Una Universitat que cal tornar a guanyar, recordant a Francisco Fernández Buey

La Universitat ha canviat molt des dels seixanta, res a dir a això. Però algunes de les seves característiques actuals són tan inadmissibles com moltes de les que es va trobar la generació de Fernández Buey i va intentar canviar

Jordi Mir
 
 
 

Jordi Mir és director del Centre d’Estudis sobre Moviments Socials (CEMS) de la UPF i membre de l’Observatori del Sistema Universitari (OSU)

Avui la vida universitària necessita persones com Francisco Fernández Buey tant o més que quan a l’inici de la dècada dels seixanta va arribar a Barcelona per començar la seva carrera universitària. Des d’aquest dia la Universitat va ser una part essencial de la seva vida. Ho va ser com a espai de treball, de docència, investigació i difusió; com a espai d’actuació política i intervenció en el conjunt de la societat; i ho va ser com a espai sobre el qual pensar i actuar per aconseguir una Universitat al servei d’una societat democràtica. La Universitat ha canviat molt des dels seixanta, res a dir a això. Però algunes de les seves característiques actuals són tan inadmissibles com moltes de les que es va trobar la generació de Fernández Buey i va intentar canviar.

La seva tasca quotidiana en el dia a dia de la vida universitària i les seves aportacions més puntuals en forma d’articles, llibres o conferències, l’han convertit en un referent per a moltes persones. Un recorregut per la seva vida és passar per alguns dels moments més significatius d’una lluita per la democratització de la Universitat. Com a estudiant es va implicar en la gestació del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), constituït el 9 de març de 1966. Un projecte decidit de ruptura amb el règim franquista a partir de la creació d’un espai de participació, decisió i gestió de les persones estudiants a la Universitat de Barcelona al marge de l’oficial Sindicato Español Universitario (SEU). Un projecte per fer possible una Universitat preocupada pels problemes de la seva societat, que no fos classista, amb llibertat de docència i expressió, gestionada per les persones que formen part de la comunitat. L’experiència del SDEUB va suposar moltes coses, però convé destacar l’aportació decisiva perquè la dictadura perdés la Universitat. Ja fossin fills o filles de famílies vencedores o perdedores de la guerra, un grup gens menyspreable es va trobar per autogestionar la seva representació i impulsar una vida universitària que acabaria portant a una situació que permetia parlar de les universitats com a “illes de llibertat” a finals del franquisme.

La repressió va caure sobre ells i elles abans del 68. Presó, tortures, expulsions, servei militar al Sàhara… Però havien aconseguit canviar moltes coses. Una clara mostra d’això és com alguns d’aquests estudiants expulsats el 1967-68 serien incorporats com joves professors a l’inici de la dècada dels setanta, després de poder recuperar els seus estudis i acabar les llicenciatures. Estaven canviant la Universitat. Després vindria la situació de precarietat laboral com professorat no numerari. No es va resoldre com volien, però van aconseguir una Universitat que va estabilitzar la seva situació i on van poder desenvolupar la seva carrera acadèmica. Semblava que la Universitat podia avançar en una direcció desitjable: preocupació per l’accés per al conjunt de la població, treballar en condicions dignes, investigació que pogués estar al servei de la seva societat… La tendència permetia estar esperançat. Dècades de mobilització i treball seriós així ho podien fer pensar.

Però alhora que es feia més present la tendència democratitzadora de la Universitat, defensora de que no pot haver progrés cientifico-tècnic que no sigui també social com ja deia el SDEUB el 1966, anava creixent la que defensa la Universitat com a element clau del sector industrial, com a inversió privada, com a generadora de transferència al món empresarial, com a formadora de les persones que el mercat laboral demana… L’eclosió d’aquesta emergència va ser aprofitant l’anomenat procés de Bolonya (ja en el nou segle) que, de entrada, no tenia per què ser més que l’homologació del món universitari europeu per facilitar la comunicació i circulació entre països. Qui abans i millor ho va veure va ser bona part del moviment estudiantil. Poc professorat va estar atent i preocupat per la qüestió. I encara menys va decidir acompanyar la mobilització i donar suport en els moments de repressió i criminalització.

Avui, no és estrany llegir o escoltar intervencions que reconeixen allò que ja va veure i qüestionar el moviment estudiantil. Com en tantes ocasions de la història, ho reconeixen malament i tard. Però aquí no val només amb el jo ja ho vaig dir. Això pot oferir certa autoritat o legitimitat a reclamar per intentar que facin més cas en altres ocasions. Allò important és continuar perquè res ha canviat en l’essencial. La nostra Universitat, la que ens hauria de preocupar a totes les persones que formem part d’aquesta societat, té problemes que afecten als seus propis fonaments.

Avui la Universitat pública, espanyola i catalana, està entre les que té matrícules de grau i màster més cares d’Europa (ho mostra l’últim informe de l’Observatori del Sistema Universitari). Les implicacions que això suposa són moltes, però convé destacar la dificultat per accedir i mantenir-se com estudiant. Quan encara no havíem aconseguit un accés universal a la Universitat, les polítiques públiques suposaran una greu regressió que encara és difícil de quantificar. Avui la Universitat pública espanyola i catalana veu com el finançament públic es redueix i això afecta decisivament a les persones que hi treballen. Acomiadaments, no renovacions. Les condicions del personal, no estable, docent, investigador o de serveis, no deixen de precarizar-se. S’utilitzen figures contractuals inadequades, quan no il·legals; hi ha persones cobrant sous que ni de lluny s’acosten al mileurisme per desenvolupar docència i investigació. Una investigació que rebrà una molt diferent finançament depenent dels interessos als que aconsegueixi atreure. La reducció dels recursos públics i la seva orientació a l’anomenat sector productiu no ho posa fàcil per a qui es mogui per altres criteris. Uns criteris que tampoc són fàcils de trobar en una docència que no aposta per una educació que busqui l’autonomia, la capacitat de pensar amb el propi cap.

Podríem continuar amb la llista. Podríem tenir la temptació de reclamar als nostres grans. Sempre podem reclamar per allò que ens hem trobat. Però, al meu entendre, convindria primer agrair el que van aconseguir les generacions anteriors. Després, assumir com a propis els reptes que avui se’ns presenten. Fernández Buey, en els seus últims anys, li va costar imaginar fins on podia evolucionar la situació. Semblava que no s’atrevirien a tant… Al final ja no va tenir dubtes. Li hauria agradat poder fer més. Va fer molt. Ara és temps de no mirar cap a un altre banda si ens preocupa una Universitat que sigui democràtica. Les condicions no ajuden, però no som ni els primers ni les últimes persones que haurem de fer-ho.

Fa dos anys que ens va deixar Francisco Fernández Buey. I Salvador López Arnal m’ha demanat si m’agradaria escriure alguna cosa que acompanyés el text que ell ha preparat per avui dins de la sèrie dedicada a l’obra de Paco sobre la Universitat que està publicant aquest estiu. Cal agrair i molt, així ho penso i ho dic, el treball constant de Salvador per fer present, analitzar i divulgar el pensament i l’obra de persones com Francisco Fernández Buey o Manuel Sacristán. Persones amb grans aportacions, que pateixen el silenci que en la nostra societat mereix la incomoditat i l’actuació crítica. Seguirem pensant i actuant amb ells, ens continuen ajudant a fer-ho.

Aquest article ha estat escrit per acompanyar la serie dedicada a l’obra de Fernández Buey elaborada per Salvador López-Arnal a Rebelión