Emilio Ruiz és mestre, orientador, psicòleg educatiu i formador de formadors, però a més és un d’aquests rars conferenciants que saben transformar cadascuna de les seves xerrades en una injecció d’energia per a l’audiència. Coincidim en l’última trobada de famílies de Down España, que va tenir lloc al desembre a Cadis i en la qual va fer una xerrada a famílies i un taller a joves i adults amb síndrome de Down. Assessor educatiu de la Fundació Síndrome de Down de Cantàbria i del Canal Down21, portal de referència a Espanya i Llatinoamèrica, fa anys va publicar Síndrome de Down, la etapa escolar. Guía para profesores y familias (CEPE), que segueix sent un full de ruta plenament vigent per a pares i mestres. El seu últim llibre, publicat el 2016, és Todo un mundo de emociones: educación emocional y bienestar en el síndrome de Down (CEPE).
Doni’m un consell d’urgència per al mestre que per primera vegada té a la seva aula a un alumne amb síndrome de Down.
Jo sempre dic que per a alguns mestres aquesta primera vegada pot semblar-se molt a la del pare que rep la notícia que el seu fill té síndrome de Down. També al mestre li acaba de néixer un alumne que no esperava, o sigui que la primera reflexió és molt clara: és un nen. I això mateix els dic als pares durant el procés d’acceptació, que culmina en el moment que deixen de veure la síndrome i veuen al nen. És un nen, amb les seves peculiaritats, però el principal és que és un nen. No miris la síndrome, mira al nen i creu en ell.
Més consells.
El primer que fa un nen en una escola és fer-li un pols al mestre, a veure on arriba. I si et veu tou, et dominarà. L’error en el qual pot caure el mestre és no exigir-li: pobret, és un nen amb síndrome de Down, serà un nen tota la seva vida… Si vas amb aquesta idea aquest nen i tu no us entendreu.
I quan et diu que ja té 25 més a l’aula i que aquest li dóna més treball que els altres junts?
El 2016 vaig escriure un article amb propostes per a la gestió de l’aula, que va en la línia de donar consells que valguin per a tots. Intenta treballar a l’aula d’una manera que tots els alumnes en surtin beneficiats. A les adaptacions curriculars, que és el primer mètode amb el qual vaig treballar, has de fer coses diferents per a l’alumne amb síndrome de Down, o sigui que és un treball afegit. Per tant, fes coses que siguin comunes a tots, i poso un exemple. A un nen amb síndrome de Down les explicacions llargues no li serveixen, si li parles més de 10 minuts es perd, per la qual cosa a la meva aula no faré cap explicació que duri més de 5 minuts Li val al nen amb síndrome de Down? Sí. Els val als altres? També. Això és una estratègia d’aula. Un altre exemple. Els nens amb síndrome de Down perceben millor per la vista. Doncs les meves lliçons estaran acompanyades de fotografies, dibuixos, gràfics, pictogrames… Això beneficia l’alumne amb síndrome de Down i a tots els altres.
Llavors ja ha desestimat les adaptacions curriculars?
Una vegada ja he pres mesures per a tots, tinc en compte com aprèn el nen amb síndrome de Down, i faig servir una metodologia adaptada a ell que sigui útil per a tots, llavors em puc trobar amb què hi ha continguts als quals no arriba i que s’han d’adaptar. Per exemple, els altres estan donant equacions i el nen amb síndrome de Down amb prou feines multiplica. Hi ha matèries com matemàtiques en les quals haurà d’anar a un altre ritme, amb altres continguts i altres objectius; aquí és on cal fer l’adaptació curricular. Però és l’última mesura, quan arriba el moment de prendre decisions sobre objectius i continguts que estan molt apartats de la resta dels seus companys. És una estratègia més, però no s’ha de convertir en l’única.
Per al professor de secundària el consell seria el mateix: que vegi al noi i no a la síndrome?
Sens dubte, però la secundària és una etapa més complicada. Es barregen diversos factors. Per exemple, la pròpia estructura del sistema educatiu. Un alumne de primer d’ESO té onze assignatures amb onze professors diferents, i cada matí dóna sis matèries diferents que canvien cada hora… Estàs demanant a un noi amb síndrome de Down que canviï la seva ment sis vegades al dia, per passar de matemàtiques a història, de ciències a llengua, de tecnologia a música… Això pedagògicament és una barbaritat. Un altre aspecte: el professorat de secundària, sent sincers i amb el cor a la mà, té en general una molt pobra formació pedagògica. Són especialistes en biologia, en filosofia, en literatura… però han fet una formació bastant escassa quant a pedagogia. I en molts casos consideren que l’única cosa que han de transmetre són coneixements curriculars.
La qual cosa és un error.
