Tothom parla d’innovació

La innovació no es fa perquè ho digui una reforma, per imperatiu legal o de l'Administració, sinó perquè es veu com una necessitat imprescindible per l'educació lliure i crítica dels infants

Jaume Carbonell
 
 

Hi ha llibres que no resisteixen el pas del temps. El que vam escriure just fa deu anys amb l’amic Antoni Tort –La educación y su representación en los medios– n’és un exemple. Perquè la tesi central era que els mitjans de comunicació s’ocupaven poc de l’educació i, quan ho feien, construïen un discurs bastant homogeni, amb sobreabundància de notícies negatives i alarmistes. Avui, sortosament, el panorama és ben diferent. En primer lloc, perquè el nombre de notícies d’aquest sector ha augmentat de manera molt significativa –als diaris en paper i als digitals– i perquè les bones notícies comencen a adquirir un cert protagonisme en l’agenda informativa, sense que les negatives deixin de mantenir-se i de complir la seva funció ideològica i mediàtica. En efecte, la innovació, associada a diversos projectes i experiències docents, fa forat i adquireix cert resssó social.

Es tracta d’una representació fidel de la nova realitat educativa? Sense cap mena de dubte: perquè avui tothom parla d’innovació, una de les paraules talismà de moda que s’ha convertit en la taula de salvació de l’educació dels infants i fins i tot del futur del país. Està present en diferents programes, projectes, centres escolars –des d’Infantil fins a la universitat– experiències d’educació no formal, en la concessió dels premis nobels, als anuncis publicitaris per captar alumnes, a les jornades de portes obertes, a les conferències i debats, a la xarxa, als llibres i tota mena d’escrits, en les imatges i documentals… I en les veus dels experts i dels mestres. És evident que en les darreres dècades sempre se n’ha parlat, d’innovació i de renovació pedagógica, però no en la magnitud amb què es fa avui.

Aquesta onada innovadora, de tonalitats i d’intensitats molt variades, s’identifica en la manera d’organitzar i transmetre els sabers –cada cop més interdisciplinars i globalitzats–, en els vincles que s’estableixen amb els alumnes i les famílies, en les estratègies d’ensenyament-aprenentatge, en la relació amb l’entorn, en els temps i espais escolars… No es fa perquè ho digui una reforma, per imperatiu legal o de l’Administració, sinó perquè es veu com una necessitat imprescindible per l’educació lliure i crítica dels infants, per treballar degudament tots els aspectes de la seva personalitat: cognitius, sensorials, emocionals, ètics, socials… I perquè, en certa manera, es té consciència que l’actual model escolar està esgotat i que cal capgirar els objectius educatius, el funcionament dels centres i els continguts del currículum escolar. O, almenys, cal fer-ho veure.

La dimensió del canvi, com dèiem, adquireix diversos registres i expectatives: hi qui pensa que la innovació és sinònim de canvi en profunditat i que, per tant, suposa una transformació radical que modifica actituds, idees, cultures, continguts, models i pràctiques pedagògiques. Hi ha qui opina que es limita a unes millores per fer més eficient el sistema escolar i el rendiment escolar de l’alumne en clau prioritàriament competitiva, pensant sobretot en el mercat de treball; o hi ha qui simplement introdueix canvis cosmètics i es mou pel mimetisme de la moda. Vaja, que dins del magma de la innovació, hi ha idees potents i també hi ha molt de fum i buidor. Perquè quan un concepte es posa de moda tendeix a desvirtuar-se. La innovació real defuig les receptes i les tècniques més o meys creatives que la presenten com un camí de roses. Ben al contrari: és plena de dificultats, avança lentament perquè no hi ha dreceres, i requereix molt coneixement i un gran esforç.

Un parell de reflexions finals. Una cosa es parlar d’innovació i l’altra ben diferent debatre el que això significa per donar consistència a la pràctica, per analitzar el sentit de cada activitat i del conjunt de la intervenció educativa. Perquè sovint a la intuïció educativa li falta pensament al darrera, així com vertebrar les distintes variables innovadores en un discurs global i sistèmic.

D’altra banda, tampoc es pot caure en la temptació idealitzadora de creure que la tònica general dels centres camina vers la innovació. Perque si bé els temps estan canviant –perquè moltes coses s’acaben i entren en una fase de transició i reinvenció– també els temps són tossuts i es resisteixen al canvi i, davant de la incertesa que poden generar algunes innovacions, hi ha qui treu la bandera de l’Apocalipsi per instal·larse en la vellesa pessimista de tradició més conservadora i elitista enfront de la bellesa raonada i esperançada del canvi que suposa la innovació educativa per a tot l’alumnat, sense cap mena de distinció ni de discriminació.

Jaume Carbonell
Sobre Jaume Carbonell

Ha estat director de la revista Quaderns de Pedagogia i va treballar-hi com a redactor des dels seus inicis el gener de 1975. És professor de Sociologia de l'Educació a la Facultat d'Educació de la Universitat de Vic. Ha assessorat i dirigit diversos projectes editorials i ha escrit diversos articles i llibres. Treballa en qüestions relacionades amb la innovació educativa, l'escola pública, el professorat, història de l'educació, escola i entorn, i l'educació del futur. Més articles