Entrevista

Xavier Aragay: “Quan dissenyes un procés de transformació educativa has de pensar com l’avaluaràs”

Xavier Aragay, impulsor del projecte Horitzó 2020 com a director de Jesuïtes Educació durant 8 anys, publica un llibre on anima i aconsella mestres i sobretot directius per transformar els seus centres

Pau Rodríguez
 
 
 

Xavier Aragay, autor de ‘Reimaginando la educación’ / Sandra Lázaro

Els processos d’innovació educativa es palpen a les aules, però per a fer-los possible sovint hi ha una tasca metòdica al darrere que no es veu, que té a veure amb la gestió d’equips, l’organització dels temps, l’avaluació dels canvis… Un back office, en definitiva, que sembla que tingui poc a veure amb la docència però sense el qual serien molt més complicats els replantejaments pedagògics. Xavier Aragay, després de vuit anys al capdavant de Jesuïtes Educació liderant Horitzó 2020, de canvi educatiu, publica ara un llibre amb el qual pretén entusiasmar i aconsellar els centres que es plantegen innovar. Sobretot, als seus directius. Reimaginando la educación. 21 consejos para transformar la escuela és fruit de la seva experiència com a directiu en el món de l’educació i, també, dels seus viatges i assessoraments aquest últim any amb la consultoria Reimagine Education LAB, que ell mateix ha fundat.

El primer capítol del llibre es diu ‘Atura’t’. M’ha sobtat, perquè fa la sensació que l’escola no es pot aturar mai.

Aturar-se és imprescindible. En els últims anys l’escola ha entrar en una dinàmica perversa d’acció, acció i més acció. Està saturada. Abans els mestres estaven cansats l’últim trimestre i ara ja ho estan al setembre… Partim d’un paradigma equivocat segons el qual l’educació es fa a base d’acció, de quantes més activitats millor. Si l’objectiu de l’escola és que hem d’ajudar els joves a ser persones, hem de saber que aquestes es construeixen a base de reflexió. Veig sovint mestres que dediquen una energia ingent a preparar activitats boníssimes, però quan acaben no tenen temps per a reflexionar-les. Ens estem equivocant! Transformar el procés d’ensenyar i aprendre amb el ritme que portem és impossible.

Però és possible aturar realment el ritme d’una escola?

És una qüestió de marcs mentals. L’escola és una organització que mai no fa endreça. Un any celebren el Dia de la Pau, l’any següent n’afegeixen un altre… I així van afegint activitats sense desmontar-ne mai cap. Amb Horitzó 2020 vam reduir les celebracions de dies especials en un 10%, en veure que després d’haver-los fet una enquesta, els alumnes ens ho demanaven. Hi ha la tendència a pensar que la forma de transformar un centre és afegir-hi activitats, i això és una bogeria. L’escola està estressada i això es transmet als nens! Ens hem d’aturar per guanyar distància, sortir del centre, mirar-nos-el de fora, i preguntar-nos què volem.

I després d’aturar-se, quin pas suggereix?

Visualitzar. Si no visualitzes un futur diferent, difícilment faràs gaire cosa més que introduir petits canvis. L’escola és molt inercial, i la inèrcia pot ser bona perquè has d’atendre cada dia 500 alumnes, però en aquest sentit la inèrcia és un problema, perquè la societat es transforma molt ràpidament. És molt important que directius i docents es preguntin com veuen l’escola a cinc anys vista, per exemple. Perquè només visualitzant el futur el pots començar a fer possible.

Com d’important és intervenir en els aspectes organitzatius del centre a l’hora de canviar el que es fa a l’aula?

Imprescindible. És un dels problemes que més em preocupa de la primavera pedagògica que estem vivint, que no és exclusiva del nostre país. Canviar les pràctiques d’aula és l’objectiu final, però abans has de canviar la cultura, la suma de costums i accions dels centres. Per fer codocència, per exemple, has d’afrontar un canvi cultural que en aquest país encara no hem fet. L’organigrama no canvia si no ho fan abans les persones, si no es fa un treball personal i en equip per fer un diagnòstic i canviar la mirada. Si no, els mestres més innovadors acaben topant amb un sostre de vidre, que és la inèrcia i la cultura del centre…

Hi ha moltes iniciatives innovadores que responen a l’entusiasme i l’empenta de mestres dins les seves escoles.

