Un espai i un temps per pensar en l’educació pública

Els educadors d’avui en dia no tenim temps. L’hem perdut. O ens l’han robat. Qui sap. La qüestió és que no tenim temps per mirar a tots els infants amb calma, per plantejar bones preguntes i assegurar aprenentatges profunds, per reflexionar amb els altres docents sobre la pròpia pràctica i millorar com a professionals.

Carme Hoyas
 
 
 

iStock

“Només es pot saber alguna cosa en continuïtat amb el saber dels altres, i només es poden portar a terme noves pràctiques i descobriments en cooperació amb el fer dels altres”

Célestin Freinet

Potser es tracta d’un segrest. Les proves externes, la burocràcia, el futur acadèmic, les pressions socials o el món de l’economia, el podrien tenir retingut. Recuperar-lo en aquest cas seria tan fàcil com abonar un rescat. Conec mestres que han pagat amb la seva salut per intentar oferir els infants un temps lliure de pressions. No és pas una qüestió trivial.

Necessitem temps per parlar de temps. El Congrés d’Educació Pública ens ha de permetre imaginar noves distribucions horàries adaptades a les necessitats dels infants del segle XXI. Perquè no oblidem que els nostres centres educatius van ser dissenyats al segle XIX, en un context social i polític totalment diferent. Necessitem polítiques educatives actuals, compromeses amb la millora educativa en tots els nivells, i en aquest sentit el debat sobre el temps és imprescindible.

Volem escoles generoses, tal com diu en Jorge Larrosa, que regalin temps als infants per estudiar el món. I que també regalin temps als docents per estudiar com aprenen els infants. Per poder-los preguntar què senten i què pensen sobre el seu aprenentatge i oferir a cadascú el que realment necessita per aprendre més i millor.  Per respectar el seu punt de partida i capacitar-los per arribar tant lluny com s’imaginin, somniant en gran.

Perquè allà on posem el temps, posem el valor. I l’escola pública ha de posar en valor l’aprenentatge lent, pacient i rigorós. Ha de fomentar espais de metacognició i autoaprenentatge, on l’aprendre a aprendre agafi el protagonisme. On es plantegin aprenentatges significatius, que connectin les idees de forma transversal per entendre la complexitat del món.  Necessitem temps per plantejar-nos el per què de la nostra tasca, abans del què i el com, i per entendre el currículum com una inspiració i no una imposició. Acabarem així amb l’escola de l’activisme i l’artificialitat que exigeix un ritme frenètic i estressant.

Demanem també posar l’accent en la cooperació, tant a petita com a gran escala. Sabem que aquest és el camí que portarà més lluny el sistema educatiu, tot i que és més lent i reclama temps. El treball en xarxa dels docents possibilita crear un nou capital professional, fruit de la suma de totes les competències individuals, que ha de poder revertir en la millora del treball pedagògic als claustres i a les aules mitjançant la generació d’estructures de transferència del coneixement.

Resulta urgent doncs repensar el temps des d’una mirada polièdrica i construir-ne una nova definició pels nostres centres educatius.

Per això cal un Congrés d’Educació Pública i potser també per moltes altres raons.

 

Carme Hoyas
About Carme Hoyas

Mestra. He estat a l'equip directiu de l'escola Fluvià al Poblenou des dels inicis (fa 12 anys). Aquest curs estic al CRP de Sant Andreu, que també és el CRAB (Centre de Recursos Artístics de Barcelona). Vinculada al projecte Xarxes per al canvi com a dinamitzadora i formadora de mestres. Contact: Twitter | More Posts

