“Un país número 1 a PISA, però també en suïcidi juvenil, no pot ser el referent educatiu”

Ángel Santamaría ha passat per pràcticament tots els nivells del sistema educatiu –des de mestre de primària fins a membre del gabinet del ministre d'educació– i ara presenta un llibre en el que tracta d'explicar l'estat de la qüestió educativa.

Daniel Sánchez Caballero
 
 

Ángel Santamaría en la presentació del seu llibre

Ángel Santamaría en la presentació del seu llibre

Article publicat a eldiario.es

Ángel Santamaría ha passat pràcticament per tots els nivells del sistema educatiu. Va començar com a mestre el 1985, va passar a ser professor de Secundària i ha fet els seus primers passos polítics en els gabinets de la ministra Mercedes Cabrera i el seu successor, Ángel Gabilondo, sempre sota el paraigua socialista. Des d’aquesta perspectiva múltiple ha escrit Heducación se escribe sin H (editorial Debate), llibre en el que tracta d’explicar l’estat de la qüestió educativa. “Tothom opina d’Educació, de vegades sense coneixement del tema. Això no passa en arquitectura o enginyeria”, lamenta. Aquesta és la seva contribució al debat.

Quin és el veritable problema del sistema educatiu?

Estem errant els camins perquè no acabem de centrar-nos en quin és el problema de l’educació. És un problema social, polític i global: si aquest sistema capitalista voraç que acceptem tots com si fos l’única via és la solució o si, com alguns pensem, hi ha algunes alternatives a això. L’educació és un element més del gran problema global. Allò educatiu, allò social, la cultura, fins i tot allò polític està supeditat a l’econòmic com en els pitjors moments del segle XIX, quan sorgeixen les grans ideologies. Davant d’això hem de reaccionar. I en aquestes hi ha l’educació. Quan protestem al carrer contra la llei, les retallades, la situació del professorat o la ideologització de l’educació, no arribem a veure el problema de fons. El sistema ho admet tot, ho devora tot i ho engloba. Això ho fa cada vegada més gran, fa la impressió que és més flexible i tolerant, però és al revés, perquè és el model el que s’imposa.

Hem debatut la LOMCE realment en profunditat o ens hem quedat a ‘anècdotes’ com la religió?

És el que ens passa sempre. Des que va sortir el primer esborrany de la LOMCE, que era, diguem, provocador, amb un text massa economicista, fins al que s’ha publicat després, hi ha hagut una evolució. En la part formal, però també en altres coses que queien pel seu propi pes i s’han hagut de millorar. Això no ha transcendit perquè mediàticament ja existia aquesta etiqueta. No s’ha aprofundit ni fet lectures successives de com ha estat això. Malauradament no s’ha aconseguit un consens, que seria l’ideal, però potser en el joc polític ens hem quedat tots amb les primeres paraules.

Vostè va formar part del Govern. És fàcil quan un no està al poder criticar el que es fa.

Completament d’acord. És cert que jo vaig estar en un Govern, però amb un ministre [Ángel Gabilondo] que va ser el que va intentar de manera més contundent arribar a un pacte. Vam estar realment molt a prop. Les mesures educatives que es van prendre com un pla d’acció per al bienni següent no eren altra cosa que, sense la signatura protocol·lària i la foto, molt del que havíem negociat i on havíem arribat. Jo critico que s’imposi una llei només perquè hi ha una majoria al Govern. Però també em sembla irracional que sense haver arribat a un consens educatiu ens posem d’acord que la tirarem. A la gent del carrer això li pot estranyar. Estic exercint d’advocat del diable ara, no defenso com s’ha arribat a la LOMCE, per majoria absoluta sense acords polítics ni socials.

Quant influeix una llei en el desenvolupament educatiu? La mateixa llei ara ofereix diferents resultats en les comunitats autònomes.

És molt menys el paper de la llei que la implicació dels agents educatius. Si penses en PISA, per exemple, efectivament els resultats són molt diferents entre comunitats. També es donen una sèrie de circumstàncies com el benestar, la renda o la immigració. Però deixar fora als agents fonamentals de la llei, que són els professors, és un error. Si no comptes amb ells per desenvolupar la llei mai tindràs un professorat interessat, coneixedor de la llei. Moltes de les lleis d’educació tenen un biaix molt universitari. Estan fetes des de la Universitat, amb grans experts amb els quals cal comptar, però no excloure els que estan bregant dia rere dies amb els nens de tres anys. No es pot deixar fora a 700.000 professors, que coneixen què funciona, què no, què necessita el nen, què reforços són efectius i quins no.

