Vides adultes assegudes als pupitres d’El Salvador

El nombre de nens i adolescents -entre els 5 i 17 anys- que realitzen alguna activitat productiva al país suposa el 8,5% de la població infantil

Gabriela Sánchez - eldiario.es
 
 

Jordi, Blanca, María Raquel i José Ricardo a la seva escola de la comunitat San Bartolo del Salvador / Alba Sotelo

Jorge, Blanca, María Raquel i José Ricardo a la seva escola de la comunitat San Bartolo del Salvador / Alba Sotelo

Aquest és un article publicat a Desalambre

Tenen 16 i 17 anys però van a classe amb nens de 13.  En José Ricardo sempre arriba tard després de munyir a cadascuna de les seves vaques. La Blanca va a l’escola més cansada que els seus companys després de visitar una altra escola, la de la seva filla. Les mans vermelles d’en Jorge aporten pistes sobre les hores dedicades a l’agricultura. Estem en una escola d’una zona rural empobrida d’El Salvador, en una comunitat envoltada de plantacions de canya de sucre i blat de moro, en una època en què una part dels alumnes desapareixen per ajudar la seva família.

“L’escola s’adapta a la comunitat. La necessitat de les seves famílies obliga els alumnes a treballar des de molt joves. Altres es converteixen en pares quan encara vénen a l’escola, actualment tenim tres mares. Quan algú comença a faltar sovint, imaginem el que passa i els lliurem una guia perquè puguin seguir els ensenyaments a distància”, explica la professora de Socials de l’escola. Però no és fàcil i els cursos pendents s’amunteguen.” Tenim ‘sobre edat’ a l’escola”, reconeix la mestra.

Ajudar la família, aprendre a treballar per obtenir ingressos com més aviat millor o l’arribada primerenca de la paternitat són algunes de les circumstàncies que els nens salvadorencs comencen a afrontar a una curta edat i que influeixen en la seva escolarització. El nombre de nens i adolescents -entre els cinc i 17 anys- que realitzen alguna activitat productiva suposa el 8.5% de la població infantil, segons l’Enquesta de Llars i Propòsits Múltiples (EHPM) de 2013 realitzada pel Govern salvadorenc. La xifra ha experimentat una reducció de més de l’11% respecte a l’any anterior. Segons les autoritats, aquesta caiguda es deu a les polítiques implementades pel Govern per prevenir i reduir el treball infantil, després de les advertències de l’Organització Internacional del Treball (OIT) que monitoritzen els resultats.

La captació de menors per les bandes és un altre dels obstacles a l’educació. Mentre estudien a l’escola els joves no estan tan exposats a la captació de les maras com ho estaran a secundària, però tenen els seus riscos. “Què en serà d’aquests nens quan surtin d’aquí?”, es pregunta la professora. Reconeix que aquest col·legi no ha patit el setge de les bandes, però explica que d’altres sí, el que influeix en la programació de les seves activitats. “Abans sortíem més… Fèiem excursions amb d’altres escoles, intentàvem ensenyar més enllà d’aquestes parets. Però ara, tal com està la situació de la criminalitat, no es pot. No podem arriscar-nos a que s’apropin als nostres alumnes”, apunta de forma contundent. Ho fa amb coneixement de causa. Fa gairebé un any un grup de bandes van matar “un dels seus nois” de 16 anys quan més nens de l’escola jugaven a futbol en hores no lectives.

Blanca: a l’escola de la seva filla abans d’anar a l’escola

La Blanca té d'una filla de 3 anys però continua els seus estudis de primària / Alba Sotelo

La Blanca té una filla de 3 anys però continua els seus estudis de primària / Alba Sotelo

La Blanca se sent diferent de la resta i opta per callar. Comencem a xerrar sobre la curta edat a la qual molts salvadorencs inicien la paternitat. Els seus companys reconeixen que és una situació comuna. Amb una mica de vergonya, en Jorge assegura que prefereix esperar acabar els seus estudis, té por de tenir encara menys temps per aprendre i vol garantir-se un “bon treball”. Mentrestant, la Blanca mira a una banda somrient. La resta també riu mentre ho comenta. Sabem que alguna cosa passa, alguna cosa ens estem perdent. La Blanca evita dir res.

Riu amb la vergonya d’una nena que escolta allò que es nega a assumir. La seva parla és interrompuda constantment per un riure nerviós. Amaga el seu rostre amb les mans, mira de reüll, torna a riure. Es posa vermella com una nena perquè és una nena, encara que ja n’hagi nascut una altra d’ella. Va ser mare als 13 anys i va deixar l’escola. Però volia tornar, li agradaria ser infermera. Aquest curs, transcorreguts tres anys, ha tornat. “Així puc completar els meus somnis”. Té 17 anys i cursa sisè de primària.

