REPORTATGE | ELS ROLS DE GÈNERE AL PATI

Un pati, dos mons

El pati a l’escola és com la vida a petita escala. Els nens i les nenes reflecteixen la societat dels grans i, a la vegada, projecten el que serà el futur de les relacions humanes, d’aquests dos mons, tan diferents i tan iguals. I aquest n’és el relat.

Gabi Martínez
 
 

Hora del pati a l'escola Juan XXIII a l'Hospitalet de Llobregat / Foto: Carmen Secanella

Hora del pati a l’escola Juan XXIII a l’Hospitalet de Llobregat / Foto: Carmen Secanella

Aquest extens reportatge, signat per l’escriptor Gabi Martínez, és un dels continguts exclusius publicats a la revista ‘Ed – El Diari de l’Educació’, que regalem als subscriptors del diari. Avui obrim aquest article per a tots els lectors.

Nens que volen ser cuiners i petites aspirants a policia que evidencien que algunes caselles a les quals acostumava a condemnar el gènere estan passant a la història. Tot i així, el pes de la costura i el futbol continua marcant en gran mesura el lloc que ha d’ocupar cada sexe. Mentre comparteixen valors ecològics o el domini de la virtualitat, a nens i nenes els distancia l’ús de la força i la psicologia. La família, l’escola i, de manera inapel·lable, els mitjans de comunicació, modelen uns infants que des de ben petits ja se’ls separa per raons de sexe.

–Ens separem dels nens perquè són tontos i deixen anar paraulotes –diu la Ydaira al pati de la seva escola.

–No són tontos –intervé l’Olimpia– però és que tot el dia estan amb el futbol…

– Sí, sí: el futbol, el futbol, el futbol… –, confirmen les nenes d’entre 8 i 9 anys que les envolten amb cara de circumstàncies.

A pocs metres, els seus companys persegueixen una pilota abonyegada. A l’hora del pati, el futbol ocupa un espai prioritari que els professors de la majoria d’escoles s’entesten a acotar en una autèntica maniobra antisistema que pretén repartir més equitativament l’espai de joc entre caràcters tranquils i efervescents, entre nens i nenes. Nombroses escoles han retallat l’horari futbolístic d’un a tres dies per setmana. Algunes, ofereixen tres tipus de pilotes a l’alumnat: de futbol, per a altres jocs i de bàsquet.

“Perquè, a més a més, el futbol és font de conflictes”, assenyalen diversos mestres. “Que si ha estat falta, que si no. Empentes, puntades de peu, pim pam… i ja la tenim armada”. Per un altre costat, l’omnipresència d’aquest esport acaba obligant a uns –“hi ha nens als qui no els agrada jugar, però que es fiquen als partits per sentir-se integrats”– i excloent les noies més futboleres que, com que són poques, acaben trobant-se massa soles enmig d’un munt de noiets i abandonen.

Així, el futbol s’alça com a significatiu indicador d’una separació de sexes que, malgrat les constants campanyes per la igualtat de gènere, continua fent-se evident des de molt aviat a les aules.

Princeses i pistoleres

“Als cinc anys ja estan molt dividits”, diu la Maribel, professora de l’escola Eduard Marquina del Besòs. Al pati hi ha un sorral on els més petits enfonsen pales i rasclets guiats per alguna nena gran (de 7 anys), mentre en Joaquín – “Joaquíiiiiiin!”, crida la seva professora– corre com un boig donant cops a tort i a dret a tot allò que es mou, també a la parella de xavals que simula una baralla de kungfu. “Entre els nens no hi ha normes. Tot es limita a perseguir-se i al contacte”, afirma la Maribel, que en els últims anys ha vist com l’alumnat integralment gitano minvava a favor d’una majoria pakistanesa que avui ronda “el 60 per cent. Els del Pakistan parlen poc al pati. Juguen molt a pegar-se. El futbol no els va gaire, són més de jugar a criquet”.

Marroquins, llatinoamericans i gitanos del Besòs i la Mina completen unes classes on es parla urdú, àrab i castellà, a més a més del català que s’imparteix per norma, encara que no sigui “la llengua materna de cap d’ells”.

Segons la Maribel, els rols estan marcadament enquistats entre aquests nois. “A les nenes els agraden les princeses, als nens els superherois i els futbolistes”. Les nenes no s’hi fiquen, en els jocs dels nens, simplement es limiten a observar-los. “Imiten els grans, passegen. Si volen implicar-se en un joc, no ho diuen. Fan com aquell qui res, molestant, a veure si així poden colar-se. Les nenes surten a veure què passa, però no amb un objectiu”.

