Web què? Webquest!

Quan un alumne de secundària s'enfronta a un nou dia, sovint el veu emboirat. I, enmig de la boira, comença a fer el que li han dit. Fins i tot si és una cosa nova de la qual no en tenia ni idea. Una web què?,

Jordi Badiella
 
 

Un dissabte de primavera, al matí, a la Casa Convalescència de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, de Barcelona, tres alumnes de tercer de secundària(1) miren el públic de mestres i professors(2) i els pregunten si recorden quan tenien 14 o 15 anys, quan paraules com Play, Wii, o fins i tot Google, no tenien cap sentit. Els pregunten si, a l’escola, algun dels seus mestres els va avisar que un dia portarien la memòria a la butxaca; i no només la memòria: el coneixement universal. Els pregunten si quan tenien 14 o 15 anys algú els va dir que aquell curs no memoritzarien la llista de les preposicions, posem per cas. I tot i així –els diuen les alumnes–, estan segures que ho van passar força bé, a l’escola. Per comprovar-ho, demanen que alcin la mà els mestres que quan eren alumnes ho van passar bé a l’escola, abans de continuar dient que tot i que coses com la Play i la Wii encara són tabú, els nens i els joves, en general, ho passen bé, a l’escola, i que hi ha coses que hi ajuden, a banda de les clàssiques, com ara el pati o el lavabo; per exemple, les webquest. Aleshores els expliquen la seva experiència amb aquesta metodologia didàctica com si fos una petita història.

“Com moltes coses a la vida” –diuen, “això va començar en un punt. Un punt que es va expandir per l’espai fins a ser alguna cosa més que un punt. Un conjunt de punts que van formar una línia. Una línia que es va anar embolicant fins que en va sortir algú. Us imagineu qui pot ser?” –Pregunten retòricament. “És un alumne de secundària. Veieu quina mandra, quines urpes? Quins problemes?

Perquè quan un alumne de secundària s’enfronta a un nou dia, sovint el veu emboirat. I, enmig de la boira, comença a fer el que li han dit. Fins i tot si és una cosa nova de la qual no en tenia ni idea. Una web què?, que és com l’alumne ho va entendre la primera vegada que ho va sentir, per exemple.”

“No cal ni que ho expliquem” –continuen. “Ja sabeu que es trobarà una pàgina d’inici, una tasca, un procés, una conclusió, una avaluació, i, si està molt motivat, uns crèdits i una guia didàctica. I és possible que se n’enamori” –afegeixen. “Les webquest acostumen a fer-se estimar.” Aleshores, les tres alumnes de secundària fan un repàs de les webquest que s’han trobat en algun moment de la vida escolar i remarquen quatre coses que hi han après:

1. Que els profes s’adonen que els alumnes aprenen de maneres diverses i a diferents velocitats i que per ensenyar han de connectar amb els alumnes.

2. Que ensenyar només amb llibres no és ensenyar. És millor ajudar els alumnes a aprendre sols…

3. Que els alumnes tenen somnis i la feina del profe ha d’estar-hi relacionada. “De què serveix ensenyar?” –Es pregunten. “Orientar és millor. Els profes haurien d’orientar els somnis dels alumnes.”

4. Que als nois i les noies els agraden les noves tecnologies, perquè són joves, com ells. I portar-les a l’aula és recomanable per no envellir.

I afegeixen que després de fer tanta activitat quan acaba la jornada i es mirem en un mirall, acluquen un ull. Estan contentes. Contentes i cansades. Però, les webquest també els han ensenyat que si volen descansar en un llit, abans l’hauran de fer. I, aleshores sí, s’adormen, elles i les coses que els han passat. I llavors, ja no queda res ni ningú. Ni llit, ni webquest, ni elles mateixes. Només foscor.

“Però, a vegades” ¬–diuen, “enmig de la foscor de la nit, apareix un punt. Un punt que s’expandeix per l’espai fins ser alguna cosa més que un punt. Un conjunt de punts que formen una línia. Una línia que es va embolicant fins que en surt algú. Us imagineu qui pot ser?” –Pregunten sense esperar reposta. “A aquestes alçades no hi pot haver cap dubte” –continuen. “Efectivament, és una profe. Pot ser ràpida o lenta, xerraire o súper-xerraire. Et pot pujar al nas, com les mosques. Però, sobretot, és algú que estima i es fa estimar.”

En resum, les tres alumnes de tercer de secundària què havien vingut a explicar?

1. Que les webquest són un tipus d’aprenentatge molt creatiu.

2. Que les webquest són un procés que et du a llocs que no podies sospitar.

3. Que el producte de les webquest, no són respostes, són artefactes molt més interessants.

I encara, abans d’acabar, diuen dues coses més a propòsit de passar-ho bé a l’escola:

1. Que bàsicament, hi ha dos tipus de profe: el que ja saps què és el que passarà a la seva classe i el que mai ho pots preveure. –I pregunten al públic: “quin preferiu?”

2. Que quan ja saps llegir, de què et serveix un profe que et fa seguir el llibre?

“I, ara sí” –conclouen–, “ja podem dormir, les webquest, nosaltres i l’amor d’una profe. No la van conèixer personalment” –apunten–, “però algú ens ha dit que bona part del que hem explicat li ho devem a ella.”

I per això et van donar les gràcies, Carme Barba.(3)

_________

1. Carla Cortada, Elisabet Garcia i Natàlia Silvan.
2. Jornada/homenatge a Carme Barba “Una altra escola és possible”, organitzada per la Comunicat Catalana de Webquest i l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona. 25 d’abril del 2015. ICE de Sant Pau.
3. Carme Barba Corominas (1946-2014). Mestra, formadora del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, membre de l’equip de formadors TIC+C de l’ICE de la UAB, cofundadora de la Comunitat Catalana de Webquest, membre del consell de redacció de la revista de pensament musical Sonograma, membre del consell assessor de la revista Guix, membre de l’equip de coordinació del Projecte Espurna, col•laboradora del diari independent Nació Digital, autora de Nens de vidre (Editorial Columna), coautora de Les webquest en l’educació infantil i primària (Editorial de la UOC) i Ordinadors a les aules. La clau és la metodologia (Editorial Graó).

Jordi Badiella
Sobre Jordi Badiella

Jordi Badiella és professor de Secundària Més articles