“Podem passejar-nos per Europa i veurem que hi ha tota mena de països, de dretes o d’esquerres, amb preus baixos, elevats o nuls”, deia el passat dilluns en una entrevista a Catalunya Ràdio el rector de la Universitat Rovira i Virgili, Francesc Xavier Grau. La decisió sobre el preu dels estudis tampoc està relacionada amb la situació econòmica del país, segons apunta un informe de l’Observatori del Sistema Universitari que analitza els preus i les beques a 34 sistemes universitaris europeus. Entre els gratuïts coincideixen països tant dispars com Grècia i Finlàndia, i entre els més cars altres com el Romania i el Regne Unit.
Catalunya ha apostat per fer que el preu de les matrícules cobreixi una part cada cop més important del cost dels estudis. El Govern defensa una política amb preus elevats (s’han adherit al preu més alt permès per l’anomenat “decret Wert”) i un sistema de beques compensatori. Consideren que, donat que la majoria dels estudiants que accedeixen a la universitat són de classe mitjana o alta, es poden permetre pagar aquests preus. Economistes i sociòlegs, però, alerten de les barreres a l’accés que comporta aquest model.
“Si fas pagar per a garantir que els que més tenen més paguen, corres el risc de deixar-te gent pel camí“, assegura Jorge Calero, catedràtic d’Economia Aplicada de la UB. Remarca que la universitat ja es finança a través d’impostos –”que haurien de ser més progressius”, afegeix– i que augmentar el copagament, ampliant els preus de matrícula, i no compensar-ho amb els sistema de beques representa una barrera econòmica.
Els efectes de la incertesa
Els membres del Grup de Recerca en Educació i Treball (GRET) de la UAB asseguren, en declaracions per correu electrònic a El Diari de l’Educació, que “com més obert sigui el sistema (tant pel que fa a les notes com pel que fa als diners), menys risc comporta a l’estudiant i a les seves famílies, i això genera oportunitats en situacions no només de dificultats econòmiques, sinó també d’incertesa”.
Aquestes situacions d’incertesa que poden condicionar l’accés a la universitat, expliquen, “les viuen tant les classes treballadores (aquestes força, tant perquè en conjunt les notes són més baixes, com perquè tenen dificultats de recursos), com les classes mitjanes (pensem com afecta a costos la llunyania del lloc d’estudi, les possibles ruptures i restructuracions familiars, pèrdues de feina entre els progenitors, pèrdues de capacitat econòmica en períodes de crisi del mercat laboral, etc.)”.
Des del GRET reconeixen que pot ser que alguns grups socials es beneficiïn de la formació superior més que els altres, “però els rendiments salarials que n’extregui a llarg termini estaran gravats amb impostos directes”, recorden. Aquests impostos, diuen, són la via per la que l’individu retorna a la societat els rèdits econòmics dels seus estudis universitaris. “Els impostos directes, més que no pas el recàrrec sobre els serveis públics són la forma més justa i transparent (i amb menys risc d’error malgrat el frau fiscal) de redistribució de riquesa”, conclouen.
Incapacitat de l’administració
Alfonso Herranz, professor del departament d’Història Econòmica de la UB, coincideix en que els preus elevats suposen una barrera “perquè no ho estan compensant amb un sistema de beques prou desenvolupat”. Afegeix que l’administració tampoc té instruments per impulsar aquest sistema, “així que mentrestant calen preus baixos”, diu.
“El subdesenvolupament del sistema fiscal espanyol, associat a l’altíssim frau fiscal i a l’escassa capacitat de control de l’administració, fa que no tingui prou capacitat discriminatòria per concedir prou beques suficientment grans a qui les necessita“, explica. I afegeix que aquestes beques, a més, haurien d’aportar una renda als estudiants que necessiten treballar.
Herranz, que també és Vicedegà a la Facultat d’Economia i Empresa, assegura que els preus elevats tampoc compleixen la funció de dissuadir del malbaratament dels recursos públics invertits en la formació dels estudiants. “Això no pot servir com a argument perquè les pròpies universitats estableixen mecanismes per evitar aquest mal ús”, diu.
Per l’historiador econòmic, la política de preus universitaris “és part del model Mas-Colell de substituir impostos per taxes, en comptes de desenvolupar el sistema tributari, com es podria fer perquè aquí tenim molt potencial recaudatori”.
La importància de les beques
La Generalitat va acompanyar l’augment dels preus del 67% del curs passat amb un nou sistema de beques, les beques Equitat, que compensen part del preu de la matrícula als estudiants segons el seu nivell de renda familiar. No obstant, els experts apunten que la principal barrera a l’accés no és el preu de la matrícula, sinó els altres costos que que comporta dedicar-se als estudis universitaris. Per això remarquen que el paper de la beca, més enllà de cobrir el cost de la matrícula, ha de ser cobrir les despeses de l’estudiant per tal que pugui tirar endavant una carrera.
“A una bona part dels països europeus, no només els preus de les matrícules són inexistents o molt més baixos que aquí, sinó que hi ha molt més suport als estudiants”, explica Vera Sacristán, de l’Observatori del Sistema Universitari (OSU). “Es concedeix una quantitat molt més gran de beques, i les beques tenen uns imports molt més alts. De fet, en alguns països europeus, tots els estudiants estan becats perquè puguin viure mentre estudien“, explica.
Però el suport als estudiants no es limita a les beques, afegeix: “A molts països europeus hi ha tarifes especials per als estudiants –o fins i tot gratuïtat– als transports públics, preus subvencionats als menjadors universitaris –on es pot fer un àpat més que digne per xifres que oscil·len entre 1 i 3 euros–, i residències universitàries a preus molt moderats per facilitar la mobilitat i que cada jove pugui fer els seus estudis a la universitat més adient”.
Sacristán assegura que aquesta mena de suports, que troba a faltar tant a nivell espanyol com català, “ajuda a què els joves i les seves famílies es puguin plantejar si estudiar o no en funció de la capacitat i la vocació, i no pas en termes de necessitats socioeconòmiques“. “El sistema resulta, doncs, més just, i de retruc, tot això reverteix en progrés per als països, ja que aprofiten millor tota la potencialitat del seu jovent”, conclou la professora.
