Opinió

13 vides, infinites veus: reflexions educatives des de l’escola de La Model

Hi ha llibres que arriben a la teva vida i no se’n van mai més. S’instal·len al menjador de casa, s’asseuen al sofà i comparteixen amb tu temps i espai. Són llibres gairebé íntims, que t’enamoren. En cito uns quants: Les invariants pedagògiques; de Freinet, El tacto en la enseñanza, de Van Manen; L’elogi de la feblesa, d’Alexandre Jollien; Carta a una mestra, de l’escola Barbiana; els punts de l’escola nova, Freire, Korczak, Dewey, Sànchez Enciso, Mèlich, Capdevila, Funes… Tots són llibres que van i vénen, et qüestionen, t’animen i t’incomoden, mai no et deixen indiferent.

Ara he fet lloc al sofà a 13 vides, infinites veus. Reflexions educatives des de l’escola de la Model. El llibre recull 13 converses entre presos preventius de la Model que van assistir a l’escola i els seus i les seves mestres.

Conversen sobre el paper que ha tingut l’experiència escolar a les seves vides. Posen damunt la taula experiències que ens permeten entendre quina és la funció de l’educació, quins trets defineixen allò que és essencial de l’experiència educativa, allò que s’ha de donar si no volem que quedi emmascarada. Tretze converses, tretze relats que t’obren tot un món molt proper on text i context s’expliquen mútuament.

Mireu quin és el primer fragment de la primera conversa. “Per mi, abans, anar a l’escola era anar a l’infern. Ara és el futur, el millor de tot, ho és tot”.

Reconec que llegir la contundència d’aquesta afirmació em commou profundament, sobretot quan penso en aquelles persones que exerceixen la funció educativa sense tenir massa confiança en el que estan fent. Els 13 alumnes entrevistats- que s’acaben convertint en tretze mestres que dialoguen- retornen una mirada als seus i a les seves mestres, es converteixen en un mirall que dóna una imatge del que estan fent, que no és altra cosa que mantenir viva la confiança en la capacitat de millorar que té l’espècie humana quan se sent acompanyada.

Alumnes que reconeixen la seva transformació al costat de mestres que se senten i se saben transformats per ells.

A l’última conversa es crea la metàfora que el llibre és com una simfonia i que les simfonies acaben apropant-se al silenci i el silenci sempre és fecund, si més no jo ho veig així.

A més de la qualitat del contingut –també hi ha breus articles de diferents persones que comenten el valor del llibre- cal parlar de la bellesa del disseny. És un llibre bell, amb belles il·lustracions que conté unes històries que mereixen veure la llum. Està publicat per la Generalitat de Catalunya.

Al final de tot hi ha una fotografia dels mestres i de les mestres que han participat en la creació del llibre. Tots somriuen. Tots miren a la càmera, llevat d’una mestra que mira la companya que seu al costat i sembla dir-li que tot això és obra d’una equip, que sense equip la missió queda compromesa. Ens miren amb la placidesa d’aquelles persones que treballen pels altres sense perdre l’esperança, sabent que l’horitzó sempre s’allunya mentre mirem d’aproximar-nos, però això no ens porta a no fer un altre pas, perquè la condició humana és fa més humana quan es dedica a donar sentit a les vides dels altres.

I acabo aquí perquè sento aquestes veus que em diuen: agafa’ns i torna a llegir-nos. Una crida que obeeixo sense oferir cap resistència