La variació demogràfica: d’una escolarització ‘low cost’ a una oportunitat pel canvi educatiu

En els pròxims 2 anys es produirà la inflexió a la baixa a P3 més important de la dècada i l'escolarització a la pública haurà perdut encara més punts i també diversitat

Emili Muñoz Martínez
 
 

L’evolució demogràfica a Catalunya ha entrat, de manera global, des de l’any 2015 i fins al 2025, en una reducció continuada de la població d’educació infantil i en un increment paral·lel de la població en edat d’iniciar l’ESO. Es tracta d’una dècada que obliga a planificar per ajustar els equipaments educatius a les noves necessitats. Per fer-ho, han aparegut dues estratègies en les actuacions de les administracions catalanes: una estratègia conservadora o una innovadora. La conservadora considera que una dècada passa de pressa i que només cal ajustar mecànicament les aules que sobren a educació infantil i primària per destinar-les a cobrir les que falten a l’ESO. Això, amb la vista posada en la dècada següent en què podria tornar a disminuir l’alumnat a partir dels 12 anys. O sigui, planificar la dècada següent, i no l’actual, a cost econòmic zero, però amb l’alt cost educatiu que signifiquen les mesures que s’estan prenent.

L’estratègia innovadora, en canvi, segueix el criteri d’aprofitar l’avinentesa demogràfica per modificar el mapa escolar, reduir ràtios, trencar les inèrcies del sistema, promoure innovacions i renovar els equipaments o tancar els ja amortitzats. O sigui, sacsejar el sistema per renovar-lo estructuralment per a diverses dècades. La Conselleria d’Ensenyament està més a prop de l’estratègia conservadora i, en canvi, els ajuntaments ho estan de la innovadora.

Reequilibrar o desigualar més l’escolarització entre la xarxa pública i la concertada

Un criteri de racionalitat i austeritat aconsellaria que si en una ciutat sobren 10 línies d’infantil-primària i falta la mateixa quantitat de l’ESO, es facin els moviments necessaris que permetin traspassar les aules sobrants a l’ESO. La gestió no és un assumpte mecànic, sinó que topa d’entrada amb la dificultat d’aplicar un criteri d’equitat entre la pública i la concertada. Si la decisió de tancar línies no la planifica l’administració i es deixa a la demanda de les famílies, molt probablement la xarxa pública en surti perjudicada. El criteri que aplica la Conselleria de mantenir pel curs vinent tota l’oferta inicial de línies d’infantil-primària del curs actual és una mesura més formal per a la galeria que efectiva. No és cap garantia que si no es prenen altres decisions es mantinguin obertes després de la preinscripció, sinó que seran les famílies les que assenyalaran els grups o les escoles, que cauran de la competició. Una decisió clau en aquest sentit seria rebaixar les ràtios de manera generalitzada a tots els centres finançats amb fons públics, o reduir també grups concertats allà on no calen. Però el Govern no treballa en aquesta direcció.

Optimitzar equipaments o densificar instituts i reutilitzar aules i edificis de primària per escolaritzar a secundària

Les mesures que està aplicant la Conselleria són d’escolarització “low cost“: densificar els edificis dels centres de secundària més enllà de la seva ocupació òptima, ampliar-los amb barracons als patis minvants i, finalment, ocupar aules per a l’ESO com a un cos estrany en una escola d’infantil-primària que funciona per adscriure-les a l’institut més proper. La situació s’agreuja perquè aquestes situacions de mala escolarització no tenen cap perspectiva de futur que no sigui esperar a que l’any 2030 es compleixin les projeccions demogràfiques d’un nou descens de la població de secundària. Ni que es donés el previst descens vegetatiu, no hi ha cap certesa sobre els moviments migratoris d’aquesta dècada.

Optimitzar equipaments però acompanyar-los de projectes innovadors per crear nous models de centres tindria sentit

Molts ajuntaments estan proposant la conversió d’escoles en Instituts-Escola com a projectes integrats dels 3 als 16 anys amb una profunda remodelació dels edificis. El projecte hauria d’anar acompanyat d’un ampli i concret pla d’innovació educativa, coordinació de serveis, d’extraescolars i d’integració en l’entorn social dels barris. La tradició a Catalunya de l’Institut-Escola republicà s’ha mantingut com a signe de qualitat educativa per dues característiques: la continuïtat educativa entre primària i secundària i la qualitat del model pedagògic que el caracteritzava. Actualment hi ha una quinzena de centres anomenats Institut-Escola creats els darrers anys per dos motius ben diferents: en uns casos, per pragmatisme escolaritzador en comarques de baixa densitat demogràfica; i en d’altres, per evitar l’absentisme en el pas de primària a secundària en entorns socials molt desafavorits (aquesta motivació ha merescut unes interessant reflexions de Joan Girona en aquestes pàgines). En ambdues situacions els efectes educatius positius han anat més enllà dels inicialment esperats. Ara, però, la justificació d’estendre el model no està directament relacionada amb els dos motius citats, tot i que no els exclou, sinó a dos nous arguments de molt pes socioeducatiu.