Això per començar està molt bé, però no és sostenible en el temps. Les persones es cansen, canvien de centre, potser arriba un director i no li agrada… Estem parlant d’un moviment que el que pretén es transformar profundament el procés d’ensenyar i aprendre.

En quina transformació pensa? Quina escola visualitza?

El que veig en molts llocs és una escola que es transforma en un contenidor, en un espai on hi interactuen una sèrie de persones, educadors i alumnes però també famílies i altres actors, i on es crea coneixement a base de buscar-lo, sistematitzar-lo i compartir-lo. A base d’estimular la curiositat, de partir dels interessos dels nois i les noies, de projectes interdisciplinars i amb sistemes informàtics que permeten experiències que abans eren més difícils; amb estructures més flexibles, amb cultura cooperativa i no directiva, on l’alumne aprèn fent… L’escola –i la universitat!– hauria d’evolucionar cap aquí, però tenim estructures molt rígides que ho impedeixen.

Què proposa per flexibilitzar aquestes estructures? És més senzill fer-ho en un centre concertat com Jesuïtes que en un de públic?

En tots els casos és possible i s’ha demostrat, per exemple, en el cas d’Escola Nova 21, on hi participen públiques i concertades. Les escoles tenen prou autonomia per fer-ho. Si creus que és possible, t’arrisques, lideres, convences, contagies el virus… I ho fas. Potser la governança de la concertada ho facilita més, perquè la pública té un problema d’inestabilitat de claustres, però ara hi ha equips de la pública que estan flexibilitzant l’estructura dels seus centres. Canviar els horaris té més a veure amb el marc mental que amb els recursos o les facilitats que et posi l’Administració.

Algunes organitzacions empresarials, en nom de la flexibilitat, han acabat reduïnt les condicions laborals. Això li preocupa?

La meva observació, aquí i a fora, on he parlat amb altres governs, és que no fa la sensació que es vulguin reduir plantilles, precaritzar-les o augmentar-los la feina. És cert que vivim en una societat on certes empreses, amb l’excusa de la flexibilització, han precaritzat, però no crec que en educació ens estiguem enfrontant a això. De fet, aquí la precarització ha tingut a veure més amb les retallades que amb la flexibilització. La rigidesa és més una qüestió de marcs mentals.

Quin paper juga la formació dels docents en els processos d’innovació?

D’entrada, crec que hem de deixar de parlar de formació. En els últims 50 anys se n’han fet molta i per això tenim un cos docent molt ben format, però vinculat al model en què un senyor explica una cosa nova i jo miro d’aplicar-la. Hem d’acabar amb això. A Horitzó 2020 vam apostar per l’acompanyament, perquè el professor visqui el canvi de mètode, que descobreixi fent, que és com volem que aprenguin els alumnes. Sí que hi pot haver píndoles conceptuals, però relacionades amb els projectes i les accions concretes, un mètode d’acció i reflexió. El canvi en educació no és màgic, no vindrà de la mà de cap conferenciant; és un procés, una transformació profunda que pot durar entre dos i quatre anys i que requereix molt lideratge.

Quin tipus de lideratge?

Proper a les persones. Que desperti somnis, que no doni solucions sinó que faci moltes preguntes. Que faci que la comunitat educativa es bellugui, que interpel·li, que empoderi el col·lectiu i marqui bé el focus. I deixar que s’equivoquin! L’escola ve d’una cultura del control, i és molt més útil fixar un marc, una autopista de 12 carrils on ningú vagi en contra direcció. I anar explicant i compartint les experiències.

Xavier Aragay, autor de ‘Reimaginando la educación’ / Sandra Lázaro

A Jesuïtes Educació van decidir avaluar el procés d’innovació que havien posat en marxa. Per què?

