Un nou cop d’ull a les missions pedagògiques de la República

Alejandro Tiana aconsegueix amb 'Las Misiones Pedagógicas' escriure una obra de rigorosa divulgació que dóna compte del context, sentit, filosofia, posada en marxa i altres detalls d'aquest ambiciós projecte.

Jaume Carbonell
 
 

3

“Van sortir de les cafeteries, dels ateneus i de les universitats, estudiants, mestres d’escola, catedràtics, pintors, músics, actors, homes i dones, que es presentaven voluntaris per creuar barrancs, travessar passos i congosts, rodar per precipicis, travessar planes, recórrer canals, si calia, sota la pluja, o caminar per camps erms sota un sol de justícia. Fos com fos, s’havien proposat dur, on llavors ningú havia volgut anar, els seus cotxes plens de llibres, mules carregades amb els seus gramòfons i discos, rucs carregats amb projectors cinematogràfics i amb pel·lícules de Charlot i del Gat Fèlix, les seves motos a les quals lligaven els fardells amb el vestuari de les obres teatrals i amb els instruments de música, els seus camions amb còpies dels millors quadres que hi havia al Museu del Prado”.

Aquest text de Javier Pérez Andújar està extret de la seva novel·la Todo lo que se llevó el diablo, protagonitzada per tres persones que s’inscriuen a les Missions Pedagògiques amb l’ànim entusiasta de portar la cultura als pobles més apartats. La memòria pedagògica no pot deixar en l’oblit aquesta apassionant experiència de nomadisme pedagògic en l’any d’homenatge a Francisco Giner de los Ríos -amb motiu del centenari de la seva mort- perquè, a més de convertir-se en el forjador i ànima de l’ILE (Institución Libre de Enseñanza), va ser el primer que va pensar en una iniciativa d’aquest estil, tot i que no va arribar a materialitzar-se fins a la II República.

L’aventura d’aquestes Missions, a més de plasmar-se en la literatura, va ser objecte d’una extensa i documentada exposició a Madrid a finals del 2006 -després va recórrer altres ciutats- que es recull en un superb catàleg a càrrec d’Eugenio Otero Urtaza, el seu gran investigador (“Las Misiones Pedagógicas 1931-1936”. Madrid: Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales.-Publicaciones de la Residencia de Estudiantes).

Però faltava una obra de divulgació rigorosa que donés compte del context, sentit, filosofia, posada en marxa i altres detalls d’aquest ambiciós projecte. A això hi ha dedicat tot el seu esforç i saber Alejandro Tiana, historiador de l’educació i actual rector de la UNED, a Las Misiones Pedagógicas, (Madrid: Catarata, 2016).

misiones-tianaAquesta iniciativa, la de les Missions -així ho sostenen Tiana, Otero i totes les persones s’hi han apropat- no s’entén sense la sensibilitat, pulsió i entusiasme de la II República cap a l’educació i per fer-la accessible a tot el poble: a totes les dones i homes, des de la més tendra infància fins a la vellesa. A totes les persones que mai van trepitjar una escola o que per circumstàncies de la vida van haver de deixar-la molt aviat. Per això la reforma educativa se centra, des dels seus inicis el 1931, a la ciutat i al camp, en l’educació formal i no formal. Marcel·lí Domingo, el primer ministre d’Instrucció Pública ho simbolitza en dues paraules: “Mestres i Llibres, com blasons de l’escut del règim nou… Per marxar cap al futur”. D’aquí la prioritat que s’atorga a la formació del professorat -el Pla Professional de 1931 encara no s’ha superat- amb l’objectiu de crear milers d’escoles amb millors mestres en el marc d’un sistema educatiu laic i igualitari a càrrec de l’Estat.

La primera missió va tenir lloc al poble segovià d’Ayllón el 17 de desembre de 1931, i l’any 1936 1.300 localitats van rebre la visita de les Missions i en 5.422 més s’hi van instal·lar biblioteques, amb la participació total d’uns 700 missioners, segons dades del mateix Patronat de les Missions. En formaven part, entre altres, Manuel Bartolomé Cossío, Domingo Barnés, Rodolfo Llopis, Andrés Bello, Antonio Machado i Pedro Salinas. I com a missioners hi van participar María Zambrano i Alejandro Casona, per citar dos noms molt prestigiats. Les estades missioneres se solien condensar, en general, en una setmana.

L’equipament més habitual reunia un projector cinematogràfic, una col·lecció de pel·lícules i documentals (educatius o de diversió), un gramòfon amb discs de músiques molt diverses, llibres i biblioteques per a les escoles. El programa d’actuacions era variat: audicions musicals, conferències divulgatives, representacions teatrals i de titelles, lectures poètiques, reunions culturals, jocs infantils, etc., sempre amb un marcat caràcter cultural, recreatiu i social. L’art, amb el museu ambulant de reproduccions del Museu del Prado, el cor i la música, el teatre ambulant, i, sobretot, la promoció de la lectura amb l’enviament de biblioteques als pobles, van adquirir especial protagonisme. Però, segons les memòries del Patronat, van ser el cinematògraf i les projeccions fixes les que van despertar la principal atracció que no podia faltar en qualsevol missió. Aquest projecte d’educació popular, podria assemblar-se avui, salvant totes les distàncies, a una barreja de la tasca que realitzen les universitats populars, les escoles d’educació per a persones adultes i els centres cívics i culturals.

Aquesta aventura ha estat qualificada d’utòpica, romàntica, generosa i idealista, amb totes les connotacions subjacents relacionades tant als seus èxits com a les seves mancances. Era possible un canvi educatiu sense transformar les relacions de poder al camp i en les estructures agràries? Quin pòsit cultural quedava després d’una sola setmana? Les missions per combatre aquestes i altres crítiques i limitacions van posar una gran obstinació a mantenir viva la flama de la cultura amb la instal·lació definitiva de biblioteques i amb la transformació pedagògica de l’escola rural i la formació del professorat mitjançant els cursets de perfeccionament i les quinzenes pedagògiques. Era una manera de casar la renovació escolar amb l’extensió i formació cultural de tot el poble. I perquè la petjada de les missions tingués més arrelament algunes d’aquestes es van allargar uns mesos durant l’últim període republicà. Però no hi va haver temps per a més.

Lamentablement, aquest projecte de tanta importància cultural va ser liquidat dràsticament pel règim franquista al final de la Guerra Civil, de la mateixa manera que van ser clausurades totes les institucions i iniciatives republicanes, amb la consegüent depuració i exili de gran part dels seus protagonistes. Però alguns dels missioners i missioneres exiliats que van participar en aquesta aventura, malgrat les seves vides truncades, van poder traslladar aquesta crida encara encesa i tan poderosa a altres països llatinoamericans, participant en campanyes d’alfabetització i extensió cultural. Però això forma part d’una altra història.