Hora del pati a L'Escola Eduard Marquina / Foto: Carmen Secanella

Hora del pati a L’Escola Eduard Marquina / Foto: Carmen Secanella

En efecte, nenes vestides amb saris i altres de cabells llargs romancegen sobre l’asfalt del pati. A la zona de terra, un minúscul pakistanès compta “un, dos, tres, pica paret” mentre dóna l’esquena a diverses nenes molt més grans que el tracten com si fos una espècie de joguina. Quatre nenes més juguen a picar de mans de forma sincronitzada i sorprenen un grup de diminuts nens que amb la boca oberta sostenen pales i galledes. “Mareeeeee! Quina por”, exclama una quan m’apropo. La coreografia s’atura. Les nenes que picaven de mans es posen en formació, rialleres. Un parell agafen fort la mà de nens més petits que elles. “Hi ha molts germans – assegura la Maribel-. A les nenes gitanes els encanta cuidar els més petits. El sentit de la família està molt interioritzat i, si algú s’atreveix a posar-se amb algun dels seus, salten tots a defensar-lo”.

Accepten xerrar. “Per què vas tan rosa?” La Sheima porta uns pantalons, una jaqueta, uns clips per als cabells i la muntura de les ulleres, tot rosa. “Perquè és una nena”, explica un noi que està fent filigranes amb un io-io. “Però hi ha més colors, no?”, pregunta la Maribel. “El lila”, confirma una, mentre assenyala l’anorac que ho il·lustra. El pati és una festa de rosa i lila, colors que ressalten davant els tons masculins, més foscos.

Avui és dimecres, Dia de la Imaginació, capacitat que l’escola pretén estimular. I més encara si es té en compte el popular declivi de la fantasia infantil. Almenys això assenyalen professors del Besòs – “Se’ls ha d’orientar tota l’estona. Els planteges un dibuix lliure i diuen: “No sé què fer”-a Bellvitge- “abans imaginaven més: els donaves quatre pals i et construïen alguna cosa. Ara, només se’ls acut lluitar” –i Can Caralleu– “cada vegada escriuen menys. Tenen moltes llibretes… buides”.

Així, l’escola els proposa que s’entretinguin, per exemple, amb flautes de Spiriball, un joc que es basa a donar cops a una pilota lligada a un eix mitjançant una corda. Guanya qui aconsegueix enroscar la corda sencera a l’eix. Una alternativa per descarregar adrenalina, si bé la copen els nois.

A la ludoteca, un nen i una nena empenyen minicotxes sobre la maqueta d’un circuit. Tres nenes i un nen es dirigeixen a la zona que simula un mostrador de supermercat. El nen s’asseu a la caixa registradora mentre elles pul·lulen al seu voltant. Una fa veure que frega plats. Les altres actuen com si fossin clientes. Una deixa la cistella de la compra en un racó. Moltes hortalisses i ous de plàstic.

“Aquí poden escollir entre menús amb carn o sense”, explica la Maribel sobre el menjador de veritat, al qual assisteixen tots els estudiants al preu “d’un euro per família, siguin els membres que siguin”. Avui, al pati del matí abundaven els dònuts, els croissants, els entrepans de Nocilla i alguna mandarina, a més a més d’entrepans de pernil i formatge sobretot, encara que en general confessen que el que més els agrada és “anar al McDonald’s!”.

“I què voleu ser de grans?” La Saira vol obrir una croissanteria; la Tània vol ser taxista o professora de ballet; la Carmen, “caixera d’un hotel”. “I vosaltres?” L’Ahmed, policia; l’Areel, futbolista; tres nois consecutius aspiren a pilotar alguna cosa i l’Aroa, que té set anys, somia a convertir-se en pistolera. “Pistolera?” “O sigui, mosso. O mossa”. Tres nenes que caminen de bracet escullen psicòloga, professora i periodista. “El més important amb aquests nens és facilitar-los la vida, que els agradi venir a l’escola”, diu la Mar, professora de P5. “Alguns viuen situacions molt complicades. Molt complicades… fa vint anys que faig classe i en fa vuit que ho faig aquí. El primer any en aquesta escola ho vaig passar fatal. Venia de Pijolàndia i em vaig trobar amb una realitat que em va obligar a fer de profe de veritat. Avui, no marxaria a cap altre lloc”.

