Un repàs a la infantesa al cinema: “mirar als nens serveix per a exposar les febleses de la societat adulta”

El crític de cinema Jordi Picatoste presenta el seu llibre ‘Paraísos Perdidos. La infancia en 50 películas’, on tracta els diversos rols que han tingut els infants en escena: des de ser instruments per al drama a ser eines per a reconciliar-se, sovint de manera autobiogràfica, amb una infantesa conflictiva

Sandra Vicente
 
 
 

Jordi Picatoste, a l’entrada de la Filmoteca on presenta el cicle de cinema iranià que va de la mà del seu llibre | SANDRA VICENTE

Cau el sol sobre el penya-segat i una brisa suau acarona el cabell castany i el vestit de tela lleugera de l’Agrin que, amb els peus descalços, s’acosta a la vora de pedra. Corre l’any 2003 al Kurdistan iraquià, poc abans que les tropes nord americanes entrin al territori, quan l’Agrin, que no deu sobrepassar els 12 anys, mira enrere abans de tirar-se dalt a baix del precipici. Així comença el que, fins ara, és el film més aclamat del director iranià Bahman Ghobadi, Las tortugas también vuelan, que va rebre la Concha a millor pel·lícula al Festival de San Sebastián el 2004. El crític de cinema Jordi Picatoste va estar a l’estrena a les sales donostiarres i “en vaig sortir. És una pel·lícula que em va indignar bastant”, confessa.

Segons Picatoste, aquesta pel·lícula “s’aprofita molt de la misèria i explota de manera morbosa la figura de l’infant per a denunciar una injustícia: hi veiem nens sense braços, nens orfes. De fet, la cinta comença amb el suïcidi d’una nena!”, exclama. Tot i que reconeix que el premi va servir perquè moltes persones veiessin la pel·lícula i s’indignessin amb la realitat de la guerra de l’Iran, considera que “l’emoció es pot aconseguir de maneres més honestes i respectant molt més la infantesa a la pantalla”. I és que, com Picatoste sap molt bé, “el cinema és drama” i en aquest drama, un dels papers protagonistes el tenen els nens.

Precisament per a estudiar aquest fenomen el crític de cinema acaba d’estrenar el seu llibre Paraísos perdidos. La infancia en 50 películas en el que fa un repàs de l’ús i tractament que s’ha fet de la infantesa en diverses tradicions cinematogràfiques. La presentació de la seva òpera prima en paper ha vingut acompanyada d’un cicle a la Filmoteca de Barcelona amb algunes de les millors pel·lícules iranianes sobre infància. Però, per què Iran? “Si hem de buscar alguna cinematografia al món que es pugui associar amb la infantesa -a banda de la Nord-Americana, que es pot associar a tot, perquè ho produeix tot- és la iraniana”.

Per als no iniciats en cultura cinematogràfica d’aquest país asiàtic (“ni tu ni gairebé ningú!”, exclama Picatoste després de demanar disculpes per no conèixer cap pel·lícula iraniana), el crític recomana efusivament The Runner (El Corredor) per a entendre com l’Iran projecta la infància a les pantalles. “Aquest film és esperit de superació dels nens davant les històries dures”, una pel·lícula que narra la història d’un nen orfe (“però que no té pares des del principi, la seva orfandat se’ns presenta com un fet, no com a un trauma”) que aprèn a tenir consciència de si mateix com a única manera de sobreviure. El que Picatoste alaba més dels nens al cinema iranià és que “no són sempre immaculats”: es fan retrats d’infanteses decidides i tenaces que persegueixen un objectiu clar; “de vegades aquests nens són moguts per sentiments purs i meravellosos, però si per assolir un desig egoista o capriciós s’ha de mentir o enganyar, el cinema iranià ho retratarà”.

