Una nova llei de formació professional que no supera el vell model

Avui continua considerant-se l'acte d'orientar més com una valoració de possibilitats i una tria d'oportunitats que com una forma de progressiu autoconeixement i de suport en la valoració de les passes donades

Jaume Funes
 
 
 

Jaume Funes és psicòleg, educador i periodista

Fa uns dies es va aprovar el Projecte de Llei de formació i qualificació professional de Catalunya. Temps tindrem d’expressar acords i desacords mentre duri el seu tràmit parlamentari. No estarà de més, però, recordar quins són els reptes d’un context formatiu sotmès a tensions habitualment oposades. És fàcil d’entendre que no és el mateix legislar sobre com fer efectiva la formació al llarg de tota la vida que legislar per a donar respostes a les necessitats formatives d’un mercat mogut per interessos de rendiment econòmic, que necessita una determinada mà d’obra qualificada. Òbviament tampoc és el mateix pensar com recuperes formativament una persona acomiadada de la seva empresa després de vint anys de servei que com ajudes a construir un itinerari personal a partir del treball a un jove de vint anys.

La futura norma, però, ha de resoldre una sèrie de reptes i contradiccions, evitar crear nous problemes i tenir prou flexibilitat com per ser vàlida emmig d’una realitat acceleradament canviant. El primer dels reptes és com trencar en la pràctica la dualitat entre el Departament de Treball i el d’Ensenyament, fonamentalment per a tot allò que té a veure amb les transicions al final dels cicles escolars, obligatoris i no obligatoris. Això no vol dir diferenciar de manera més clara (com ara es proposa) les FP d’un i altre departament sinó tot el contrari: compartir una forma raonable de facilitar la formació tenint més en compte les necessitats i les característiques dels joves que l’han de rebre. El més probable és que la dicotomia i els enfrontaments actuals continuïn i no està clar que crear dos tipus de formació professional amb criteris diversos ajudi.

Ara, parlant només d’una part, les propostes formatives destinades a recuperar adolescents per a la formació i l’ocupació tenen com a gran primer problema que no coincideixen els calendaris. Pots tenir al final de l’escola un jove motivat per tornar a aprendre al setembre i no concretar-se l’oferta formativa (que depèn de Treball) fins al desembre. Com que sempre es tracta d’itineraris a construir, el pitjor que pot passar és que els processos de dos o tres administracions implicades no coincideixin, arribin quan ja no són necessaris. A les dues ribes de la formació s’oblida que, en les transicions de la vida escolar a la prelaboral, les propostes han de ser flexibles tant en el format com en el calendari. De manera que l’oferta a construir és una barreja de la formació professional i la formació per a l’ocupació que pugui durar temps diversos.

De la mateixa manera, ja sigui FP laboral o FP del sistema educatiu, totes han de tenir com a pedra angular estructurar-se al voltant de diferents formes d’acompanyament. A les aules, als tallers o a les empreses, la clau és garantir una forma d’acompanyament que permeti interioritzar els aprenentatges i fer balanç de les experiències, de manera que passin a formar part d’un itinerari personal de formació, d’ocupació, d’orientació vital. El tutor no és una figura escolar de la que pot prescindir la FP laboral. És una figura que personalitza, negocia i fa viables els itineraris.

Sense oblidar les diferents situacions de les persones que es formen, no es pot oferir orientació i oblidar l’acompanyament. Avui continua considerant-se l’acte d’orientar més com una valoració de possibilitats i una tria d’oportunitats que com una forma de progressiu autoconeixement i de suport en la valoració de les passes donades, destinada a facilitar una certa seguretat en el recorregut escollit. L’oferta sempre ha de ser d’orientació i seguiment, suport, en definitiva, graus diversos d’acompanyament.

S’ha venut com a gran novetat (ja fa més de vint anys que el debat i la pràctica es produïa entre professorat actiu) de la proposta de llei la formació “en alternança” i la formació “dual”. Un petit caos semàntic que formalitza diferents formes d’aprendre treballant i de practicar allò que s’ha aprés. Superats, espero, els vells records de la figura de l’aprenent es ve a reconèixer que les formes de formar-se i aprendre passen per fer significatiu en una feina allò que s’ha aprés. Passen per descobrir els sabers necessaris a adquirir mentre es va treballant. No deixa de ser l’aprenentatge actiu i significatiu de l’escola en versió laboral. Veurem però com es garanteix la figura del tutor a l’escola i a l’empresa per a que resulti així i no siguin processos d’ensinistrament per a diferents llocs de feina.

Una novetat realment singular és l’aparició en el text legal dels “centres de segona oportunitat”. No és per ara més que un paràgraf sense gaire definició que, si més no, obligarà a discutir el concepte. Tot i estar contribuint en diferents espais de discussió a parlar del tema no tinc gaire clar que aquesta llei sigui el seu espai, ja que implica que recuperar per aprendre a un postadolescent és una qüestió de la formació professional i no una qüestió d’una altra escola de secundaria. Sembla una fugida endavant en no poder o no voler canviar la norma general sobre els ensenyaments secundaris i aprofitar la de la FP.

Jaume Funes
Sobre Jaume Funes

Jaume Funes és psicòleg, educador i periodista. Contacte: Twitter | Més articles