La Mar treballa a fons amb la música. “Quines cançons us agraden?” En Manuel es posa a ballar al mig de la classe. Els de P5 comparteixen amb els de primària el seu gust pels exitosos Bailando, Happy o Gangnam Style, encara que al pati un petit cantava a soles alguna cosa de Malú i a l’aula, quan la Maria sacseja la trena que li arriba a la cintura i assegura que “a mi m’agrada David Barrull”, la classe ovaciona el cantant gitano i coreja a l’uníson Sueños cumplidos. “Te juro que es verte la cara/ y mi alma se enciende”. I quan arriba la tornada, encara canten més fort: “Mi hembra mi dama Valiente/ se peina la trenza como las sirenas/. Y rema en la arena si quiere./ Ay mi hembra, tus labios de menta/ te quedan mejor con los míos”. I la Maria balla ay mi arma amb un duende que hipnotitza alegrement els seus companys riallers.

Hora del pati a l'escola Juan XXIII a l'Hospitalet de Llobregat / Foto: Carmen Secanella

Hora del pati a l’escola Juan XXIII a l’Hospitalet de Llobregat / Foto: Carmen Secanella

“Així no penses”

“El que és bo és en David Guetta·, sentencia l’Eloi, de 9 anys, a l’abric de La Pineda, bosquet destinat a l’hora del pati a l’escola Costa i Llobera de Can Caralleu. A l’Eloi l’apassiona a aquest discjòquei “i la música anglesa, perquè la catalana no mola, no té marxa”. “I les lletres?” “Ens agrada més que les lletres no s’entenguin perquè així no penses”, matisa en Dídac, que de gran vol ser “conductor de tren perquè m’agraden els cotxes”. Al costat d’en Màrius (candidat a bomber), en Pau (a jugador de la NBA) o en Roger (“m’interessa la política. Artur Mas és el meu president”), l’Eloi declara el seu desig de ser actor quan rebel·la que en Pep esmorza cada dia truita amb salsitxes i llet amb cereals. “Sí, sí. Jo una vegada vaig esmorzar a casa seva i em vaig menjar dues
salsitxes!”.

N’hi ha un que mossega un tros de fuet. Un altre, el seu entrepà de llom amb formatge. Una nena espera a la segona fila i guarda unes quantes galetes integrals i una mica de xocolata al puny. El dolç interessa singularment a en Santi, que a més a més d’uns calçotets i un tambor djembé, va demanar als Reis una jaqueta curta de xef per cuinar pastissos. “Un dia, vaig fer macarrons amb sofregit!”, proclama un espontani. “El plat semblava un eriçó amb tantes puntes de formatge que li va posar”, diu un altre. “Vau dinar junts?” “No, em va enviar la foto pel WhatsApp”.

“Teniu mòbil?” “Nooo”. “En Daniel sí que en té!”. Vinc sol a l’escola i el porto per si passa qualsevol cosa com ara trencar-me el turmell, per exemple. Si no, no el faig servir”. En Daniel va sol perquè viu a prop encara que molts alumnes pugen a aquesta oxigenada part alta de la ciutat en cotxe o metro. El trajecte no els avorreix: “Hi ha pantalles per tot arreu”.

Amb el permís dels seus pares (això diuen), solen compartir continguts d’internet o de les xarxes socials. Els responsables de vigilar-los al migdia, que és quan més temps lliure tenen, asseguren que “de totes formes, en aquesta escola, els nens no són gaire de mirar la televisió. No hi ha gaires converses sobre programes”. Tot i així, la majoria dels consultats està a l’última de sèries a l’estil de Violeta “diverses nenes en són fans”, canals com Disney Channel, novetats del Club Súper 3 i la graella de pel·lícules infantils d’estrena. “Jo vaig al cinema a veure-les”, especifiquen uns quants. “Jo he vist Solo ante el peligro”, s’enorgulleix un altre.

Oh happy day i MasterChef destaquen entre els concursos predilectes, d’aquí que en Santi no s’acontenti amb el fet de preparar uns espaguetis a la bolonyesa o una paella d’aquestes que segueixen apassionant a la majoria dels seus col·legues, sinó que pretén estrenar la jaqueta torera de xef amb la seva novetat, Llamp de Caramel, un dolç que “tindrà forma de llamp” i serà elaborat amb els millors ingredients, perquè té molt clar que, siguin dolços o sarsueles, “s’ha de cuinar amb productes de temporada”. En Santi parla abraçat, tota l’estona, pel seu amic Jan.

