Veus docents per al canvi en Educació de Persones Adultes

Tot i ser imprescindible pel canvi educatiu, la veu del professorat no sempre és escoltada quan de transformar l’escola es tracta, com hem vist a les successives reformes educatives. És una necessitat, doncs, que el professorat prengui la paraula i lideri els processos de renovació educativa, malgrat els intents per a desacreditar-lo

Maximiliano Alcañiz
 
 
 

Veus docents per al canvi en Educació de Persones Adultes

A ¿Por qué han fracasado las “competencias” en educación? Lecciones para futuros intentos de innovación educativa, Fernando Trujillo afirma que “al professorat li agrada sentir-se agent dels processos de transformació que esdevenen a la seva pràctica i no ‘pacient’ d’experiments aliens – com es pot esperar, d’altra banda, d’un professional qualificat”. A més, i citant Antonio Bolívar, llegim que “el que ha de canviar no es pot prescriure perquè els canvis en la pràctica depenen del que pensen els professors”.

Tanmateix, tot i ser imprescindible per al canvi educatiu, la veu del professorat no sempre és escoltada quan de transformar l’escola es tracta, com hem vist a les successives reformes educatives. És una necessitat, doncs, que el professorat prengui la paraula i lideri els processos de renovació educativa, malgrat els intents per a desacreditar-lo –l’últim especialment greu amb les acusacions intolerables d’adoctrinament. Ens hi juguem la participació i, ni més ni menys, la democràcia.

A l’Educació de Persones Adultes (EPA), la participació va formar part del seu ADN des de l’inici. Ara bé, d’aquella horitzontalitat naixent queda ja ben poca cosa (més enllà d’extraordinàries iniciatives de caire comunitari). Alhora que l’EPA s’estenia, també ho feia la verticalitat en forma de tecnificació i burocràcia. A hores d’ara, i no sé si és només un miratge, crec que tornem a recuperar a poc a poc la veu perduda al caliu de les noves tecnologies i la multiplicació d’experiències altament engrescadores. Justament aquesta primavera hem assistit a la publicació d’un bon grapat de textos que ens assenyalen el futur de l’EPA.

Així, Josep Miquel Arroyo plantejava al seu blog DidàkTIC quines serien les tres coses que demanaria per a l’EPA al Departament d’Ensenyament. Quatre companys més, i als seus respectius blogs, van recollir el guant: Ramon Paraíso, Quim Balaguer, Joan Padrós i Joan R. Giribert. En paral·lel, Margarida Massot, professora de la Facultat de Ciències de l’Educació de la UAB, publicava a Senderi un interessantíssim article on feia un complet repàs dels darrers 40 anys d’EPA. A la part final del seu text, sota l’epígraf de “Cap on volem anar?”, l’autora apunta tot un seguit de factors que farien possible el canvi de model a l’aprenentatge al llarg de la vida.

No ens ha de sobtar aquesta eclosió de l’EPA. Els que hi treballem sabem que algunes coses estan canviant, i per a bé. La creació de la Comunidad de docentes de educación para personas adultas amb presència a Facebook i a Twitter, el grup d’Educació de Persones Adultes de l’ICE de la UAB o la Xarxa d’Escoles Municipals de Persones Adultes de la Diputació de Barcelona estan aconseguint teixir tota una xarxa de professionals que comparteixen inquietuds i experiències. També s’han multiplicat arreu de l’Estat espanyol les jornades formatives o d’intercanvi d’experiències. Al País Valencià, els centres de professors (anomenats CEFIRE) compten amb assessors especialitzats en l’EPA. A l’Aragó, s’està elaborant la nova Llei d’Educació de Persones Adultes mitjançant un procés participatiu on tots els agents implicats hi han pogut dir la seva. El caràcter innovador d’alguns centres d’EPA els ha permès guanyar premis i participar en programes educatius europeus. Sense ànim d’exhaustivitat, el que tot això demostra és que, malgrat les dificultats, l’Educació de Persones Adultes viu una nova primavera.

Aquest despertar de l’EPA no ens ha d’impedir veure els problemes que aquesta etapa educativa arrossega. Les aportacions que trobarem tot seguit s’emmarquen dins d’aquestes coordenades: nou impuls i necessitat de canvi. El primer a fer propostes va ser Josep Miquel Arroyo qui al seu blog DidàkTIC ens plantejava les Tres coses que demanaria per a l’educació d’adults al Departament d’Ensenyament:

  • La remodelació dels estudis per a l’obtenció del títol d’ESO.
  • L’ampliació de la inversió econòmica, formativa i humana.
  • L’assumpció del concepte d’aprenentatge al llarg de la vida.

El relleu el va agafar Ramon Paraíso al seu blog De vuelta a Tres cosas (más) que pediría al Departament d’Ensenyament para la educación de personas adultas. Aquest autor enumera aquests altres tres desitjos:

  • L’establiment d’estratègies per impedir que els centres d’adults esdevinguin simplement un contenidor on enviar l’alumnat que per diversos motius no finalitza etapa o no aconsegueix acomplir els objectius als instituts.
  • La dotació d’equips d’assessorament, orientació i recolzament piscopedagògic.
  • Una campanya de visibilització i, sobretot, de potenciació.

Per la seva banda, Quim Balaguer a La germana pobra i lletja publicava Què demano jo? Aquestes són les seves aportacions:

  • Una estructura adequada per a cada centre d’adults.
  • La necessitat d’adaptar els centres al segle XXI.
  • La reducció de la distància entre el Departament i els centres.

