Entrevista | Eva Bach

“Tot el professorat hauríem de passar una ITV emocional”

Mestra, pedagoga, escriptora, formadora... L’Eva Bach és una de les pioneres de l’educació emocional en l’àmbit educatiu i familiar a Catalunya i a bona part d’Espanya i que, com a bona exploradora de les relacions humanes, treballa per desenvolupar noves formes de comunicació que permetin als infants –i també als adults- ser timoners de les seves pròpies vides amb dignitat i esperança.

Laura Reinón
 
 

Eva Bach | Foto: Laura Reinón

L’Eva Bach és d’aquelles persones que t’acarona amb la mirada i amb la qual podries parlar durant hores sense avorrir-te. Per això vam aprofitar per xerrar amb ella d’emocions, de bellesa, de somnis, de natura, inclús de jardineria, durant la II Jornada Pedagògica Invulnerables, organitzada per l’Obra Social “la Caixa”, amb l’objectiu de potenciar els talents dels alumnes i donar una nova mirada a l’aula.

Com arribes a aquest camí de les emocions?

Jo sóc una persona a la qual li agraden les persones i la vida. M’enamoren les persones que enamoren, necessitaria molt més temps per conèixer tota la gent meravellosa que em trobo i que és molta. Com arribo a aquest camí? No arribo per la línia recta ni per una vocació clara. No vaig anar a buscar la pedagogia sinó que me la vaig trobar. Vaig entrar a Filosofia perquè em feia moltes preguntes i vaig tenir la sort que el pla d’estudis era comú amb Pedagogia i amb Psicologia. D’aquesta manera vaig descobrir que allò que més m’agradava era la pedagogia. I vaig tenir molt clar que si volia ser pedagoga i dedicar-me a pensar sobre l’educació, la primera cosa que havia de fer era passar per l’escola.

I hi vas viure l’experiència.

Vaig estar durant set anys a l’escola perquè no volia que ningú em digués que feia teories desvinculades de la realitat. Volia viure l’experiència de primera línia, a l’aula. Vaig pensar que no podria ser pedagoga ni fer cap bon servei a l’educació si no tenia abans l’experiència directa de l’aula.

No vaig entrar pensant que m’hi quedaria, però quan en vaig sortir, l’excusa real va ser el naixement del meu segon fill. Em vaig agafar una excedència maternal, però la veritable raó va ser que, quan treballava a l’escola, vaig entendre que hi havia una feina tan important o més a realitzar amb els adults que amb els nens. I jo la volia fer.

I a quina conclusió vas arribar?

Vaig arribar a la conclusió que volia treballar amb adults. Als adults, i per tant també als professors, ens falta passar una ITV emocional! Molts problemes que tenen els nens són fruit que els adults no sabem donar resposta adequada a aquests problemes, potser perquè no els hem sabut gestionar en la nostra pròpia vida, perquè són temes tabú, que ens superen… I així és com em començo a interessar per totes les problemàtiques emocionals que els adults projectem sobre els nens i que els hi generen preocupacions que no són naturals. A partir d’aquí començo a interessar-me per aquest món que jo no sabia que es deia intel·ligència emocional ni educació emocional. En aquella època, l’any 93 o 94, el terme no havia sorgit encara. Va ser a partir de Goleman quan el terme agafa consistència, tot i que no el va inventar ell. Va ser llavors quan vaig prendre consciència de “l’analfabetisme emocional” que jo mateixa vaig detectar quan estava a l’escola, però que llavors no sabia posar-li nom.

Què vol dir estar emocionalment sa?

De vegades ens pensem que intel·ligència emocional és estar en equilibri permanent i no tenir problemes. Això és una idea equivocada, una fantasia. Si estàs viu tens alts i baixos. Hi ha un element clau que és la consciència com a element regulador i autoregulador. El sol fet que jo m’adoni que estic en un moment de desequilibri o de pena, de tancar-me en mi mateixa o de desànim, permet que no faci un contagi emocional tòxic a les persones del meu voltant. Si em faig càrrec de la meva situació puc actuar des d’una honestedat que és equilibradora per a mi i pels que tinc al voltant.

