Melik Mines no havia complert els tres anys de vida quan el virus de la pòlio va atacar el seu sistema nerviós. Encara que més tard se’n va recuperar parcialment, la malaltia va paralitzar al petit Melik, de 33 mesos, que vivia en una remota regió turca limítrof amb l’Iran i que mai havia rebut una vacuna contra aquest terrible virus. Era el 26 de novembre de 1998. És una dada coneguda perquè, malgrat la desgràcia que va suposar per a Melik, es va tractar d’un moment històric: era l’últim cas autòcton de poliomielitis que es donava a la regió europea de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). El 2002, es declarava aquesta regió, que comprèn 53 països des de Portugal fins Tadjikistan, oficialment lliure de poliomielitis.
No obstant això, l’amenaça de nous brots salvatges no està tan lluny com es podria desitjar i el perill d’aquesta dolorosa malaltia que s’acarnissa amb els nens amenaça de tornar fins i tot al cor de la Unió Europea. La guerra de Síria ha provocat que la pòlio ressorgeixi amb força en aquest país, d’on s’havia eradicat, i a Israel es va detectar la presència del virus en 42 persones sense que, afortunadament, hagi provocat la paràlisi de cap nen. Dos tocs d’alerta a les portes d’Europa que no han passat desapercebuts per les autoritats sanitàries, que han activat els seus experts per analitzar la situació.
Després reunir-se el passat novembre, el Centre Europeu per a la Prevenció i Control de Malalties (ECDC, per les sigles en anglès) va enviar el mes passat les seves recomanacions als països de la Unió Europea per advertir dels riscos i proposar una sèrie de mesures de vigilància i control contra la poliomielitis, com revisar si els refugiats sirians estan vacunats en arribar a Europa, posar a punt els seus laboratoris per detectar aquest virus, altament contagiós, i preparar-se per mobilitzar noves vacunes quant sorgeixi un brot.
Com és possible que la Unió Europea pugui sentir-se amenaçada per una malaltia com la poliomielitis, eradicada des de la dècada de 1990 en la majoria dels països membres gràcies a les campanyes de vacunació? Precisament perquè a la UE -i Noruega, Islàndia i Liechtenstein- hi al voltant de de dotze milions de persones menors de 30 anys sense vacunar contra aquest virus, segons les dades de l’ECDC. Des d’aquest organisme expliquen a Matèria que aquesta dada s’obté sumant a tots els nens que no van rebre la corresponent vacuna abans de complir dos anys a cada país entre 1982 i 2012.
Borsa de ciutadans sense vacunar
“Per exemple”, expliquen, “la cobertura de vacunació a Espanya va ser del 96,7% el 2012, fet que suposa un 3,3% dels nens que als dos anys d’edat no havien estat vacunats”. Es tracta d’una xifra gairebé residual anualment però que sumada a poc a poc, cada any, ha creat aquesta borsa de ciutadans sense vacunar, generalment població marginal, i que està repartida per tota la UE. I quan el virus entra al país, és molt fàcil que es posi en circulació aprofitant aquests grups sense vacunar, com mostra el cas d’Israel.
Allà, la cobertura de vacunació està per sobre del 95%, com a Espanya i la majoria dels països europeus . “Trobar en circulació a Israel el poliovirus salvatge és molt significatiu, ateses les similituds amb molts països de la UE. Per això vam decidir fer una avaluació de riscos per a la UE”, resumeixen des del ECDC. El poliovirus va entrar a Israel i s’ha disseminat sense provocar cap cas de poliomielitis, la malaltia que provoca el virus de la pòlio, però el risc és alt per als grups de persones sense vacunar al país.
A més, com a factor a tenir en compte, hi ha un grup d’uns 70 milions de persones a la UE que, en funció del tipus de vacuna que van rebre (IPV), “representa un gran focus potencial que podria ajudar a mantenir en circulació el poliovirus salvatge en el cas que la pòlio tornés a introduir-se”.
Portadors del virus sense emmalaltir
Generalment, es calcula que per cada cas poliomielitis provocada pel virus salvatge hi ha centenars de subjectes portadors que poden contagiar-se i encara no han desenvolupat símptomes. “L’ECDC recomana als Estats membres que s’han de centrar en avaluar els nivells de vacunació contra la poliomielitis a nivell nacional, regional i local, precisament per identificar la població vulnerable”, assenyalen des de l’organisme.
“A Israel han trobat el virus en les aigües residuals, el que significa que hi ha persones que excreten el virus sense emmalaltir”, afirma l’epidemiòleg Martin Eichner. “Això significa que hi ha una probabilitat, baixa, però existent, que hi hagi persones, inclosos els turistes o gent en viatge de negocis, infectades que portin a casa el virus si no estan ben vacunats. A més, hi ha molts altres llocs al món on el virus de la poliomielitis segueix circulant”, afirma Eichner, de l’alemanya Universitat de Tubinga, que va ser dels primers a cridar l’atenció sobre aquesta amenaça a la revista The Lancet .
Segons explica Eichner a aquesta redacció, el problema és que per saber quins són els punts de risc de res serveix saber la cobertura de vacunació de cada país, sinó que cal posar el focus en regions concretes. “Algunes àrees tenen baixa cobertura de vacunació, el que es tradueix en un baix nivell d’immunitat. Aquestes zones estarien en risc si s’importa el virus. Si la immunitat és baixa, el virus pot propagar-se i, encara que és difícil, provocar la malaltia. Si la immunitat és alta, el virus no es propaga de forma eficient i s’interromp la cadena d’infecció, molt probablement abans que provoqui la malaltia”, resumeix l’epidemiòleg.