El següent a plantejar millores va ser Joan Padrós a La destil·leria a #3cosasfadultos. Aquestes serien les seves demandes:

  • La primera en forma de pregunta: hi ha algú a nivell de país reflexionant sobre què és i que ha de ser l’aprenentatge al llarg de la vida?
  • Més recursos.
  • Més autonomia de centre.

L’últim company a fer aportacions va ser Joan R. Giribet qui al seu blog publicava Millorem l’ensenyament d’adults. Entre les millores proposades, Giribert enumera les següents:

  • Més publicitat institucional.
  • L’accés a l’orientació psicopedagògica dels EAP.
  • El foment del curs de Graduat en Educació Secundària (GES).

Les propostes d’aquests cinc professors podríem considerar-les complementàries i abasten la pràctica totalitat d’elements presents a l’EPA: la ideologia (lligat al concepte d’aprenentatge al llarg de la vida), la importància d’aquesta etapa educativa (traduïda en visibilitat i rellevància social), el pressupost (en relació amb els recursos, especialment humans), l’organització i l’oferta formativa (em clau d’autonomia de centre), la relació amb les administracions i amb la resta del sistema educatiu, el currículum i la metodologia.

Aquestes veus a peu d’aula s’uneixen a discursos fets des de la universitat, com és el cas del de Margarida Massot qui publicava a Senderi 40 Anys d’EpA, de la democratització de l’Educació a la democratització educativa. Aquesta professora considera que el futur de l’EPA passa per:

  • Potenciar centres i espais formatius diversos com a servei educatiu universal amb una funció inclusiva, socialitzadora i de cohesió social que defugi l’assistencialisme, i que redueixi l’efecte Mateu [“fenomen social segons el qual aquells qui més tenen (béns, riquesa o fama), veuen encara més incrementada les seves possessions, mentre que aquells que menys tenen, les veuen progressivament limitades i reduïdes”, segons la enciclopèdia.cat].
  • Potenciar els centres de FpA com uns espais polivalents, flexibles i dignes.
  • Descentralitzar la FpA de manera que pugui estar cogestionada i planificada des de les administracions autonòmiques i també des del municipalisme més poper a les necessitats i demandes del sector.
  • Establir una oferta formativa àmplia, diversa i contextualitzada per a respondre a les necessitats específiques de les persones adultes.
  • Coordinar l’oferta formativa, els diversos programes d’un territori, a partir d’un model de centres oberts i integrats al barri.
  • Estimular la formació específica del professorat de FpA.

A grans trets, tot allò important ja ha estat dit en relació amb les propostes que haurien de donar forma a l’EPA del futur. Ara bé, no puc estar-me’n de dir la meva tot i el perill de resultar redundant. Les meves tres propostes es resumirien en: aprenentatge al llarg de la vida, flexibilitat i ciutadania.

  • L’aprenentatge al llarg de la vida hauria d’esdevenir un dret (limitat ara a l’ensenyament obligatori) i, per tant, hauria de ser: públic, gratuït i de qualitat. Les administracions haurien de posar en valor aquests estudis, tot dotant-los dels recursos necessaris (infraestructures i personal) i fent la difusió escaient. A més, l’EPA hauria de tenir entitat pròpia (educativa i formativa alhora) i no ser considerada com un apèndix d’altres estudis. La clau per la millora passaria per la cooperació entre les administracions i els diferents agents implicats. Per la seva banda, les universitats haurien d’oferir formació específica sobre l’EPA i generar un corpus teòric suficient per orientar els professionals.
  • La flexibilitat neix de la necessitat d’adequar aquests estudis a les necessitats (cada participant es troba en un itinerari formatiu únic) i a la disponibilitat de les persones adultes (que poden compaginar estudis amb altres obligacions laborals i/o familiars). Aquesta flexibilitat ha de partir del reconeixement de l’autonomia dels centres i ha d’arribar al currículum, a l’horari (combinació de modalitats), als espais, a l’organització i a les metodologies (de caire innovador).
  • La ciutadania parteix de la consciència d’una humanitat compartida i s’adquireix mitjançant el desenvolupament del diàleg, l’empatia i l’esperit crític. La participació i la responsabilitat serien els pilars sobre els que construir centres acollidors, on la interrelació amb l’entorn seria considerat com un valor estratègic clau. En aquest sentit, l’EPA hauria de contribuir a la creació de xarxes escolars i ciutadanes.

En definitiva, és un lloc comú afirmar que a participar s’aprèn participant i, encara que sembli mentida, el col·lectiu docent no té moltes oportunitats per fer-ho. Aquest fet està canviant: cada vegada són més els ensenyants que als blogs, a les xarxes socials o a les diferents trobades pedagògiques prenen la paraula. És una tendència imparable, que trenca el monopoli sobre els discursos educatius, en mans dels tecnòcrates de l’administració o dels teòrics universitaris de l’educació. Aquesta democratització dels relats no té marxa enrere i qualsevol iniciativa que busqui censurar-los estarà condemnada al fracàs. La pregunta ara seria: l’administració educativa està disposada a escoltar? Estaria disposada a fer canvis i a enriquir la normativa i el corpus legal vigent amb les aportacions dels docents (i no parlo només del paper imprescindible dels sindicats)? I encara quedaria un altre interrogant: estaria disposada a escoltar la veu dels participants? (d’això, però, parlarem en una altra ocasió).

Maximiliano Alcañiz
About Maximiliano Alcañiz

Llicenciat en Filologia i professor de l'àmbit de la comunicació al CEPA Pitiüses d'Eivssa. També ha treballat a les escoles de persones adultes de Paterna i a la Vicent Ventura de València. És membre de la "Comunidad de docentes de educación de personas adultas". Contact: Twitter | More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*