Vicis privats a les universitats públiques?

Cal que controls interns, consells de govern i consells socials zelin escrupolosament el compliment estricte de la legalitat i eradiquin les irregularitats, sense excepcions ni vacil·lacions.

Albert Corominas
 
 

“Percebo l’amor al diner en la base de la desintegració de la universitat nord-americana”.

Robert M. Hutchins, The university of Utopia (1953)

Fa uns mesos es va fer públic que professors d’una universitat pública catalana havien gastat, entre 2009 i 2014, a través d’una fundació de l’al·ludida universitat, uns 800.000 € en activitats (com ara viatges, hotels, dinars o compra de DVDs) que no tenien cap relació aparent amb la docència ni amb la recerca. La mateixa fundació havia fet despeses immòdiques, inclòs el lloguer d’un veler i festes d’inici i de final de curs per al seu personal. El rector, en una compareixença parlamentària motivada per aquests fets, va dir que no s’oposaria a un canvi en el model de gestió de moltes entitats d’aquest tipus que, d’acord amb les seves paraules, en el seu moment es varen crear per guanyar flexibilitat, però que en molts casos s’hi havia hagut d’anar molt amb compte. La Sindicatura de Comptes ha assenyalat fets similars en altres moments i en altres universitats.

Com poden passar coses així i per què passen? Si més no, hom pot apuntar-ne tres causes.

Les lleis: obstacle o garantia?

En primer lloc, segueix molt estesa la visió de la llei com una amenaça i un obstacle, i no com un instrument de protecció de drets, per la qual cosa, saltar-se-la, sovint és ben vist socialment, considerat com a quelcom meritori i digne de ser enaltit (el frau fiscal, per exemple, pot arribar a generar mostres públiques de comprensió i de solidaritat). És, en part, una herència del sinistre règim franquista que, quaranta anys després, marca encara molts dels comportaments a la nostra societat.

País de xauxa

La llei de reforma universitària de 1983 establí el dret del professorat a cobrar per treballs en el marc de contractes amb empreses o institucions i s’ha mantingut en totes les lleis universitàries posteriors. Així es fomentava la relació de les universitats amb l’entorn i l’obtenció de recursos per a universitats i professorats, que n’estaven força mancats. Pocs anys després, Espanya era el país europeu en què hom podia enriquir-se més fàcilment i més ràpidament, com va dir, memorablement i significativament, el ministre socialista Carlos Solchaga. Un medi propici per relaxar controls i perquè una part del professorat considerés que els diners generats amb els contractes eren seus i els podia gastar com considerés oportú. Però el que preveia la llei de 1983 és que aquests diners es podien cobrar en una nòmina, respectant els límits establerts i les regulacions fiscals corresponents, i no gastar-se’ls directament en esbarjos i facilitar així l’elusió d’impostos.

Gestió privada de la cosa pública

Mentrestant, sota l’impuls de la primera ministra anglesa Margaret Thatcher i del president americà Ronald Reagan, el neoliberalisme, i en particular el concepte de New Public Management (NEP: no s’ha de confondre amb la New Economic Policy de Lenin, en els primers anys de l’URSS), anava guanyant terreny. En síntesi, la NEP (ara superada per la NEG, New Economic Governance) consisteix a introduir conceptes i pràctiques de la gestió privada en el sector públic, titllat de rígid i feixuc. En l’ambient creat per aquest discurs, diverses administracions públiques han generat entitats de propietat pública i dret privat. Recordem, per exemple, que l’actual govern municipal de la ciutat comtal ha portat a la fiscalia el cas de Barcelona Regional, S. A., creada per l’ajuntament de Barcelona, per actuacions portades a terme per la seva filial Barcelona Strategical and Urban Systems (BSUS).

El control públic, exercit per les persones elegides democràticament per la ciutadania, es dilueix a mesura que s’intercalen estrats entre l’entitat pública i la societat o fundació que duu a terme les activitats. Que aquestes pràctiques agilitin la gestió o en redueixin els costos és dubtós (cada entitat, pel sol fet d’existir, genera uns costos fixos corresponents a locals i estructures de direcció i d’administració), però és clar que faciliten les irregularitats, siguin per acció o per omissió.

Quant a les universitats, tot i que gaudeixen d’un marge molt ampli en llur gestió (a diferència dels ajuntaments, per exemple, no estan subjectes a intervenció i reten comptes a posteriori) sovint han considerat convenient, en aquest ambient de desprestigi de la cosa pública i d’exalçament de la privada, constituir societats o fundacions, en particular per a gestionar la formació permanent o, en alguns casos, els contractes de la universitat amb entitats públiques i privades. Fins i tot es dóna el cas de fundacions d’universitats públiques que han creat centres docents, de dret privat, adscrits a les mateixes universitats, en els quals s’imparteixen títols oficials a preus molt superior als públics. Totes aquestes entitats es regeixen per normes menys estrictes que les de les administracions públiques i, en tenir personalitat jurídica, objectius i òrgans de govern propis, el control per part les universitats que en són responsables es complica i, així, és més fàcil que s’hi produeixin anomalies i que s’hi celebrin actes, irregulars o no, impropis d’una universitat pública com aquells a què s’ha fet referència més amunt.

Una qüestió moral

En comparació dels grans escàndols de corrupció que s’han fet habituals en el nostre entorn, irregularitats com les esmentades poden semblar insignificants però no hi caben la tolerància ni la resignació, perquè, per sobre de tot, es tracta d’una qüestió moral.

No és possible que tots els membres d’unes comunitats tan nombroses com les universitàries es comportin exemplarment, però les universitats públiques han de ser exemplars. Cal que controls interns, consells de govern i consells socials zelin escrupolosament el compliment estricte de la legalitat i eradiquin les irregularitats, sense excepcions ni vacil·lacions. I que es reverteixin decisions organitzatives adoptades en circumstàncies molt diferents de les actuals i que han mostrat llurs limitacions i perills.

I cal que les universitats fomentin la transparència i, sobretot, un canvi cultural que propiciï el rebuig actiu de les pràctiques incorrectes a les universitats mateixes i a les entitats en què participen.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*