Els professors estan molt d’actualitat per diverses qüestions, entre elles l’accés a la carrera docent. Creu que qualsevol pot ser professor?

És molt lícit que un senyor que ha completat Dret es plantegi ser professor. O un químic que no troba feina. Però quan arriben tenen unes mancances manifestes. Ara tenim un màster, però fins fa pocs anys teníem el CAP. Feies tres mesos i ja. Hi havia molta gent en Secundària que no tenia la formació. Jo tenia companys que deien: “He de entrar a classe ara amb els nens…”. Era un suplici. Tan bé que t’ho pots passar amb xavals de 16, plantejar coses, preguntes que els interessin. Si ets incapaç de fer això… Per això cal una didàctica, una formació que no tenen molts professors de Secundària. A diferència dels mestres que després han fet el salt a Secundària, en tenir aquesta formació didàctica de base, la seva forma d’entendre la classe, treballar amb els alumnes, plantejar models creatius a classe. La formació psicològica de l’alumne, el control de les emocions… tot això ho has d’aprendre a la carrera.

Què opina de PISA?

És un instrument útil que s’ha de considerar, però que ni molt menys en el sentit que ho fem a Espanya, on és fonamental que tinguem X puntuació per demostrar que tenim un nivell educatiu. Això no té sentit. Dins de la dinàmica d’aquest model que comentava només val el resultat, el ‘certificat’. La competència és tan ferotge que tenint el ‘certificat’ les teves expectatives laborals són molt baixes, sense ell ni t’explico. Famílies, professors i administracions, que no veuen més enllà de la necessitat de l’ocupació ràpida, només els importa el resultat. Això no treu que els resultats de PISA ens els haguem de prendre a conya, però no pot ser l’únic referent.

Els resultats que dóna l’OCDE de la prova de 2009 sobre els cinc primers països coincideix que són els cinc primers països en suïcidi juvenil, segons l’OMS. Insisteixo en el llibre, no busco correlació entre uns resultats i altres, però que ningú em digui que aquest país amb el número 1 en PISA però també en suïcidi juvenil és el referent. Per a mi l’objectiu és aprendre, i això s’està perdent de vista per pares i Administració. Mentre no ens adonem d’això. ens estriparem les vestidures per no aconseguir tants punts.

Hi ha casos increïbles. A la Comunitat de Madrid per exemple, es va plantejar fer una prova de nivell als alumnes d’Infantil. Pensar que nens de cinc anys han de fer una prova de nivell… fins on arribarem? Passa ara amb els centres bilingües. Madrid està al capdavant de centres. Aquest bilingüisme s’ha de valorar per una agència externa britànica –per què no l’Escola Oficial d’Idiomes?–, a segon, quart, sisè de Primària… cap d’aquestes proves és necessària. Amb vuit anys, per a què vols un certificat? Potser és que hi ha molts diners pel mig?

I les revàlides, doncs?

És una mica el mateix. Però pensa que la LOE també valorava que hi hagués una prova general de coneixements. Però ara volem que les proves siguin públiques, que permetin fer rànquings… és un excés de certificació innecessari. És Anglaterra pura i dura.

Necessita l’escola una gran renovació metodològica?

La dinàmica escolar avança molt a poc a poc. Molt més del que pretenen lleis, polítics i fins i tot molts professors. Hi ha una infinitat de qüestions que s’entrellacen i tendeixen al desànim del professorat. El sistema funcionarial anquilosa molt, la cursa és plana, no hi ha ascensos, els sous amb prou feines varien. Això també fa que hi hagi una certa monotonia, cansament, immobilisme per part del professorat. No perquè no vulgui, és la dinàmica escolar.

Hi ha professors que volen innovar, però el format de l’ensenyament és el mateix, un professor que llança un discurs, sobretot en Secundària. Igual que a la Universitat. Un sistema escolàstic, els alumnes prenent apunts i demà més. No es fa un model més dinàmic, no deixem als nens que ens ensenyin també. Sé que hi ha grans professors que treballen en aquest sentit i això és generalitzar, però és cert. Ens falta que realment emprem els mitjans tècnics, internet, de forma més dinàmica, que no sigui només substituir la recerca en el llibre per la recerca a Google, que en el fons és el mateix.