Vergonya aliena i dels títols; però no tots som així

Aquests dies estem assistint al que podríem dir la vergonya dels títols. El pols entre alguns partits és veure qui és el més mentider i qui més ha enganyat per obtenir un títol universitari. I és la Universitat que dóna els títols. Per tant, és fàcil escudar-se que la culpa no és qui obté el títol sinó qui l'hi dóna.

Francesc Imbernón
 
 
 

iStock

I assistim a la civilització de l’espectacle o la civilització de la generalització. Ja sabem que molts polítics es troben a gust en aquest marasme entre podridura intel·lectual i la mediocritat política. I llavors apareix com a defensa fàcil el relat que s’han de revisar les universitats. O sigui, es desqualifiquen totes les institucions perquè no són transparents, justes o mereixedores del privilegi d’una intel·lectualitat rigorosa. Totes estan o poden estar corruptes. Conclusió: les universitats són corruptes. I, per descomptat, apareix el discurs de l’endogàmia i el nepotisme sense arguments, que és el discurs que sempre s’utilitza quan es vol criticar la universitat.

I no té res a veure el rigor de les universitats amb l’ara coneguda Universitat Rey Juan Carlos de Madrid. No destaca ni per docència ni per recerca. Professors nomenats a dit, normalment d’un sol partit polític, i dimissions per plagi. Encara que no tot el professorat és així. I això fa molts anys en aquesta universitat. I no es pot generalitzar amb la resta d’universitats. Escoltar els arguments dels corruptes d’aquesta universitat com si fos una discrecionalitat tècnica el que han fet causa, a tot aquell que sap com funciona una universitat, una vergonya aliena i indignació suprema.

Cert que la Universitat com a garant d’una determinada forma de veure la societat s’intenta controlar per les diverses ideologies que existeixen, però això no implica caure en la corruptela del benefici polític. S’ha de separar la forma de pensar de la forma de robar. La comunitat universitària posseeix, com tot ciutadà, una forma de veure la realitat, però això no implica que la universitat com a institució es deixi portar per la corrupció, encara que no tot sigui transparent i per tant es pugui millorar. I si hi ha corrupció, s’ha de denunciar, però no embrutar tothom.

Però aquest interès d’amplificar la idea que la Rey Juan Carlos no és l’única corrupta s’ha de rebatre amb arguments sòlids. I es repeteix que s’han de revisar les universitats. Avui dia les universitats tenen processos molt rigorosos en els ensenyaments. No únicament la normativa central o autonòmica sinó la de les mateixes universitats. I es va millorant la contractació del professorat encara que amb un problema de condicions laborals pèssimes. Quan expliquen com han aconseguit el títol, menteixen, ja que no és possible en una universitat realitzar determinats actes administratius si no fan pinya forces corruptes i de misèria acadèmica de molta envergadura.

La universitat, malgrat les retallades i la mala política central i autonòmica, ha realitzat i està realitzant un gran esforç de regular els processos acadèmics i econòmics, i cada vegada  va reduint l’opacitat absoluta que existia fa anys. Ja sé que no totes són iguals i que corrupteles pot haver-n’hi a totes les institucions, però els procediments que s’han anat establint fan molt inversemblant el que han fet certs polítics sense caure en la més baixa condició humana, el menyspreu cap als altres, pensant que són diferents i privilegiats.

Però no tots som així. I s’ha de repetir fins a la sacietat que la corrupció d’uns no és la de tots a la universitat. Hem de trencar el silenci còmplice, destruir els tumors acadèmics i augmentar col·lectivament la dignitat de les universitats.

Francesc Imbernón
About Francesc Imbernón

Catedràtic de Pedagogia de la Universitat de Barcelona Contact: Twitter | More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*