Vulnerables, fràgils… humans

Xavier Besalú, professor de Pedagogia de la Universitat de Girona, reflexiona sobre la fragilitat i la vulnerabilitat davant dels processos de radicalització

Xavier Besalú
 
 
 

Manifestació contra el terrorisme de la comunitat musulmana aquest dilluns. / ROBERT BONET

Davant els atemptats de Barcelona, comesos per nois molt joves, amb tota la vida per davant, és inevitable preguntar-nos què hem fet malament en el sistema educatiu, què ha fallat en el procés de socialització i formació d’aquestes persones. En haver estat reivindicats per Estat Islàmic, d’altra banda, sembla lògic també que l’atenció s’hagi centrat en saber com es produeixen determinats processos de radicalització dins del món musulmà i en les mesures per prevenir-los, detectar-los i afrontar-los des dels centres escolars.

I aquí s’imposa una primera constatació: sabem encara molt poc de la vida, és a dir, dels sentiments i les dificultats, dels pensaments i vincles, dels dilemes i referents, dels fracassos i expectatives, dels fills i filles d’immigrants estrangers, la major part dels quals ja han nascut al nostre país o van arribar-hi sent nens. Utilitzem i adaptem les conclusions de recerques realitzades a França, a Gran Bretanya o a Califòrnia, però tenim la certesa que ni les condicions, ni les circumstàncies, ni els protagonistes, per activa i per passiva, són replicables. En haver-se detingut en gran part els fluxos migratoris, arran de la crisi econòmica d’aquest últim decenni, alguns responsables mal informats han decretat, pel que sembla, que aquesta és una pàgina del passat que no convé tornar a obrir.

En segon lloc, i en un sentit completament diferent, caldria dir que el problema del mal, fins i tot del mal radical, no es refereix en exclusiva al món musulmà, sinó que és una qüestió senzillament humana. El mal no és una qualitat inherent a algunes persones, patològicament malaltes, intrínsecament cruels o predisposades genèticament o culturalment al fanatisme, per més que tant la medicina com el dret o la religió actuïn sota aquest supòsit. La veritat és que per a la societat seria enormement tranquil•litzador que això fos així: la solució es basaria en detectar i identificar aquestes persones, retirar-les de la circulació per guarir-les, rehabilitar-les o sublimar les seves pulsions malignes, si fos possible, o mantenir-les aïllades la resta de les seves vides.

Com han demostrat i escrit repetidament psicòlegs, antropòlegs i pedagogs, les persones som essencialment vulnerables –i molt menys fortes i coherents del que creiem-, profundament ambigües –capaces del millor i del pitjor, ni bones ni dolentes per naturalesa-, fàcilment mal•leables –per la propaganda, per l’autoritat, pel grup, per les emocions-, i condicionades per les forces situacionals i per factors externs propis de l’entorn, encara que no determinades: res no ens eximeix de la nostra responsabilitat, perquè no som esclaus de cap circumstància, per dura que sigui, i com a individus sempre tenim la possibilitat de fer el que és correcte, d’actuar conscientment, de reaccionar amb criteri propi.

Si el problema és la vulnerabilitat, la fragilitat humana, la solució ja no pot ser la de detectar i apartar els ‘dolents’, sinó la de preparar a tots els nens i joves per enfortir la seva subjectivitat, perquè pensin i actuïn com a éssers independents, per a que no dissolguin la seva individualitat en la massa, per a que activin la seva capacitat reflexiva i el seu esperit crític en qualsevol temps, espai i circumstància, perquè abominin de la indiferència davant el que no els afecta directament –tant si es dóna en el propi grup com si ocorre en les antípodes-, i perquè combatin sense descans el conformisme i la passivitat.

Reconèixer que tots nosaltres som extremadament vulnerables és un pas imprescindible per a això, perquè ningú està a resguard de fer el mal. És un requisit tan necessari com la renúncia al ‘jo controlo’ de l’addicte a les drogues, o al prepotent ‘jo mai cauré tan baix’ que atorga una suposada superioritat moral a qui ho enuncia. És una actitud humil i assenyada, perquè no sabem amb certesa com podria ser la nostra reacció davant situacions extremes (un terratrèmol, una guerra, l’assassinat d’un ser estimat…) i per descomptat tampoc podem donar per suposada com hauria estat la nostra conducta d’haver viscut en l’Alemanya nazi, en la Rússia soviètica o en l’Espanya dels Reis Catòlics.

Si aquesta és la tasca, crec que no som suficientment conscients del rumb que hem anat imprimint a la nostra educació a l’albur del mercat, sense uns referents bàsics, posant el focus en allò metodològic, amb l’actual èmfasi en unes competències que, si es defineixen com a bàsiques, són d’una ambigüitat o polisèmia que les inhabilita i, per contra, si es formulen amb tots els pèls i senyals, ens retornen al jardí tecnològic del mesurable i quantificable. En la societat espanyola actual, plural des de tants punts de vista, en un món globalitzat i interdependent com el que ens ha tocat viure, amb totes les ideologies fortes –polítiques, religioses o filosòfiques- en crisis, amb tants models i formes diferents de ser autònom i feliç, és més necessari i urgent que mai empoderar els individus i enfortir la seva subjectivitat, per tal que siguin capaços d’actuar amb llibertat i independència, malgrat les circumstàncies, de fer-se plenament responsables de les seves decisions i dels seus actes, i de resistir-se al mal, per més seductora i il•lusionant que sigui la seva trucada.

Al món occidental és bastant evident que, en l’àmbit educatiu, la tècnica ha vençut a les idees, com si la nostra missió fos preparar a nens i joves per viure en un món posthumà, sense ideals ni ideologies, sense un sentit més enllà de l’útil i lucratiu, estrictament materialista i emocional. Necessitem una educació carregada de referents sòlids per navegar en aquest món líquid, que apel•li fonamentalment a la raó sense descurar els sentiments. I per a això és imprescindible la rehabilitació de les humanitats, una formació humanista que, més que una suma de matèries i continguts, és sobretot una forma d’enfocar l’educatiu. Perquè les humanitats són textos i els textos estan aquí no per ser repetits i memoritzats, sinó per ser interpretats; no estan aquí amb respostes convergents i prefixades, sinó per obrir interrogants, per posar en crisis les certeses, per descobrir els matisos i les raons dels altres; per establir un diàleg amb nosaltres mateixos, amb els nostres companys i professors, amb les nostres famílies i comunitats, abrigallats pel testimoniatge d’éssers llunyans a l’espai i en el temps, però humans al cap i a la fi.

Xavier Besalú és professor de Pedagogia de la Universitat de Girona

Xavier Besalú
Sobre Xavier Besalú

Xavier Besalú és professor de Pedagogia de la Universitat de Girona Contacte: Twitter | Més articles