Una escena de la pel·lícula ‘El globo blanco’

Reconciliar-se amb la infància a través del cinema

Si revisem les darreres pel·lícules més destacades que tenen la infància com a punt elemental de l’argument, als que escombrin cap a casa els passarà pel cap Estiu 1993, i els qui pensin més a escala internacional potser recorden The Florida Project. Són dos films que expliquen històries dures, però des de la tendresa i la innocència de l’experiència infantil; i és que la història que explica la directora catalana Carla Simón no hagués estat ni de bon tros igual si no hagués tingut aquest caràcter autobiogràfic que posa la Frida, la nena que ha perdut la seva mare, al centre del relat. “Els nens són molt forts, molt més del que ens pensem”, deia Simón.

De fet, que un director parli de la seva infància a la seva obra és molt recurrent. Picatoste recorda, de nou, que el cinema és drama i aquest drama és inherent a la infantesa; “el llibre es diu Paraísos Perdidos i això no és només perquè els adults pensem en la infància com una època daurada passada, sinó perquè el cinema al drama d’aquelles infanteses que no han estat com se suposa que haurien de ser, que no han estat plenes ni felices”. I per això el cinema autobiogràfic se centra tant en la infantesa, perquè aquestes infàncies distòpiques són ara explicades per directors de cinema adults; i és que com diu el crític “donar una ullada a la infància serveix per a exposar les febleses de la societat adulta”.

I per demostrar això només cal mirar al cinema espanyol dels darrers anys; “cada poc temps, en mirar una cartellera, algú deixava anar la queixa: ‘una altra pel·lícula sobre la Guerra Civil amb nens’. Preguntem-nos per què és així”, exposa Picatoste. I és que Vicente Aranda, director de Si te dicen que caí, tenia 10 anys quan va començar la Guerra Civil i José Luis Cuerda, en filmar La lengua de las mariposas volia retre homenatge als seus mestres. “Volien recuperar la infantesa que el cinema espanyol no va saber expressar”. I és que les úniques mostres d’infància que hi havia al cinema durant el franquisme van ser la Marisol i el Joselito, “dos personatges que no van tenir infàncies reals. S’entén que els que llavors eren nens, en convertir-se en adults, vulguin dir la seva”.

Una escena de la pel·lícula ‘El Laberinto del Fauno’

La síndrome de Peter Pan: tornar a obrir els ulls al que els adults no poden veure

La pel·lícula que va inspirar el llibre que presenta Picatoste és Niños Robados, un film en què un policia italià ha de portar dos germans a un orfenat després que la mare dels petits fos acusada de prostituir la nena. Per un error burocràtic, no els accepten al centre, així que el policia se’n fa càrrec, retrobant així els nens un pare perdut i l’home la seva pròpia infantesa. “El cinema és ple d’adults que miren cap a altres infanteses per a recuperar la pròpia a través d’actituds irracionals, immadures, però de felicitat absoluta”, comenta Picatoste.

Però estrènyer vincles amb la infància no vol dir només, almenys al cinema, recuperar la innocència i els sentiments més purs. Vol dir també reconnectar amb un món de fantasia, on la racionalitat i les exigències del dia a dia no hi tenen cabuda. Un món en què no poder explicar alguna cosa, no vol dir que no sigui real. D’aquestes dimensions o certeses que només són visibles als ulls dels nens n’hi ha mil exemples a les pantalles, des del clàssic Peter Pan fins a El laberinto del fauno, passant per la no menys icònica E.T.

De fet, l’extraterrestre que dóna nom a aquest film de Steven Spielberg també il·lustra la portada del llibre Paraísos Perdidos de Picatoste. “És una pel·lícula de ciència ficció, però el seu tema és la fantasia associada a la infància: molts adults tenen predisposició a trobar la màgia, a reconciliar-se amb la fantasia, però havent crescut, ets incapaç de fer-ho. És la síndrome de Peter Pan”. Així, aquests films ens presenten la separació entre dos mons, entre els quals els nens fan de pont i al que els adults que apareixen en escena no poden accedir. Però quan els adults són o bé directors de cinema o bé espectadors, aquesta frontera desapareix. I tornem a poder accedir a la fantasia, “com un darrer favor que ens fa el nen que hem deixat enrere”.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*