Clar, aquest professor ha d’entendre que es diu Educació Secundària Obligatòria, i aquesta “O” final li obliga a atendre a tot tipus d’alumnat, no pot pensar que únicament ha de transmetre continguts curriculars, sinó que ha d’atendre les persones individualment. Però encara hi ha una altra raó que fa difícil aquesta etapa: el mateix alumnat amb síndrome de Down té discapacitat intel·lectual, i a la secundària els continguts són tremendament abstractes i conceptuals, són continguts d’una complexitat que en molts casos s’escapa de la capacitat dels joves amb síndrome de Down. O sigui no cal tirar tota la culpa al sistema ni al professorat, cal pensar que hi ha una discapacitat intel·lectual i els continguts són abstractes. De fet, Piaget diu que aquesta és l’etapa del pensament formal abstracte, i a aquest pensament és al que no arriben els nois amb síndrome de Down, ja que normalment funcionen amb pensament concret. A les dades em remeto, el nombre de joves amb síndrome de Down que han obtingut el títol de secundària és molt limitat.
Això pot dependre de factors com la sintonia que tinguis amb el teu centre o amb el teu inspector, o fins i tot de la laxitud de la legislació autonòmica.
El títol no em preocupa en absolut. Només ho prenc com una dada de la dificultat de la secundària en general. El nivell curricular dels nois i noies amb síndrome de Down aniria de tercer a cinquè de primària. Parlo en general. No podem ocultar la realitat, el seu CI es mou entre 40 i 65, i el seu nivell curricular es mou d’un tercer a un cinquè de primària. Per això els continguts de secundària són massa complexos per a ells.
No obstant això, han de fer una secundària inclusiva.
Hi estic d’acord. Llavors cal veure amb quines estratègies. Jo vaig proposar en el seu moment un sistema d’aules obertes. Una aula específica a un centre ordinari, en la qual sis, vuit o deu nois i noies amb un nivell intel·lectual semblant comparteixen un aula, treballant objectius adaptats al seu nivell, possiblement amb continguts pràctics per a la vida diària, etc. I després determinades matèries les comparteixen amb els altres. Però de debò que em costa veure la majoria d’adolescents amb síndrome de Down a un aula de secundària donant sis matèries diferents amb el nivell de complexitat que tenen aquestes matèries.
Ni amb adaptacions?
Però és que en aquests cursos ja estan donant alguns continguts inaccessibles. L’adaptació és fer una selecció d’objectius i continguts per a aquest nen en concret, que sigui el més propera possible al que estan donant els altres. Però hi ha un moment en què s’obre una gran bretxa i aquesta proximitat desapareix. A mi m’agrada transmetre il·lusió, però ho dic sempre a les meves xerrades: els peus al terra i el cap a les estrelles. Anem a lluitar perquè arribin al màxim de les seves possibilitats, però amb els peus al terra. No obligues a una persona cega a treure bones notes en educació plàstica o a una persona sorda en música, de fet se’ls eximeix d’aquestes matèries perquè estan intrínsecament unides a la seva discapacitat. A l’alumne amb discapacitat intel·lectual no se li pot eximir de totes les assignatures, però el nivell és el que és.
No és el que estem acostumats a escoltar des de l’òptica de l’escola inclusiva…
Jo crec en mètodes com les comunitats d’aprenentatge, en els quals tota l’escola es converteix en escola inclusiva, també l’aprenentatge cooperatiu o l’aprenentatge per projectes són metodologies meravelloses, però anem a un institut qualsevol, entrem i vegem què fan. Com a orientador n’he visitat molts. I allà el professor de matemàtiques dóna matemàtiques, el de filosofia dóna filosofia i el d’anglès dóna anglès. Ho dic sempre: mai he vist una manifestació de professors cridant “volem inclusió! volem inclusió!” Això és tocar de peus a terra i tenir el cap a les estrelles. Jo segueixo creient en totes aquestes metodologies, però mentre estigui al món en el qual som ara haig de buscar formes de treballar que siguin el més inclusives possibles. En realitat, moltes vegades els límits entre integració i inclusió es difuminen, i el que ens ofereixen com a mesures inclusives en realitat són integradores o de vegades fins i tot excloents.
Però s’ha avançat molt en poc temps…
La major part de nens amb síndrome de Down, al voltant del 80%, poden arribar a llegir i escriure de manera comprensiva i utilitzar aquesta lectura per a un lloc de treball o el seu temps d’oci, però no et diré que ni l’1% anirà a la universitat perquè això no és cert. Ara mateix menys del 10% estan traient el títol de secundària. I portem 27 anys des de la LOGSE. Quan se’ls va començar a ensenyar a llegir en poc temps es va demostrar que molts podien llegir. La majoria també poden treballar a empreses ordinàries, i si ara mateix no n’hi ha més treballant és perquè no se’ls està donant l’oportunitat. Una minoria molt escassa poden cursar la secundària i una minoria que pràcticament és nul·la poden anar a la universitat. Amb aquestes dades m’atreveixo a ser realista i dir que la secundària està complicada. Però de la mateixa manera dic que per la secundària cal intentar passar, perquè els nois amb síndrome de Down remoguin la consciència dels professors, i per seguir lluitant per una renovació en les estructures de l’etapa.