Em preocupa que no només a Catalunya, sinó arreu del món, es posen en marxa iniciatives que no s’avaluen. Quan dissenyes un procés de transformació has de pensar com en faràs l’avaluació, és bàsic. I per això necessites una teoria del canvi. Per què vols canviar? Perquè ho fa tothom? Perquè està de moda treballar per projectes? No és el mateix voler un canvi per millorar resultats acadèmics que per potenciar la creativitat dels alumnes. I hi ha formes d’avaluar-ho. El mètode científic, que ha fet avançar molt la salut, no existeix en l’educació, que és molt opinàtica. Hem d’avançar molt en aquest sentit. És molt important que els equips que dissenyen innovacions les avaluïn i que les facin públiques, perquè si ens ho expliquem els uns als altres avançarem més ràpid. Faig una crida a que el mètode científic s’instal·li en educació, que es facin més avaluacions de procés i d’impacte.  

Què veus més necessari a l’hora d’avaluar?

Per mi el més important és que l’educació ha de recuperar el seu focus principal: la persona. Els 15 anys que passen els nens i nenes per l’escola han de servir per ajudar-los a crear projectes vitals, que es coneguin, que sàpiguen què volen fer. El currículum és una gran excusa per aconseguir-ho, però el problema és que s’ha fet l’amo i senyor del procés d’ensenyar i aprendre. Ho dicta tot. Ha passat a ser el centre, quan hauria de ser-ho l’alumne. Hem d’avaluar l’impacte que fem sobre l’alumne, sobre la seva creativitat, sentit crític…

Hi ha eines per avaluar competències com aquestes?

Oi tant! Que no sàpigues com fer-ho no vol dir que no es pugui fer! Amb la implementació de la Nova Etapa Intermèdia [etapa de Jesuïtes que aniria de Quart de Primària a Segon d’ESO] vam decidir que faríem una avaluació, i entre altres coses vam mesurar si els alumnes eren més creatius. Per fer-ho vam fer una crida a grups de recerca internacionals, i van respondre grups amb expertesa de Chicago, Buenos Aires i Barcelona. I va resultar que sí que eren més creatius. Aquesta és la cultura que hem d’introduir i aplicar-nos.

Qualsevol transformació d’un centre té un component de risc?

Sempre que impulses una cosa així, t’arrisques. Nosaltres vam fer enquestes a 30.000 persones, i això està molt bé, però a l’hora de la veritat t’has de mirar la gent als ulls i decidir si tires endavant. Té riscos, però és que no pots fer una truita sense trencar els ous. I si t’equivoques, rectifica. La seguretat 100% és impossible, igual com si t’endús els nens de colònies tens el risc que algun d’ells es trenqui un peu. Però pitjor és no canviar.

El seu llibre va constant referència al component personal a l’hora d’impulsar els canvis: convèncer, persistir, contagiar, visualitzar…

És que l’escola no són les seves aules, sinó les seves persones. Persones a les quals pots il·lusionar o conculcar, somoure o reprimir. Per què una escola amb les mateixes lleis, els mateixos currículums i un mateix context fa un canvi i una altra no? Per les seves persones.

En els últims anys ha viatjat molt. Quines preguntes es fan als altres països sobre el futur de l’educació?

Una pregunta bàsica que es fa tothom és com podem ajudar als nois i noies a ser ciutadans complets del temps que els tocarà viure. I tothom està arribant a certes conclusions, com que el que fem ara no els ajuda. A tot arreu i ha inquietud i el convenciment de que el model actual no s’aguanta, de que hem d’actuar.

I pel que fa a les propostes? Hi ha un mínim comú denominador?

Hi ha elements comuns. Que tots els alumnes aprenguin fent, és a dir, que tinguin una actitud activa i no passiva. Que els professors actuïn en equip i davant dels seus alumnes, perquè aquests no percebin només la individualitat. I la intedisciplinarietat. Aquests tres elements es belluguen per tot arreu.

Ets optimista?

Sóc apassionat i optimista, sí. Quan més vas pel món, quan més girafeges [expressió que fa servir per aixecar el cap i observar al voltant], més ho ets. Hi ha una gran quantitat d’iniciatives molt interessants. Però si et tanques al teu centre, si penses que al teu país tot és un drama, que si les famílies això, que si els recursos allò –cosa que no vull dir que no sigui important–… Pots entrar en una espiral de desànim que no ajuda gens. Si surts fora i t’ajuntes amb gent que pensa com tu, acabes sent optimista.

Xavier Aragay, autor de ‘Reimaginando la educación’ / Sandra Lázaro