Un matí amb Leonard Cohen: l’aula com a espai de vida

I el mestre, amb l'acordió, va enfilar les primeres notes de Hallelujah i el ritme de la cançó va tornar a omplir l'ambient de l'aula. Nens i nenes van començar a ballar, com un vals lent, la melodia del cantautor.

Antoni Tort
 
 

Ell ho va veure a la tele, en un telenotícies matinal, mentre es prenia el suc de fruita i un cafè descafeïnat. Ella ho va escoltar per la ràdio al cotxe, camí de l’escola, a deu quilòmetres de casa seva. Leonard Cohen havia mort. I quan a mig matí es van trobar per començar els tallers, en Daniel va treure l’acordió del seu estoig. La Marga va obrir l’armari i va agafar la guitarra. El grup de nens i nenes del taller de P3, P4 i P5, asseguts en rotllana, van veure com els seus dos mestres començaven a tocar i a cantar. Els seguien amb els ulls oberts, atents, però sense sorpresa ni escarafalls, acostumats a moments com aquest. Sonava Suzanne, encara que ells no sabien el nom de la cançó. Però sonava bé, dolça. Quan la música va emmudir, la Marga els va preguntar per què havien cantat aquesta cançó i si sabien d’alguna notícia del dia. L’Òscar, de quatre anys, ferm i decidit, va explicar que el seu pare li havia dit que s’havia mort un senyor que cantava amb una veu molt ronca i que es deia Leonardo… Messi. Efectivament, havia mort un músic, però no, no es deia Leonardo Messi, sinó Leonard Cohen, van aclarir la Marga i en Daniel.

I el mestre, amb l’acordió, va enfilar les primeres notes de Hallelujah i el ritme de la cançó va tornar a omplir l’ambient de l’aula. Nens i nenes van començar a ballar, com un vals lent, la melodia del cantautor. I ho van fer tranquilament una bona estona, fins que la cançó de Cohen es va acabar. I més tard van venir altres cançons, d’avui i d’ahir. Cançons dels nens i de les nenes, cançons del mestre i de la mestra.

A fora, més enllà de les finestres de l’escola, en un matí de tardor, plovia. Plovien llistats, protocols, quadrícules, Trumps, Lomces, decrets, corrupcions de les grans i també de les petites de cada dia. Queien aplicatius, graelles administratives per omplir. Enormes catàstrofes i minúscules misèries. Mentrestant, a l’interior de l’aula, nens i adults compartien moments d’una vida en comú, i seguien ballant al so de Leonardo Messi… Perdó, de Leonard Cohen.

Al cap d’una estona van prosseguir amb els seus tallers, els seus projectes i les seves construccions. També van treballar en la notícia de la mort del músic. A les cinc, com és habitual, les famílies van mirar la documentació del dia, aquesta vegada sobre Leonard Cohen, mentre alguns nens sortien de l’edifici taral·lejant al seu aire i a la seva manera Hallelujah

Creixent junts, cantant junts, ballant un vals en un parvulari d’una escola de poble. Qualsevol semblança amb la realitat no és exactament una pura coincidència*. És una reconstrucció aproximada d’un moment vívid i viscut com tants altres en el quefer d’una aula, entesa com un espai adequat per compartir, també els sentiments dels adults. L’aula com a lloc propici de trobada i de treball conjunt de les persones que hi conviuen i aprenen.

*Gràcies a MPM per regalar-me la història.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*