Tot allò que sorgeix en un debat sobre l’escola en el marc del ‘conflicte Catalunya-Espanya’

El fet que el model educatiu català tingui notables diferències amb l’espanyol ajuda a entendre el ‘conflicte’, o fins i tot a buscar-ne una solució? Més enllà de la superfície (adoctrinament) quan es planteja un debat en aquests termes sorgeixen qüestions molt més de fons: competències, recerca, formació, itineraris, retallades, segregacions...

Víctor Saura
 
 
 

Joan Mateo, durant la seva intervenció | Foto: UB

La Universitat de Barcelona ha plantejat en els darrers mesos un seguit de debats monotemàtics en el marc del conflicte Catalunya-Espanya. S’ha parlat d’economia, d’història, de llengua… dijous passat va arribar el torn de l’escola, i l’acte va consistir en una ponència de Joan Mateo –president del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu i exsecretari de Polítiques Educatives del Departament–, seguit de diverses intervencions de distingits membres de la comunitat educativa. De debat n’hi va haver poc, com passa sempre quan hi ha moltes persones volent dir moltes coses en molt poc temps, però sí que van sorgir algunes idees interessants, que val la pena recuperar.

Què ens distingeix del model espanyol?

A parer de Joan Mateo, ens distingeix pràcticament tot. Però sobretot va subratllar tres aspectes: el model lingüístic, l’avaluació i els itineraris. I no precisament per aquest ordre.

La llengua, perquè el model plurilingüístic (que ara s’ha presentat, però que Mateo va assumir com a propi, ja que s’hi va estar treballant durant la seva etapa al Departament) no busca confrontar llengües, sinó complementar-les a fi de “desenvolupar la capacitat comunicativa dels alumnes”. “Com més saps d’una llengua més en saps de les altres, les llengües s’han d’aprendre en contacte”.

Sobre el model d’avaluació per competències, Mateo va venir a dir que Espanya s’ha quedat ancorada en el segle XX malgrat que hi ha “un manament europeu de desenvolupar el currículum a partir de les competències”. Vivim en la complexitat i la incertesa, el coneixement creix i es fragmenta, va explicar Mateo, “i això s’ha d’acceptar i entendre com un valor, no com un problema”, però a la vegada va advertir que la pedagogia tradicional no pot donar resposta als reptes que planteja aquesta nova societat complexa, i en aquest sentit la nova forma de treballar el coneixement només pot ser per competències. Idea que en la seva opinió Espanya sembla no haver assumit encara.

I pel que fa als itineraris –o més aviat “la bastida” –, Mateo va criticar el “model piramidal, selectiu i no inclusiu” del sistema educatiu a Espanya, pensat, va afirmar, per afavorir les elits i apartar aquells que no arriben. “La nostra forma d’entendre l’educació és molt diferent, i per això hem organitzat tot el sistema de cara a la inclusió”, perquè “no només l’educació, sinó tota la societat hauria de ser inclusiva”.

En aquest sentit, Mateo es va referir a la LEC com “una llei magnífica que no obstant no podia sobrepassar els límits de la LOE”. Ara potser li caldria una actualització, va afirmar, si bé va admetre tot seguit que difícilment s’aconseguirien els consensos de l’any 2009. I es va felicitar pels recents canvis a la LOMCE que està introduint el nou govern espanyol. “La LOMCE –va apuntar el conferenciant– tenia uns elements tòxics i el PSOE els està eliminant, això està bé, però el que està aconseguint és tornar a la LOE, que era una llei del segle XX i no del segle XXI”.

L’escola catalana adoctrina però és inútil davant la influència ‘youtuber’?

Antoni Tort, professor de la Universitat de Vic, va ser qui més va centrar la seva intervenció en les acusacions d’adoctrinament. I ho va fer amb la mandra de qui sap que no li cal convèncer cap dels presents que “són una bajanada”. No obstant això, va plantejar una contradicció certament cridanera. “Per una banda ens diuen que l’escola no pot combatre el poder de les xarxes, ni dels influencers, els youtubers, el porno… però en canvi té una capacitat brutal de conformar mentalitats polítiques”, va comentar Tort. I això és perquè l’acusació d’adoctrinament “parteix d’una concepció arcaica del que són els processos d’aprenentatge, que són molt complexos i no depenen del que pugui dir un llibre de text”.

A l’escola s’ha de poder parlar de tot, però realment es parla de tot?