Llavors el desequilibri ens fa estar equilibrats?

La consciència dels nostres desequilibris ens ajuda a ser més equilibrats. Jo puc estar decebuda, però li puc dir a la meva filla o als meus alumnes “és el meu sentiment, és una cosa meva,  jo tindré paciència i disposició perquè això passi, perquè quasi tot a la vida acaba passant i el que no vull és arrossegar-te al meu desànim”. Si en sóc conscient podré, com a mínim, posar aquestes precaucions.

Es treballa prou la intel·ligència emocional a l’escola?

Des de les meves primeres xerrades sobre intel·ligència emocional als anys 97 i 98 hem avançat moltíssim. Deia Lao-Tse que un viatge de 1.000 km comença amb un primer pas. No sé quants passos hem fet però òbviament n’hem fet uns quants perquè cada cop hi ha més consciència i més sensibilitat, no només en l’àmbit de l’educació, sinó també en el social. Però és evident que, avui dia, hi ha coses que continuen passant i que són l’antítesi d’intel·ligència emocional: mestres totalment superats per les seves emocions que entren a classe cridant… Una persona que es dedica a educar hauria de ser prou conscient de quan està alterada i no entrar cridant en una classe amb nens. O la figura del professor o professora tancat en banda al canvi, que posa pals a les rodes d’aquells que sí volen moure’s i transformar. O aquell qui pensa que la vida acadèmica ho és tot, que determina el futur i la vida, i vaticina que un alumne no farà mai res de bo. D’una banda encara s’ha de fer molta feina, però per una altra, ja se n’ha fet molta i això anima.

Penses, llavors, que hi hauria d’haver una formació específica pels mestres?

Crec que hauria d’estar en la formació inicial i en la formació permanent. Aquest, diguem-ne, aprenentatge emocional hauria d’estar present a l’escola i per a totes les persones, però hauria de ser molt lliure perquè no es pot obligar a ningú a créixer emocionalment, ha de sortir de la pròpia consciència, de la pròpia necessitat i del propi impuls. Aquests coneixements també s’han d’oferir als estudiants de Magisteri, han de poder passar per experiències vivencials. A nivell social hauríem d’obrir l’accés a tot aquest món emocional i trobar els recursos necessaris per fer-ho.

Avui dia sembla que les depressions van en augment, també en els més petits.

Quan un nen que està malament emocionalment parlant, si no li ha passat res que ho justifiqui, hem de fixar-nos en el seu entorn. El nen o la nena no són éssers aïllats, i això és molt delicat perquè els pares s’ho poden prendre com si ells fossin els culpables. Aquí entra la importància de la mirada i del llenguatge, de saber entendre que no estem culpant ningú. Hem de tractar els pares i les famílies amb el mateix tacte i mirada amorosa que hem de tenir cap als nens. No estem culpant, sinó que busquem vies per desfer nusos en els vincles emocionals que han interceptat el fluir natural de la vida i desbloquejar-los.

I com restaurem aquesta fluïdesa vital que ha quedat obstruïda per adversitats de la vida?

La meva motivació més important, on tinc l’energia personal i professional en aquests moments, és en la comunicació educativa amb cor. No es tracta només de parlar des del cor, sinó de posar cor, que és el gran oblidat. És un projecte que compartim amb Montse Jiménez.

La part emocional, la del lligam emocional amb els altres, és on tenim més feina a fer. Per a mi, la comunicació és la clau perquè el llenguatge no només defineix la realitat, sinó que també la crea, i és vehicle i generador d’emocions. Segons el llenguatge que utilitzem, generem una realitat i unes emocions determinades, podem obrir o tancar possibilitats. De vegades és com si les paraules boniques no servissin de res, però no és així. Si saps trobar les paraules boniques per dir què has de fer i donar sentit a què fas, segurament trobaràs també el com fer-ho. Perquè el que és bonic commou i el que ens commou ens mou més fàcilment.

Tornar a connectar-se amb la bellesa?

