és que “durant bona part de la seva trajectòria escolar aprenen que no els cal cap esforç, i quan arriben a un nivell en el que necessiten hàbits d’estudi, com no els tenen arriba una crisi”. “Fins que no siguin considerats nens amb dificultats d’aprenentatge no avançarem”, opina Giró.

Moltes famílies recorren a activitats extraescolars per donar al nen aquell plus d’aprenentatges que demanda. Mentre la major part dels infants ocupen el cap de setmana al cau o en alguna activitat esportiva, els que tenen altes capacitats poden estar gaudint del cap de setmana fent un curs de física. Si bé hi ha algun tipus de centres acadèmics especialitzats en superdotats, Giró i Jové asseguren que la major part de famílies prefereixen que els seus fills vagin a l’escola ordinària, encara que això suposi haver de buscar aquests estímuls cognitius en horari extraescolar.

Detecció i avaluació

“A les famílies els dic que estimin als seus fills pel que son: quelcom normal i fascinant al mateix temps. Que desenvolupin un llenguatge d’adults amb ells i també que els hi concedeixin el dret d’equivocar-se”. El doctor Javier Berché és president executiu de la Fundació Berché i un dels pioners a Espanya en l’estudi de les persones amb altes capacitats. Es poden detectar de ben petits, diu, “sobretot pel gran vocabulari que desenvolupen amb rapidesa i per la seva gran capacitat d’aprenentatge”, però no obstant matisa que “l’avaluació de la superdotació és més complexa del que sembla”.

“Hem de tenir en compte que la gran majoria dels tests que estudien la mesura de la intel·ligència s’han dissenyats per detectar problemes, i per tant no serveixen per detectar el sostre intel·lectual”, afegeix Berché. A la seva fundació, precisa, utilitzen el test d’habilitat escolar SCAT, “que tenim en exclusiva amb una prestigiosa universitat dels EUA i que ens permet coneixer molt bé els sostre de l’alumne”. A banda “fem sempre un profund estudi emocional d’aquests alumnes”.

Els estereotips

El principal estereotip al voltant dels superdotats és que són alumnes que no necessiten ajuda, perquè treuen segur bones notes. “Doncs no és així. Són nens i tenen més capacitats, però segueixen necessitant que algú els orienti”, diu Teo Jové. Segons Berché, “l’alumne amb aquestes característiques no vol grans discursos, vol intervenir i fer un raonament sobre els aprenentatges. Per això molts d’ells van en contra dels aprenentatges dels programes tradicionals i rígids d’ensenyament”. Molt sovint, afegeix, “el mestre creu que el superdotat ho ha de ser en totes les matèries, quan no és així”.

Què ha de fer un mestre amb un alumne així? Jové recomana davant de tot “no tallar les ales, la curiositat o la motivació”. Però això passa? “Per exemple, en matemàtiques, genera problemes que un nen estigui fent multiplicacions amb decimals quan això encara no li toca per edat, doncs no li diguis que no això no ho faci ja que és matèria de l’any que ve perquè així li estàs matant la curiositat o la motivació”, sosté. El president de FANJAC afirma que el protocol d’intervenció que té el departament d’Ensenyament davant d’un cas d’altes capacitats és força bo, però que “una cosa és això i l’altra el dia a dia dels centres”.

Berché, per la seva banda, aconsella també als mestres “que tinguin molta cura amb l’especial sensibilitat emocional d’aquests alumnes” i que “reconegui les respostes d’un pensament creatiu divergent que trobem en el 60% dels nostres alumnes”.

I què no s’ha de fer? L’error més freqüent, comenta Giró, “és pensar que necessiten més, és a dir, que si poses un full de sumes de deures, a l’alumne amb altes capacitats l’hi donis tres; ell no vol fer més sumes perquè ja les sap fer, el que vol és ampliar i aprofundir”. Jové hi coincideix: “No necessiten estudiar més ni fer més feina repetitiva, el que necessiten són activitats d’enriquiment, curricular o extracurricular; ajudar-los a anar més lluny en funció de les seves inquietuds”.

Un altre error, apunta el doctor Berché, “és suposar que l’alumne ha de treure sempre un 10 en totes les matèries. En realitat molts pocs alumnes ben dotats busquen aquest reconeixement en les qualificacions, acostumen a seguir la llei del mínim esforç”.

El llibre de Carmen Giró es tanca amb un decàleg de consells d’urgència per a mestres que van en aquesta línia, així com un recull de frases que pares de fills amb altes capacitats han sentit algun cop. Com un “tranquil·la, ja se li passarà”, que una psicopedagoga li va dir a una mare. O una tutora a uns pares: “Sisplau freneu-lo a casa, digue-li que ja aprendrà quan toqui”. No totes són així. També recull iniciatives imaginatives de mestres davant del repte que els ha suposat tenir un alumne amb altes capacitats.

Passar de curs, sí o no?

Un dels recursos que té el sistema davant d’un alumne amb altes capacitats és fer-lo saltar un curs. Per exemple, que acabi 2n de Primària i comenci 4t. Això es coneix com a acceleració. Segons Giró, “és la resposta més fàcil, i de vegades pot anar bé però de vegades no funciona”, ja que l’alumne amb altes capacitat presenta disincronies, és a dir, que l’edat biològica no coincideix amb la intel·lectual però aquesta tampoc ho fa amb l’edat emocional.

Un altre problema és la relació amb la resta del grup. Històricament han hagut de carregar amb etiquetes molt pesades: els setciències o empollones, els saberuts o sabelotodo, els frikis, els rarets… “L’alumne superdotat no és antisocial –afirma el doctor Berché–. Com deia la gran especialista nordamericana Leta Hollingworth: “la conducta social o antisocial que pugui desenvolupar un alumne superdotat depèn del grau de comprensió dels adults””.

El nen ho ha de saber? Se l’hi ha de dir? “Ell ja sap que és diferent, però el que s’aconsella –comenta Giró– no és posar-li l’etiqueta de superdotat, sinó explicar-li les característiques: tu ets així perquè t’agrada molt aprendre, o entens les coses més ràpidament que els altres, etc.” Amb tot, no tots els pares actuen igual. Segons l’autora d’El Club de los Superman, “alguns pares ho saben i no diuen res ni al nen ni a l’escola, per protegir-lo, però potser li estan creant una crisi interna, ja que ell sap que és diferent però li estan dient que és com els altres, i després també pot ser que hi hagi pares molt exigents amb el nen i amb els mestres, això també és antipedagògic, li estan ensenyant supèrbia al nen”.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*