Sosté que cal educar en emocions als nois i noies amb síndrome de Down. A què es refereix?
En certa forma se’ls pressiona perquè llegeixin, escriguin, aprenguin conceptes matemàtics, de coneixement del medi, etc., és a dir, que vagin adquirint coneixements de caràcter intel·lectual, i en canvi tenim abandonat l’emocional. Per què perd un lloc de treball un jove amb síndrome de Down? Mai el perd per falta d’habilitat en l’acompliment de les seves tasques, perquè amb el mètode del treball amb suport es fa una selecció prèvia del lloc de treball, i s’estudien les tasques perquè aquest treballador les pugui exercir. Quan perden la feina és per falta d’habilitats emocionals, perquè no són capaços d’encaixar una crítica –baixa tolerància a la frustració–, perquè un li envia un missatge de mòbil a la seva cap dient que és molt maca i vol ser el seu nòvio –falta d’empatia, de saber diferenciar entre un company i un superior jeràrquic–, coses així. Estem obstinats a treballar el cognitiu quan el més important és que sàpiguen relacionar-se socialment i gestionar les teves emocions. Defenso que s’abordi l’emocional, que d’altra banda ho considero un punt fort de la síndrome de Down.
En quin sentit?
Tenen facilitat per apropar-se als altres, tenen certa capacitat per detectar emocions en els altres, saben estar amb altres persones… També tenen mancances. Per exemple, s’emboliquen a l’hora de posar nom a les emocions, les confonen. Però és un camp en el qual no s’ha treballat gens, i hi ha moltíssim a sembrar i moltíssim a recol·lectar. Tampoc està treballat el seu gust per la música, la intel·ligència musical. I en canvi els donem canya perquè multipliquin i divideixin, la qual cosa per a la seva vida futura tindrà una escassa utilitat. La seva fortalesa emocional s’ha d’aprofitar per treure el millor de si mateixos, no són superdotats emocionalment ni musicalment, però són camps als quals hi van des del positiu, i se’n pot treure molt d’ells.
En què consisteix el programa que elabora amb Down España?
Ja el 2004, des que vaig sentir Rafael Bisquerra, em va interessar tot això, i vaig escriure un article sobre emocions i síndrome de Down. Durant dos anys vam posar en marxa un taller d’educació emocional a Cantàbria, es tractava d’una cosa molt senzilla per reconèixer emocions, relacionar-les, aplicar una relaxació, llavors vaig escriure sobre el que havíem fet i em van anar cridant perquè donés xerrades… A això li he seguit donant voltes i el 2016 vaig escriure el llibre “Tot un món d’emocions”. Down España volia fer un projecte sobre educació emocional i em van demanar que coordinés el grup de treball.
Parla de la creació de la figura del mediador emocional.
Aquesta idea és de Down España. Al programa d’educació emocional es proposa que cada associació tingui un mediador emocional, seguint el model del mediador educatiu, que fa d’intermediari entre escola i família. El programa es divideix en les que serien les quatre funcions fonamentals del mediador emocional, que són sensibilitzar la institució i la comunitat educativa sobre la necessitat de treballar les emocions; en segon lloc als professionals de la institució i dels centres educatius; després a les famílies; i en quart lloc a les persones amb síndrome de Down. Per a aquests últims s’ha editat un quadernet que conté 20 activitats en quatre blocs: conec les meves emocions, gestiono les meves emocions, conec com et sents tu, per tant parlem d’empatia, i gestiono les relacions. En aquests quatre blocs hi ha un seguit d’activitats. I aquest és el quadernet de l’alumne, que va entrellaçat amb el quadernet del mediador emocional. Down España suggereix que cada entitat que ho desitgi creï la figura del mediador emocional, que sigui la persona responsable d’abordar aquests temes a partir d’aquests quatre blocs.
A la seva manera això ja ho vénen fent les psicòlogues de les associacions.