Més enllà de la situació a Síria o Israel, la veritat és que la lluita per l’eradicació de la poliomielitis va fer un pas enrere el 2013, any en què va créixer notablement el nombre de casos registrats. El 2012 es van donar 223 casos, pràcticament tots (217) en els tres països en els quals la malaltia és endèmica: Nigèria, Afganistan i Pakistan (essencialment en regions de forta implantació de radicals islamistes, que fins i tot combaten a sang i foc les campanyes de vacunació). L’any passat, la xifra es va disparar fins als 385, i el que és més preocupant, la majoria es van donar (228 casos) en països en els quals la pòlio no estava arrelada: Síria, Camerun, Somàlia, Etiòpia i Kenya.
El flux de persones infectades des d’aquests països preocupa especialment les autoritats sanitàries europees: al voltant de 1,8 milions d’immigrants originaris d’aquestes nacions amb brots viuen a la Unió Europea. La majoria al Regne Unit (gairebé un milió), però també a Alemanya (més de 200.000), Itàlia (al voltant de 150.000) i Espanya (gairebé 100.000).
Les mancances d’Espanya
A Espanya, tot i que els últims casos autòctons de poliomielitis es van donar en un brot registrat a Andalusia el 1987 i 1988 (que va afectar població marginal no vacunada), la situació està lluny de ser ideal. Els índexs de vacunació són alts, però s’ha baixat la guàrdia en alguns aspectes, com critica l’últim informe de vigilància (PDF) del Centre Nacional d’Epidemiologia (CNE): “Hi ha un risc real de reintroducció de poliovirus a Espanya a causa del nombrós tràfec de persones procedents de països amb diferents cobertures de vacunació, així com a l’augment de situacions clíniques que afavoreixen el desenvolupament de la malaltia, com són les immunodeficiències”.
L’informe assenyala més mancances: “L’indicador de sensibilitat del sistema de vigilància ha experimentat un empitjorament respecte a l’any anterior, i està molt per sota de la taxa esperada”. El CNE es refereix específicament a la vigilància dels casos de paràlisi flàccida aguda, un símptoma que pot ser degut a la poliomielitis i que, al costat de la femta, són el fum que ajuda a veure si hi ha un incendi en forma de brot. L’Organització Mundial de la Salut estira de les orelles a Espanya en aquest punt en la seva última memòria (PDF) sobre la regió europea: “La qualitat de la vigilància de la paràlisi flàccida aguda [a Espanya] ha estat deficient durant anys”.
En aquest context, la tisorada perpetrada pel Govern, deixant fora de la cobertura sanitària integral a més de 870.000 persones, afegeix més llenya al foc. Precisament perquè moltes d’aquestes persones són població immigrant, com va ser el cas del jove senegalès mort de tuberculosi a Balears, i que podrien procedir d’algun dels països on pateixen brots de poliomielitis.
Un dels experts consultats al novembre pel ECDC va ser l’espanyol José Antonio Navarro, que considera que “les altes cobertures de vacunació i el bon nivell higiènic fan que el risc d’introducció del virus [a Espanya] sigui baix”. “Tot i això, es recomana promoure campanyes específiques de vacunació dirigides a borses de població infravacunadas”, apunta Navarro, responsable de Prevenció i Protecció de la Salut de la Regió de Múrcia.
La regió europea de l’OMS va viure el 2010 un brot salvatge a Tadjikistan, el que tots els experts entenen com una seriosa advertència que la batalla mai està guanyada, sobretot en situacions en les que el risc augmenta i baixa la guàrdia. En aquell cas, es van donar mig miler de casos de poliomielitis i 29 morts: “Aquesta fita”, assenyala l’informe del CNE, “va posar de manifest la importància de mantenir programes de vacunació que garanteixin cobertures adequades en la població, així com sistemes eficaços de vigilància de paràlisi flàccida aguda”. “No hi ha un sol país a la Regió Europea que es trobi lliure de risc d’importació de poliovirus, a causa que en molts països hi ha bosses de població amb baixa immunitat”, afegeix.
Moviment antivacunes
Els índexs de vacunació a la UE són alts i únicament quatre països de la regió europea, Geòrgia, Bòsnia i Hercegovina, Romania i Ucraïna, es troben en “risc alt” de caure en les urpes del virus per les baixes taxes de protecció. Afortunadament, la pòlio no sembla ser objectiu dels moviments antivacunes: “No sembla que la vacuna de la poliomielitis sigui objecte d’especial atenció per part d’aquests col·lectius”, indica Navarro.
Tanmateix, insisteix que una de les seves missions “és la d’exposar amb claredat a la població els riscos i beneficis de la vacunació perquè l’impacte d’aquests moviments sigui mínim en la immunitat individual i col·lectiva”. Encara que no convé confiar-se, ja que l’any passat es va donar un brot de xarampió a les Balears per culpa d’una família amb aquest peculiar credo que els porta a no vacunar els seus fills.
En aquest sentit, des del ECDC es mostren confiats: “El fet que a Europa tenim una cobertura de vacunació de més del 90% demostra que la vacunació contra la poliomielitis compta amb un gran suport popular. La nostra preocupació se centra en aquells focus geogràfics en què, per una o altra raó, la cobertura de vacunació de gotes molt per sota d’aquesta xifra”.
Avui, afortunadament, estem lluny, molt lluny, de l’època en la emmalaltien de poliomielitis 1.000 nens cada dia. Era 1988, encara que sona a l’edat mitjana. En breu, el sud-est asiàtic també serà declarat lliure de poliomielitis. L’enemic està gairebé derrotat. No convé abaixar la guàrdia just ara, quan encara pot donar una última esgarrapada.