“El 75% del menjar que servim al migdia és ecològic”, concreta Anselm Berbel, coordinador de l’hora de dinar. La Lola (sis anys, el seu fort són les matemàtiques, va demanar una família de mussols “de mentida” per Reis) camina per La Pineda amb la boca plena de “poma ecològica”. Alguns estudiants de primària queden enfavats als gronxadors a l’ombra de les copes dels arbres. Una nena practica la vertical contra un tronc. “M’agrada fer el pi –diu la Gemma, de 7 anys, gimnasta rítmica–. Això és més de nenes. Els nens no en saben, ells només són forts”. Deu dels seus companys corren en manada cap a algun pi indeterminat fent servir els entrepans com si fossin espases. “Mira que bèsties que són”. Uns altres nois disparen Gogos, última moda ociosa després de l’habitual onada de cromos i baldufes. Els Gogos s’inspiren en l’antic joc grec anomenat astràgal. Consisteix en una sèrie de figuretes de plàstic que han de rebotar-se les unes contra les altres a la recerca d’una posició més avantatjosa que la del rival. La versió Pineda es redueix a abatre d’un cop les figures del contrari.

“Sobretot a partir de tercer –diu Manuel Fernández, coordinador de cicle mitjà als Jesuïtes de Bellvitge–, les diferències entre nens i nenes s’accentua”. En tots els patis visitats, els nens tendeixen a estar amb altres nens i les nenes amb les nenes. Però no rebem constants missatges sobre les bondats i la necessitat de la igualtat? No s’actua des de les escoles per aconseguir-la? “I la influència de la família i els mitjans de comunicació, què?”, respon Anna Hernández, tutora de primer als Jesuïtes. “A partir dels sis anys, ells mateixos s’organitzen en petits grups. Juguen a matar bolets, a futbol xinès o jocs de rol de l’estil de lladres i polis o pares i mares. Nosaltres podem orientar-los, però el joc és lliure”.

“Influeixen més els mitjans que els pares –afegeix en Manuel–. Ho veus als estoigs, a les motxilles, als seus referents…”. “Els demanes un autoretrat –observa l’Anna-, i encara que tinguin els cabells llisos, potser se’ls dibuixen drets, com si fossin Cristiano Ronaldo”. I això que des de P3, entre els exercicis religiosos s’inclou una activitat “d’interiorització” encaminada a conèixer el propi cos, a compartir els problemes…

“Però les nenes es dibuixen igual amb els llavis pintats i sabates de talons… mana la publicitat –continua en Manuel–. Quant a ells… vestirien sempre d’esport, amb la samarreta del seu equip preferit. Mai porten sabates. I a l’estiu, algun ha aparegut amb sandàlies tot i que això ho hem aturat, és clar”.

Les dessuadores amb caputxa triomfen entre els nois de primària mentre que elles són més versàtils. “No m’agraden els texans. No em poso faldilles ni vestits, només els dies de festa”, diu la Maria (aspirant a empresària de botigues de roba) al bosc de La Pineda. “Doncs jo prefereixo vestit i faldilla”, contraposa al seu costat la Natàlia (futura mestra). “Odio les samarretes interiors i untar-me el cos amb cremes perquè després se t’enganxa la roba i puah, quin fàstic”, aporta una altra veu, potser la de la Martina (actriu), la Júlia (gimnasta) o la Martina Antolín (professora de guarderia). N’hi ha dues més que somien a ser cantants.

“Us agradaria ser famoses?” Parlen totes a la vegada. “Això és una merda perquè tots se’t tiren a sobre”. “Però si no fos així, estaria bé”. “Però tots et coneixen i s’inventen coses que expliquen per tot el món”. “Però també és divertit perquè et coneixen i tens diners”. “Jo un dia vaig sortir en un anunci de Danonino”, confessa la Lluna. Les seves companyes se la miren atònites: “Quèeeee?”. “Ah síiii?”. “Doncs jo no et vaig veure”. “No ho vaig dir perquè em feia vergonya”. “I com va ser, com va ser?”. “Vaig anar allà i ja està”.

“Comencen molt aviat a seguir sèries de televisió per a adolescents –afirma Manuel Fernández–. El resultat és que no hi ha infància: se la salten. Les nenes són molt serioses, adultes. Ens estem trobant conflictes amb nens de tercer que abans teníem a cinquè. Bé… sobretot amb les nenes. Hi ha una mica més d’impostura en elles. Biològicament, encara no són grans, però es comporten com si ho fossin. Ens han aparegut nenes de segon amb sostenidors a l’hora de piscina”.