El que hem volgut aportar és la sistematicitat. Per exemple, suggerim que aquest quadernet sigui aplicat de manera trimestral, amb una o dues sessions setmanals. De la mateixa manera que el programa de lectura i escriptura està consolidat, i a totes les entitats s’aplica fins que el nen llegeix, trigui el que trigui, anem a introduir això de manera sistemàtica, perquè efectivament els psicòlegs dels centres aborden aspectes emocionals. Però la diferència entre l’educació emocional respecte a l’abordatge psicològic de les emocions és que la psicologia fonamentalment ha abordat les emocions des de la perspectiva del dèficit. Quan la tristesa es converteix en depressió és quan es decideix que cal anar a veure la psicòloga. O quan l’ansietat es converteix en estrès o la ira en pèrdua d’autocontrol. Un programa d’educació emocional és preventiu, al noi se li ensenya a conèixer les seves emocions i les dels altres, i a gestionar-les.
Un exemple.
Un jove amb síndrome de Down que té germans petits que marxen de casa. Això passa sovint. Aquest adult va veient que es va quedant sol i va entrant en una depressió. Mai ha entès què és la tristesa, mai li han parlat d’emocions, i es va enfonsant sense saber què li està passant. Si des de petit li has posat paraules al que sent podem estar prevenint que al seu moment agafi una depressió.
A partir de quan s’hauria de començar a aplicar?
A les meves xerrades dic que l’educació emocional comença des del mateix instant que el nounat es posa al pit de la mare. Perquè aquesta mirada que li llança la mare al nen i el nen a la mare és un llaç emocional que dóna inici a la seva educació emocional. Per això també hi ha un bloc per al treball amb les famílies, perquè has d’enfortir i empoderar les famílies, perquè per ajudar a gestionar les emocions del seu fill han de ser capaces també de gestionar les seves pròpies emocions.
Les escoles també insisteixen massa en aspectes pràctics, com aprendre a comptar diners, i haurien de fer-ho més en els emocionals?
Sens dubte. Creiem que aquest programa es podria aplicar a qualsevol centre i no solament per a nens amb síndrome de Down, sinó a qualsevol. La intel·ligència matemàtica té una assignatura que es diu matemàtiques, la intel·ligència lingüística té llengua i literatura, l’espacial té educació plàstica i visual, la musical té música… totes les intel·ligències tenen una representació en l’àmbit educatiu, mentre que la intel·ligència emocional, el coneixement i gestió d’emocions i de les relacions, no té cap reflex en l’àmbit escolar. El fet que no se’ls estigui educant en emocions no és únicament una mancança dels nens amb síndrome de Down, és una mancança del sistema educatiu. Les emocions s’han d’abordar a l’escola sí o sí per a tots els nens. Però hi ha més.
…?
Un cervell bloquejat per un segrest emocional, bloquejat per l’amígdala, no pot aprendre. O sigui, la capacitat d’aprenentatge d’un cervell bloquejat emocionalment, per exemple per la ira o per la por, és nul·la. No és que haguem d’educar en emocions perquè puguin ser ciutadans del futur, sinó també perquè puguin aprendre.
L’educació emocional hauria de treballar-se transversalment a qualsevol matèria o a les classes de tutoria?
Es pot portar de diferents maneres. Una és introduir-ho en el currículum de les diferents matèries. Per exemple, si estic treballant ciències naturals treballaré allò que parlàvem, l’amígdala, igual que aprenc el sistema circulatori o digestiu podem aprendre com funciona el cervell; si estic treballant llengua i literatura introduiré el vocabulari emocional, perquè la primera estratègia d’autocontrol emocional és posar paraules a les emocions. En educació física aprendré relaxació, estratègia bàsica d’autocontrol emocional. Etcètera. Una altra forma és en extraescolars o assignatures optatives. O també efectivament a les hores de tutoria, que cada vegada s’estan introduint més a primària. Però l’ideal és el que Rafael Bisquerra anomena sistema de programes integrats, ja que l’educació emocional relaciona totes les matèries. Per exemple, entrem al matí i tots els professors, al marge de la seva matèria, dediquen els primers cinc minuts a preguntar els seus alumnes com se senten. Això ja es fa en alguns centres. O quan afloren emocions a l’aula, en comptes de cridar “seieu i calleu!” és el moment de preguntar “què ha passat?, què vas fer?, què podies haver fet?, com vas gestionar l’emoció?, què vas sentir?, què et va obligar a fer?”. O tots els alumnes en tornar de l’esbarjo fan una sessió de relaxació perquè això els baixa el seu nivell d’activació, perquè aprenen millor si el seu cervell està emocionalment estable. En aquest sistema de programes integrats de Bisquerra les emocions estan immerses a tota l’estructura del centre. Això requereix que l’equip directiu cregui en això i que el professorat estigui format en la matèria, fins i tot que es formi als pares i treballin en la mateixa línia. Una matèria que s’anomenés educació emocional, i que s’impartís al llarg de tota l’escolaritat, seria la més útil per l’alumne. Mentre no existeixi, hi ha aquestes altres formes d’anar-ho introduint.
