Un centenar de famílies reclama reparació pel cost de les escoles catalanes en el franquisme

Famílies de la vuitantena d'escoles que es van crear des de finals dels 60 per poder escolaritzar els seus fills en català i al marge del franquisme reclamen 6000 euros a Wert per infant i curs. És el mateix que el ministeri pagarà als alumnes que s'escolaritzin en castellà en escoles privades.

Pau Rodríguez
 
 
 

Carme Casas, fundadora de l'escola Nabí, amb els quaderns escolars de la seva filla.

Carme Casas, fundadora de l’escola Nabí, amb els quaderns escolars de la seva filla.

“Estic trista perquè tinc ganes de veure en Blai”. Una pàgina qualsevol del quadern escolar de la Maria Vila, 4 anys. Som a l’any 1972 i la frase està escrita en català, tot i que aquesta llengua no es va introduir als centres educatius, almenys amb normalitat, fins l’entrada dels 80. Com s’explica el quadern de la Maria? Perquè els seus pares, com moltes altres famílies a Catalunya a partir dels anys 60, van decidir constituir cooperatives d’educació -de mestres o famílies- per fer créixer els seus fills lluny de l’ensenyament del franquisme, en català i amb voluntat de recuperar models pedagògics enterrats per Franco. Ho van fer amb els seus diners i flirtejant amb la clandestinitat.

Ara aquestes famílies reclamen a l’Estat espanyol una reparació dels danys patits. I ho fan indignades després de veure com en l’actualitat el ministeri d’Educació, dirigit per José Ignacio Wert, està disposat a indemnitzar les famílies catalanes que vulguin escolaritzar els seus fills en castellà i, per no poder fer-ho en la xarxa pública, hagin de recórrer a la privada. “Demanem al ministre […] una compensació de 6.000 euros per fill i curs escolaritzat en escoles catalanes privades on es duia a terme l’ensenyament en català”, consta a la carta que més de 100 famílies, segons el darrer recompte, ja han fet arribar al Ministeri d’Educació. Els 6000 euros corresponen al que l’Administració espanyola retirarà del finançament de la Generalitat per cada escolarització en castellà, i respon al cost d’una plaça pública, segons Wert.

Entre el centenar de famílies n’hi ha, de moment, de les escoles barcelonines Nabí, Santa Anna, Costa i Llobera, Àngels Garriga, Cooperació Escolar, Estel, Tàber, Genesta i Pompeu Fabra, i de les badalonines Jungfrau i Artur Martorell. La majoria d’elles són en l’actualitat centres educatius públics, perquè durant els anys 80 moltes d’aquestes cooperatives de famílies i mestres van optar per integrar-se al sistema públic. Ho van fer sota el paraigua del Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana (CEPEPC), creat l’any 1978 i conformat per prop d’una vuitantena d’escoles que s’havien anat fundant a Catalunya al marge del règim franquista i amb un propòsit similar.

Les demandes, vehiculades a través de la Comissió de la Dignitat, exigeixen reparació “d’acord amb els principis de les Nacions Unides de veritat, justícia i reparació”, requerits recentment pel relator de l’ONU Pablo de Greiff en el cas de les víctimes del franquisme. “És un greuje històric del qual mai s’ha parlat; durant el franquisme la llengua catalana va estar perseguida al carrer i expulsada de l’escola”, assenyala Josep Cruanyes, portaveu de la Comissió, que afegeix: “Molts pares i mares van haver de fer un esfoç, no només econòmic sinó també arriscant-se per organitzar-se al marge del règim, per aconseguir una educació millor i en català”, constata Cruanyes.

“Va ser una gran experiènia pedagògica i socialista”

La Maria Vila, trista perquè als quatre anys no podia veure el seu amic Blai, és filla de la Carme Casas, una de les mares impulsores de l’escola Nabí de Barcelona, fundada oficialment l’any 1971 però que havia arrencat en experiències cooperatives anys enrere. Potser la Maria no ho recorda, però la seva escola va ser de les primeres en tres dècades en barrejar nois i noies a les mateixes aules, en utilitzar el català com a llengua vehicular o a desenvolupar les pedagogies de Célestin Freinet. D’on si no havia de sortir la idea de fer un dietari escolar, ja amb 4 anys, sinó fos per l’obstinació del pedagog francès Freinet de que els alumnes treballessin amb una impremta.

“Va ser una gran experiència pedagògica i socialista”, recorda la Carme, que rememora com un grup de pares i mares, “en aquella època de les utopies”, van decidir aportar cadascú “el saber del seu ofici” per fer una escola “que realment eduqués els nostres fills, lluny de la foscor de la formación del espíritu nacional“. Es van constituir en cooperativa i van entrar en contacte amb un col·lectiu de mestres, que a la vegada es va crear la seva pròpia cooperativa de docents per arrencar el Nabí.

“Érem una escola privada, sí, però molt oberta, i ens organitzàvem de manera molt socialista”, explica la Carme. “La comissió d’economia era l’encarregada de cobrar les matrícules, i cada família pagava en proporció als ingressos i despeses que tenia a casa”, recorda. Les reunions de pares eren a la nit i en presència d’un policia -no es podien reunir més de tres persones llavors sense el consentiment del Govern-, i en més d’una ocasió havien hagut de posar la creu a la paret i separar nens i nenes abans que arribés l’inspector.

El naixement del Nabí, tanmateix, igual que el de les 80 escoles del CEPEPC, no es podria concebre sense l’eclosió de la renovació pedagògica a partir de les reunions de la incipient Associació de Mestres Rosa Sensat. Desenes de mestres van engegar trobades, debats, escoles d’estiu, per recuperar una tradició educativa que havia quedat abruptament truncada l’any 1939.

És per tot allò que la Carme ha enviat aquesta carta al ministre Wert i reclamarà la compensació. “No és pels diners, que no espero cobrar-los”, assegura, “sinó per reivindicar com vam lluitar per recuperar el català i una tradició pedagògica admirable”, conclou.