Juli Palou, professor de la UB i alter ego de Jaume Cela en els articles que periòdicament publiquen a l’Ara Criatures, va seguir amb la qüestió, sense anomenar-la i amb la fatalista convicció que “per molt que diguem no ens faran cas”. Ara bé, també va deixar caure que sí, que a l’escola òbviament s’ha de poder parlar de tot, i que s’ha d’ensenyar a pensar, però que això vol dir també que “si no sabem què pensen els que no pensen com nosaltres, no pensem”.

Va insistir diversos cops que cal crear marcs mentals propis. I que aquests marcs passen per la formació dels mestres (“hauríem de cuidar el MIF”, va remarcar), per estrènyer la complicitat entre universitat i escola, i per “fer ciència” sobre el marc educatiu. “No hi ha innovació sense canvis de marcs mentals, sense reconceptualització de l’equip de docents”, va afegir.

La teoria de les ‘teories impacients’

Pel que fa a la recerca, Palou va assenyalar una altra diferència respecte d’Espanya, segons li han fet veure alguns col·legues espanyols: “Aquí tenim un accés molt més fàcil a les escoles”. Davant tenia Mateo, i al seu costat l’exconsellera Irene Rigau, visiblement complaguts per la inesperada floreta. Però a la vegada va advertir, sobre la innovació, que “en el nostre món del saber tenim teories impacients, que no es tanquen, que no es constaten”, i ho va tancar afirmant que “els docents no poden només ser els receptors dels conceptes que altres generen, han d’estar implicats en els processos de canvi”.

Claustres dividits, una ferida que no ha cicatritzat

Pilar Gargallo, presidenta de la FMRP, va repassar en pocs minuts la història del darrer segle d’escola catalana per reivindicar que “el model que tenim s’ha fet des de la base per aquests moviments de mestres, per la universitat i per l’administració”, però també va parlar de pressupostos, de la necessitat d’invertir més en formació, i sobretot d’una “ferida” conseqüència del conflicte que cal recordar. “Hi ha claustres on hi ha força consens, però també tenim claustres dividits, claustres que no volen parlar de política i mestres que no volen tractar el tema a l’aula” arran de les acusacions contra uns professors “sense un govern que els pogués defensar”. “La resiliència dels docents és molt gran però no sabem fins on arribarà”, va advertir.

Per què la segregació per llengua és inadmissible i les altres són admissibles?

Però qui més va llençar aigua al vi va ser la presidenta de FaPac, Belén Tascón, la qual es va allunyar deliberadament de la comparació amb les altres realitats per assegurar-se que els presents no marxaven sense recordar les mancances pròpies. Va parlar de “infrafinançament”, però sobretot de dues vares de mesurar: “El model lingüístic està molt blindat, però no hem estat capaços de blindar la resta de segregacions”, va comentar Tascón. “Per què la segregació per raó de llengua és inadmissible i en canvi no ho és la segregació per renda, religió, procedència, gènere o capacitat?”. Per la presidenta de la FaPac, aquestes altres segregacions són conseqüència “del malentès dret d’elecció de centre”. “No hem deixat escollir les famílies la llengua d’escolarització dels seus fills –va emfasitzar–, però el dret d’elecció de centre sí que ha permès aquestes altres segregacions”. Tascón va definir l’escola concertada com un model que cerca el benefici (“que no vol dir només econòmic”) i consolida la societat patriarcal (mentre Rigau, al seu davant, negava lleugerament amb el cap), i va acompanyar la seva intervenció amb unes gràfiques en les quals es veia que la partida en concerts educatius no ha patit durant els anys de crisi i retallades tant com ho ha fet el pressupost general del departament. “Hi ha una ideologia davant d’això? Aquí ho deixo”.

El debat feia dues hores que havia començat i encara quedava una última ponent (Igone Azpiroz, de l’Institut Lizardi de Zarautz) quan el cronista va haver de plegar veles. La vicerectora d’Igualtat i Acció Social, Maite Vilalta, havia dit a l’obrir l’acte que una de les idees d’aquest cicle de #DebatsUB: Catalunya-Espanya (que se seguiran organitzant durant el 2019 i s’acabaran editant en llibre) és abordar temes que “puguin explicar el conflicte però també puguin ser la solució”. Seria molt optimista afirmar que el de l’escola ho ha aconseguit, però si més no s’ha intentat.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*