11 Comentaris on Un espai i un temps per pensar en l’educació pública

  1. “Infants del segle XXI”, “escoles del segle XIX”, “espais de metacognició”, “mirada polièdrica”, “somiar en gran”… Uf, quants mantres més que mastegats, quantes paraules buides… (Faig un incís, sorprès per la casualitat: l’anterior articulista que bogava per un congrés de l’escola pública des d’un equip directiu havia passat a un despatxet al consorci; ara, d’un equip directiu, a un despatxet a un CRP… Caram, tu! Quina manera d’ascendir i més tenint en compte els lligams tan estrets de proximitat i d’altres tipus entre els escoles d’origen… Les escoles s’estan quedant orfes d’entusiasme, saviesa i experiència!). Tornant al que anàvem, diria que jo comparteixo que fa falta un congrés de l’escola pública, però…
    -Fa falta un congrés de l’escola pública per denunciar les condicions cada cop més precàries del professorat i l’augment de l’arbitrarietat en la seva contractació sota l’aixopluc del decret de plantilles i amb l’excusa dels “projectes de centre” d’uns centres obligats a competir per la clientela.
    -Fa falta un congrés de l’escola pública per reivindicar la democràcia als centres, incompatible amb unes direccions amb funcions de cap de personal, o un decret de plantilles i d’autonomia de centres que la impossibiliten.
    -Fa falta un congrés de l’escola pública per debatre el què i per què hem d’ensenar a l’escola. Per demanar que tornem a posar l’escola al servei del coneixement que possibiliti als futurs ciutadans conèixer-se, ser cultes i mirar críticament el món que l’envolta, i no simplement un sistema basat en les exigències d’un mercat que demanda competències a una mà d’obra que ha de ser flexible, manipulable i fàcilment adaptable a les exigències dels mercats.
    -Fa falta un congrés de l’escola pública per tornar a posar en valor les Humanitats i la ciència, que han quedat a la porta de l’escola expulsades per competències, procediments i metacognicions vàries.
    -Fa falta un congrés de l’escola pública per analitzar les causes de la segregació escolar, les quals ni són difuses ni inexplicables. Quin paper té la concertada? I la triple xarxa educativa que s’ha format a partir de la xarxa d’escoles “innovadores”? Quina relació hi ha entre “innovació”, capitalisme i segregació? Quins mecanismes són els que produeixen la segregació i el fenomen de la guetització? Per què se’n parla tan poc al marge de deixar clares les bones intencions al respecte?
    -Fa falta un congrés de l’escola pública per denunciar la fal·làcia de la “lliure elecció de centre”, per acabar amb uns concerts educatius que ja fa massa que duren, per demanar més inversió i una xarxa pública única, dotada amb recursos suficients, que fomenti tant l’equitat, la igualtat com l’excel·lència.
    -Fa falta un congrés de l’escola pública per exigir rigor a les propostes innovadores, per demanar que rendeixin comptes, per vincular la innovació amb lluita contra l’exclusió social, per exigir que els interessos privats, i el seu capital, siguin proscrits de l’escola, que no siguen els bancs i fundacions amb interessos determinats les que ens dicten com ha de ser l’escola (“avançada”).
    -Fa falta un congrés de l’escola pública per exigir una baixada de ratios, un augment de suports psicopedagògics, de logopèdia i d’altres serveis externs allà on es necessitin.
    -Fa falta un congrés de l’escola pública per exigir que els “drets dels infants” deixin de ser un pretext per anul·lar els drets del professorat i per menysprear els models d’escola que s’allunyen de les exigències dels grans poders econòmics (BM, OCDE).
    -Fa falta un congrés de l’escola pública per abordar els recursos necessaris en l’atenció del moment crític en l’evolució acadèmica de l’alumnat (tercer de primària), per atendre a aquells que hi arriben sense unes destreses lectores suficients; per exigir uns docents compromesos amb la lectura i la cultura, per exigir recursos per dotar i dinamitzar les biblioteques dels centres i obrir-les a la comunitat educativa i als barris.
    -Fa falta un congrés de l’escola pública per demanar una formació permanent del professorat rigorosa, actual i amb base científica que ens permetin afrontar els problemes reals que trobem a l’aula, ser més cultes, entusiasmar-nos pel coneixement i no només fer suportables les dificultats cada vegada majors (per la manca de recursos, condicions cada vegada pitjors) amb somriures, emocions i risoteràpies.
    -Fa falta un congrés de l’escola pública, en definitiva, per deixar de “somiar en gran” i demanar unes condicions dignes en què poder exercir la nostra funció i poder garantir una educació de qualitat que arribi a tothom. Si d’aquest congrés, els polítics i els que ara porten la batuta de “l’escola (segregadora) avançada (neoliberal)” no passen vergonya, només estarem dient vaguetats i fent propostes buides. Perquè, en cas contrari, només estarem davant d’una performance més que servirà per rentar la cara a certs sectors als quals ja fa temps que se’ls ha començat a veure “el plumeru”.
    Vinga, ànims amb aquest congrés!