Segons els mestres, els mitjans també estimulen en gran manera la competitivitat, perquè repeteixen la paraula millor com un mantra. Per tot arreu hi ha rècords que es baten, persones més fortes que altres, pilotes d’or, caps, líders, campions… Per una altra part, els mitjans projecten temors col·lectius que calen en els nens i nenes. “Què us fa por? “Quedar-me sense feina quan sigui gran”. “Que els meus pares es quedin sense feina”. “La crisi”. “La independència de Catalunya”. Aquestes són les primeres respostes. Després, una nena es decanta per un tipus d’angoixa més clàssica: “Però si et refereixes a por de passar por…com en les pel·lícules…” i arrenquen amb la llegenda de terror que avui segueix triomfant a les aules: “Diuen que si dius quinze vegades Verònica davant d’un mirall, al cap de quinze dies et surt una taca i estàs mort”, explica l’Olimpia al pati dels Jesuïtes.

“Hi ha un xinès a la nostra classe que agafa la grapadora i diu: Algú morirà aquesta nit. I ens espanta!”. El xinès es diu Xinxuan (“seré jugador de la NBA”) i reconeix que li agraden les pel·lícules de por “encara que els meus pares no me’n deixen veure algunes”.

Xinxuan és un dels escassos alumnes d’origen forà en una escola rodejada de centres privats i on, segons en Manuel, “els nens i nenes surten poc fora del barri, els falta vida cultural, tractar amb gent diferent”. “L’espai marca molt”, assumeix la Sílvia, que al·ludeix a la formidable Pineda que els seus nois gaudeixen a Can Caralleu i a la possibilitat de diverses famílies matriculades de posseir segones residències a l’Empordà o la Cerdanya. A més a més, són bastants els nens que participen en associacions excursionistes o tenen parents a l’estranger, on viatgen amb relativa freqüència.

La Sílvia i l’Anselm recorden “una excursió en què ens vam creuar amb un altre grup compost per molts nens d’altres races i els nostres van dir: Mira, una escola de nens adoptats. És que aquí tenim molts nens de fora, però gairebé tots són adoptats”. “Quan vam anar d’excursió a la plaça Catalunya –recorda per part seva la Maribel al Besòs–, un nen em va preguntar: Quin país és aquest? I quan estudiàvem el modernisme… –riu– vaig anunciar que visitaríem l’Hospital de Sant Pau. Llavors, un va cridar: Jo hi he estat! Era veritat: va estar ingressat. Sigui com sigui, després d’una excursió són molt més expansius”.

Hora del pati a l'escola Juan XXIII a l'Hospitalet de Llobregat / Foto: Carmen Secanella Carmen Secanella

Hora del pati a l’escola Juan XXIII a l’Hospitalet de Llobregat / Foto: Carmen Secanella
Carmen Secanella

Animals de diversos tipus

Sigui on sigui l’escola, una invariable coincidència és l’atracció pels animals. Per això, hi ha classes amb noms de bitxos marins, dibuixos de bèsties (no sempre reals) per les parets, disfresses per sentir-se un animal a gust… “Això sí, les nenes són de dofins i els nens d’hipopòtams”, assegura la Maribel, que subratlla l’esforç dels docents –“tenim a diversos animalistes”– per inculcar el respecte cap als éssers vius, “una cosa no tan fàcil quan els nens viuen en llocs on es fan lluites de galls, de gossos”. “Com ho sabeu?” “Perquè se sap. Hi ha racons al Poblenou on tanquen els animals i els preparen per al combat. Els nens parlen de baralles a la Mina… l’altre dia passaven per davant de l’escola dos gitanos amb galls de lluita lligats pel coll. De totes maneres, hi ha diversos nens que tenen animals a casa i els saben cuidar”. Programes com Veterinaris o El encantador de perros han reforçat encara més l’empatia infantil. (Això, sumat a l’imparable bombardeig de sèries policíaques podria explicar l’elevat nombre de candidats a veterinaris i criminòlegs detectats a les aules de Bellvitge).

A Can Caralleu, el paisatge contribueix per si mateix a transmetre l’estima per allò natural: “Estem en un bosc” –recorda la Sílvia–. Una vegada fins i tot es va colar una serp, hi ha molts ocells… vénen nens a la biblioteca a buscar informació sobre aranyes, per exemple. Les noves tecnologies els ofereixen més informació i a vegades la saben utilitzar”.