Hem pensat que la bellesa no és útil i precisament moltes coses no ens funcionen avui dia perquè hem perdut aquesta capacitat de connectar amb la bellesa del viure i de les persones, amb el potencial de bondat que hi ha dins de cadascun de nosaltres. Ens hem desconnectat de la mirada que repinta la realitat, que dóna pinzellades de color en allò que és negre. Hem de generar aquesta bellesa i construir entorns bells de relacions, entorns educatius on la bellesa estigui molt present, la visible, la física, l’estètica, però sobretot la intangible, la de l’ànima, la de les relacions.

Com pot ajudar als adolescents la intel·ligència emocional?

Hi ha dues grans preguntes a la vida que ens hem de fer i que ja es comencen a fer els adolescents: què vull jo de la vida i què tinc jo per donar a la vida. Són aquests donar i rebre els elements indispensables per estar bé. Aquestes preguntes tan importants no tothom les pot respondre només amb la vida acadèmica. L’escola t’ha de donar elements perquè tu et facis aquestes preguntes i comencis a tenir algunes respostes. Per tant, el que necessitem és temps. Un nen al qual no li hem descobert un talent durant l’escola no vol dir pas que no el tingui, simplement vol dir que encara no ha aflorat. Hem de canviar la mirada d’allò que diem fracàs acadèmic, primer, perquè no s’ha de dir fracàs i, segon, perquè mai és sinònim de fracàs a la vida. És com la metàfora del mestre que s’assembla al bon jardiner perquè sap veure que cada flor és única i diferent, però totes són igualment dignes i precioses.

Valorar els talents individuals…

Una vegada vaig llegir que Ken Robinson deia que ens feia falta una visió més agrícola de l’educació i no tan industrial. Francesco Tonucci també ho diu: els nens quan passen per l’escola acaben tots amb la mateixa bata. Al final “industrialitzes”, fas productes amb elements comuns i oblides uns altres, com la creativitat, la part artística, espiritual… Hauríem de canviar aquesta visió per una altra més “agrícola”. La vida també és així, passem moments amb emocions difícils on la collita és minsa, però continuem treballant perquè hi hagi una de millor… Hem d’aprendre dels processos de la natura perquè ens hem desconnectat d’ella, a les ciutats sobretot.

Hi ha moments molt complicats a la vida.

Penso que el més difícil de la vida és quan apareix la dificultat, l’adversitat o la tristesa amb contracte indefinit. No saps quan marxarà. Llavors tu has de fer un pacte amb l’adversitat, li dius que la deixaràs que s’estigui amb tu, perquè sigui amigable i se’n vagi com més aviat millor. Quan estàs al terra, de vegades t’hi pots passar un temps, però has de tenir també la disponibilitat i l’esperança per tornar a aixecar-te. Què necessitem per això? Construir una xarxa afectiva sòlida al nostre voltant perquè qualsevol pèrdua i qualsevol dificultat la passarem millor si tenim on sostenir-nos i amb qui elaborar-ho. I nosaltres hem de ser també xarxes pels altres. I només amb la bellesa, amb l’alegria i amb l’amor construirem xarxes fermes que en serviran en els moments més difícils.

Intel·ligència emocional i bondat serien el tàndem perfecte?

Mira, quan els meus fills eren petits sempre els deia que si jo anava a una entrevista amb el seu tutor o tutora i em deien que eren uns mals companys, em preocuparia molt més que si em deien que anaven malament en una o més matèries. Si em diuen que sou bons, jo estaré tranquil·la perquè des de la bondat tot té solució. El meu missatge per qualsevol persona que m’importa és que tant de bo aconsegueixi allò que li faci bé a la vida i l’ajudi a fer-ne, encara que no sigui ben bé el que volia. Això és la veritable quinta essència, el Sant Grial.

2 Comentaris on “Tot el professorat hauríem de passar una ITV emocional”

  1. Sonia Gainza // 20/07/2018 a les 8:21 // Respon

    Un article necessari i en clau positiva per millorar l’educació i en definitiva la nostra societat del futur. Només afegir que des de les arts es pot aconseguir.

  2. Gràcies per aquesta entrevista, hi ha moltes idees molt interessants, crec que se’n parla poc de la intel.ligèencia emocionals dels adults que treballen amb nens o joves.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*