  2. Jaume Cela Ollé Jaume Cela Ollé // 06/02/2019 a les 9:50 // Respon

    Miri, senyor Josep, tot és més senzill del que s’imagina. Hi ha un grup d’escoles, de mestres i altres persones interessades en l’educació que volem organitzar un congrés per parlar de l’escola pública. Els temes que vostè detalla també hi poden ser presents. Animi’s a participar-hi. I permeti’m un consell. Vostè deu ser el mateix senyor Josep que ha contestat amb arguments variats altres articles que defensen la importància d’aquest congrés però ho fa sense donar la cara. No hi tinc res a dir mentre desgrani arguments, però quan ataca trajectòries personals i professionals seria més elegant donar la cara i no amagar-se només sota un nom.

  3. Sí, però vista la manca de transparència, de democràcia i davant del declivi de la meritocràcia, prefereixo, si no li importa a vostè, mantenir el meu anonimat. L’elegància tota per vostès. Jo no he atacat trajectòries professionals, jo només he constatat un fet que m’ha cridat molt l’atenció. És que tinc res a atacar en allò que constato? Estan molt susceptibles! Caxislosmengues, tanta risoteràpia i tanta emoció i no accepten una observació.

  4. Jaume Cela Ollé Jaume Cela Ollé // 06/02/2019 a les 10:25 // Respon

    Quina llàstima, senyor Josep, que no hagués acceptat prendre un cafè o una infusió per parlar dels temes que ens apassionen. Ens faríem uns bons farts de riure. I res més i a veure si ens trobem al congrés, vostè ja sap qui soc, jo em quedo amb les ganes. Caxislosmengues!

  5. Jo és que crec que a un congrés es va a deliberar, i llegint aquests articles sobre el congrés, i veient a les fotos que hi ha penjades per la xarxa les cares dels qui l’organitzen (d’avorriment supí), tinc la sensació que en aquest congrés ja està tot deliberat i que només es va a fer autobombo d’un determinat model de gestió de l’escola pública i d’un determinat model pedagògic que anomenen, erròniament, “avançat” quan el que fa és actualitzar els pedagogies fracassades dels dos segles anteriors. Ja li podria dir les conclusions finals i tot, que vindran a dir quelcom semblant a “més projectes de centre específics”, “més autonomia de centres”, “més innovació”, “més escola avançada”, “més felicitat”, “més somnis en gran”, “més emoció”… el que equival a dir que abandonem per fi l’escola als principis neoliberals i en privatitzem la gestió. En altres paraules: l’escola pública convertida en una escola al servei dels interessos econòmics, on el coneixement quedà relegat a un segon terme, amb gestió privada dels diners públics, embolcallada, això sí, en uns discursos emotius i uns somnis ben grans.
    No sé si el meu fetge podrà suportar-ho. Tal volta em deixi l’absenta per uns dies i faci l’esforç, qui sap… Gràcies per la invitació.

  6. Jaume Cela Ollé Jaume Cela Ollé // 06/02/2019 a les 18:17 // Respon

    Ui, si el fetge pot quedar afectat entenc les seves prevencions. Cuidi’s molt. Jo el fetge el tinc bé, però no cridem al mal temps. Ara bé, l,artrosi de genolls i malucs no em perdona.

  7. Ara sortirà aquella amb allò de “oh, quant d’enuig, oh, quant de mestre enfadat” i apel·larà als somriures, ens convidarà a bullir l’olla i a connectar amb l’energia sideral. Estic esperant-la…
    😀
    Apa, siau!

  8. Per cert, en les fotos que he vist de la preparació del congrésdeleducaciópública no n’he vists, de post-its… S’hauran exhaurit les existències? N’estic ben preocupat! Sense post-its no hi ha innovació!

  9. Maria de Cleofàs // 08/02/2019 a les 22:57 // Respon

    Però que faran en aquest congrés, levitar?

  10. Com que levitar? No hauríem de fer broma d’un tema tan seriós i important com el futur de l’escola pública. El congrés ha de servir per somiar en gran i abastar altes esferes de metacognició. Cal sumar-s’hi!

  11. Jaume Cela Ollé Jaume Cela Ollé // 09/02/2019 a les 11:41 // Respon

    Benvolguda Maria de Cleofàs, en aquest congrés encara no sabem què farem, tot just estem a les beceroles per definir un programa. Em sembla una bona idea la de levitar. També podem incorporar la reflexió sobre les relacions existents entre la innovació i els post- its, com apunta el senyor Josep. Però alguna cosa farem, no pateixi . I si vol afegir-se a la colla de mestres, escoles i Instituts que mirarem que aquest projecte es faci realitat puc assegurar-li que serà molt ben rebuda.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*