La tecnologia sovinteja les cartes als Reis masculines, atapeïdes de Plays 4, 3SXL’s, iPods, tauletes, microscopis…els alumnes de Bellvitge són els més declaradament “tecnològics”. Les nenes demanen algun aparell, però no gaires, i ni tan sols posen passió en pronunciar iPad o Wii. Entre les menors, arrasa l’univers Frozen. Princeses i fades es mantenen en el podi de preferències i a mesura que creixen s’inclinen per la roba o els complements personals, com el maletí de costura que va demanar la Nadia. “Ens agraden aquestes coses perquè som nenes i tenim paciència. Els nens ho fan tot sense pensar, més ràpid. No saben ni utilitzar una
joguina”.

En general, els nens escolten les crítiques femenines i s’encongeixen d’espatlles o repliquen que “nosaltres només juguem i vosaltres sempre us hi fiqueu pel mig”, sense profunditzar en un debat del qual fugen literalment corrents. “Quan els nens tenen un problema – diu Manuel Fernández –, ho expressen de manera molt directa. Elles prefereixen no divulgar-lo gaire, ho parlen tot dins del seu grup. Classifiquen molt el personal i després fan llistes per convidar al que sigui: separen guapos i no guapos, a enrotllats i avorrits… Un altre nivell. La separació de gèneres és
claríssima”. “L’escola intenta ajuntar nens i nenes, però la televisió no –diu l’Anselm–. I la família, no sé”. “Ens preocupa la falta de temps que tenen els pares per estar amb els seus fills –observa la Laila Pajuelo, coordinadora de P4 i P5–. Els demanem que busquin temps per explicar-los contes. I això que ara abunden les famílies amb fills únics”.

Les activitats extraescolars els ocupen bona part de la tarda. Uns al casal de barri, uns altres al gimnàs, al club de futbol, a classes de guitarra o d’anglès… No és estrany que arribin a casa a l’hora de sopar. Tots estan cansats… “Hi ha molts pares molt joves, d’entre 23 i 24 anys, o una mica més grans, a partir de 37 – xifra la Laila–. Però sigui de l’edat que siguin, bastants no dediquen el temps que caldria als seus fills. Això es veu als dibuixos: de cop no apareix un pare, una mare. O a les redaccions, per explicar un cap de setmana citen molt més un que l’altre”. En qualsevol cas, les redaccions són cada vegada més curtes i l’escriptura a mà, la cal·ligrafia, es perd perquè “si han d’escriure un text sobre el que sigui, demanen fer-ho a l’ordinador. Diuen que queda més net”. “Escriuen menys perquè llegeixen menys”, comparteixen tres professors. “Jo vaig a llegir El blauet”, diu la Nadia. “Jo, els últims de Gerónimo Stilton”, afegeix una amiga. “Jo he demanat un llibre als Reis”, diu l’Àlex. “Les nenes llegeixen una mica més, però vaja…”, especifica la Maribel. “Escriuen menys perquè imaginen menys –conclou en Manuel–. Els costa pensar escenes alienes al seu dia a dia, posar-se en situació i dedicar temps a la fantasia… en
silenci”.

Nombrosos professors argumenten que la invasió del soroll i la pressa han minimitzat els espais de tranquil·litat. La presumpta nova agitació infantil es tradueix, això sí, en uns nens més desimbolts que en altres èpoques. “Ara pregunten més que escolten i parlen als adults com si estiguessin amb un amic –diu en Manuel–. Sembla que no tinguin gaire clara la diferència d’edat”. M’adono que al llarg d’aquesta investigació, cap nen s’ha dirigit a mi anteposant un “vostè” o un “senyor”. I que, tot i així, sempre m’he sentit respectat.

Quatre nenes de nou anys executen una coreografia basada en la sèrie Violeta. Un grup de nenes i nenes s’empenyen sobre un tram de terra mullat i simulen que es llancen en trineu. La Irene sap fer veure que plora, però es cohibeix davant els desconeguts i no fa més que riure. A la Maria li és igual tot mentre la deixin ballar, i resta allà fent saltar la trena admirada per l’auditori cosmopolita que l’envolta. La Maribel els observa. “Ara són més tranquils que abans. Hi ha més respecte. La diversitat tranquil·litza”. Al passadís, una professora dóna un cop sense voler a una nena amb una llibreta.

–Ui. Ho sento, reina-, diu la professora.

– T’estimo –, respon la petita.

Hora del pati a l'escola Juan XXIII a l'Hospitalet de Llobregat / Foto: Carmen Secanella

Hora del pati a l’escola Juan XXIII a l’Hospitalet de Llobregat / Foto: Carmen Secanella