Cada dia, abans d’arribar a l’escola, prepara la Catherine, la seva filla de tres anys, i la porta a l’escola infantil. “Intento fer els deures quan ella dorm, encara que alguns dies no puc”, relata la Blanca. Altres dies no pot acudir-hi. Segons descriu, la nena cau malalta sovint per una infecció pulmonar. No és l’única, assegura. La comunitat que envolta el col·legi està envoltada de cultius de canya de sucre. Les tècniques d’explotació industrial són denunciades pels seus habitants i ja hi ha hagut diversos casos d’insuficiència renal derivats dels químics ruixats a les plantacions i per la crema dels canyars. Cada any, un avió fumiga els cultius. El producte cau sobre els integrants de la comunitat. “Els nadons es veuen especialment afectats. La meva nena té problemes en els ronyons”, lamenta la Blanca sobre un pupitre situat al pati de la seva escola.

En Jorge i les seves mans envermellides

Blanca té d'una filla de 3 anys però continua els seus estudis de primària / Alba Sotelo

En Jorge ensenya les seves mans, tenyides de vermell / Alba Sotelo

En Jorge escriu els seus deures amb les mans tenyides de vermell. El dia anterior va estar treballant amb els seus pares en la collita de blat de moro de casa: el producte que hi ruixen marca a tot aquell que manipuli el cultiu. Vol anar a la universitat, vol ser advocat. És conscient del retard en els seus estudis, cursa sisè de primària quan hauria d’estar a batxillerat, però tot forma part d’un elaborat pla.

Quan tenia 13 anys va abandonar l’escola. “Necessitava aprendre a treballar al camp. Sentia que havia d’ajudar a la meva família, encara que ells estaven en contra que deixés d’estudiar”. Però més que abandonar-la, la deixava aparcada per un temps. “Dos anys, per saber el que era treballar de veritat. Vaig pensar que el millor era deixar-ho, reprendre-ho després i compatibilitzar l’ofici amb els estudis”.

Així ho va fer, exactament com va planejar, encara que resultés ser una mica més dur que el que havia dissenyat en els seus esbossos mentals. Quan se’l necessita a casa o quan sorgeix alguna tasca falta a classe i després intenta recuperar-ho. “Encara que les meves notes no són molt bones…”, confessa el jove de 16 anys mentre sembla voler ficar-se dins de si mateix per timidesa.

Critica l’explotació industrial de la canya de sucre i és conscient dels danys que està causant a la seva comunitat: el producte químic que desprèn una avioneta cada any per accelerar la concentració del sucre ha provocat malalties a alguns dels seus veïns i arrasa els cultius de blat de moro. Però, de tant en tant, ha de treballar-hi. “Per ajudar la meva família”, repeteix en Jorge un cop i un altre. A la sortida de classe, reconeix una de les seves majors pors dins dels canyars al vespre: “temo que m’atropellin amb un dels tractors. El meu oncle va morir atropellat per un d’ells, quan es fa fosc els conductors no veuen res, i no és estrany que passi. Cal anar amb molt de compte”. Se’n va a casa. “Ahir ens va quedar una part de la parcel·la per conrear”.

En José Ricardo i les batalletes amb els seus caps.

José Ricardo a la seva escola de Sant Bartolo del Salvador / Alba Sotelo

En José Ricardo a la seva escola de Sant Bartolo del Salvador / Alba Sotelo

Hora de sortida a l’escola de Sant Bartolo. Un grup de joves es queda xerrant, mentre planten un arbre de mango a l’hort de l’escola. L’arbre ha quedat molt torçat i a en José Ricardo li resulta familiar. “Com m’esbroncava el meu cap aquella vegada per deixar-los així”, diu entre rialles mentre clava la pala a la sorra. No treballa per a algú en concret sinó que, quan se’l necessita, els veïns solen acudir a casa seva a oferir-li alguna feina, al que se sumen les tasques diàries per ajudar a casa, augmentades en l’època del blat de moro; cultius que, segons detalla, se’ls han fet malbé en més d’una ocasió. “Els químics que expulsa l’avió dels canyars els cremen”, diu el jove de 16 anys. Ell mateix ha sentit el producte en la seva pell, algun any ha estat ruixat quan estaven a l’escola.

En José Ricardo mira l’hora. Avui s’està retardant una mica més de l’habitual i la feina s’acumula. “Em llevo a les cinc del matí per munyir les vaques, avui hi he estat més de tres hores … estan ben dures. I ara em toca encarregar-me dels cabrits -mira el canell sense rellotge-. Ja vaig tard”. Les rialles dels seus companys esclaten.

Nota: Aquesta cobertura és possible gràcies al finançament de l’ONG Agareso i del Fons Gallec de Cooperació amb l’objectiu de traslladar a un grup de periodistes per explicar a través d’un documental dels esforços comunitaris per tirar endavant la societat, en un context marcat per la violència de les maras i la pobresa.

 

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*