El primer motiu de justificació de l’escola-Institut és garantir un contínuum educatiu coherent en l’educació general, dels 3 als 16 anys, i que, alhora, esmeni el punt crític del sistema actual, sobretot a la pública, de canviar de centre i de model educatiu als 12 anys amb un nou i inquietant procés per a les famílies de sol·licitud de places. La gran virtut de l’estructura implantada a la LOGSE, l’etapa integrada i obligatòria 12-16, no ha superat la ruptura extrema als 12 anys entre el currículum per àrees, pocs mestres i seguiment tutorial intens de l’escola per passar al currículum de les 10 assignatures, els 10 professors a la setmana i el seguiment tutorial dispers i feble a la secundària. L’Institut-Escola, encara que mantingués l’estructura de les 10 assignatures, apaivagaria la ruptura per la continuïtat del projecte de centre, l’equip de mestres i els companys d’aula. I si introdueix la nova etapa experimental dels 10-14 anys amb el mateix currículum per àrees el contínuum educatiu, amb els canvis de creixement necessaris, és total.

El segon motiu és, ras i curt, el d’injectar competitivitat a l’escola pública en l’inevitable mercat de l’oferta-demanda de places escolars que ha consagrat el sistema educatiu de l’Estat des de la LODE (1982) amb la tria de centre per les famílies. Negar aquesta evidència és de cecs, mentre que les famílies perceben de manera diàfana els avantatges referits en els paràgrafs anteriors; raó per la qual apreciaran més l’opció per optar a una plaça de P3 a la xarxa pública, clarament en desavantatge amb la concertada també en aquest aspecte. Un revulsiu així estimularia l’escolarització en els barris on la població tendeix a buscar plaça escolar en altres zones de la ciutat. I, de retruc, la millora de l’equitat, la diversitat i la cohesió social en les escoles i en els seus entorns socials. Sorprèn, i aixeca sospites, el fet que la ponència “Estructura del sistema educatiu del debat ‘Ara és demà'”, proposi inequívocament aquest model dels Instituts-Escola i la Consellera el proclami en la premsa el passat mes de desembre, i que, simultàniament, estigui ancorada en els dos motius antics –comarques despoblades i centres d’alta complexitat –per a autoritza-los. I encara és més contradictori, que propostes amb compromís municipal d’implicar-se plenament i abocar-hi recursos, siguin denegades, o el que és el mateix ajornades a dos anys vista, amb excuses poc consistents. En els pròxims 2 anys es produirà la inflexió a la baixa a P-3 més important de la dècada i l’escolarització a la pública haurà perdut encara més punts i també diversitat. D’aquí a dos anys quin Govern, si en té, hi haurà a Catalunya? Si “Ara és demà”, ¿per què esperar a “demà passat”? Ummm…

Un entrebanc important per acordar una planificació renovada com a oportunitat per al canvi educatiu és la dinàmica perversa de funcionament de les Taules Mixtes de Planificació entre el Departament d’Ensenyament i els Ajuntaments de Catalunya. L’estratègia d’Ensenyament és, massa sovint, la de simular el diàleg, deixar passar el temps, arribar al mes de gener al límit del calendari de preinscripcions sense concrecions i justificar que de cara al curs següent ja no hi ha marge per introduir canvis profunds. Un cop torejat l’Ajuntament, el Departament decideix unilateralment l’oferta de places i “patada a seguir”, que falta un curs menys per travessar els 10 anys de desert. La no-planificació com a model ocult de planificació… Són oportunitats perdudes?

Emili Muñoz Martínez
About Emili Muñoz Martínez

Professor d'educació secundària pública i gestor de serveis educatius municipals. Va participar en l'experimentació i difusió de la reforma educativa que abocà en la LOGSE, també en la formació de professorat i en diverses recerques i publicacions educatives a l'ICE de la UAB. Director dels serveis educatius dels ajuntaments de Badalona i de Mataró on exerceix actualment. More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*