A l’inici dels anys seixanta la Universitat de Barcelona, com d’altres universitat espanyoles, era un espai majoritàriament accessible als sectors més benestant de la nostra societat i pensat per a la reproducció de les elits. De la universitat havien de sortir les noves generacions que d’alguna manera havien de donar continuïtat al règim franquista. Però la joventut d’aquells anys tenia al cap altres coses. Es començava a viure un considerable augment de la població estudiantil. Encara no era un període de popularització de l’ensenyament superior, però el camí es començava a obrir. Começaven a arribar joves que representaven el primer membre de la família que aconseguia entrar a la universitat. Persones que havien nascut després de la guerra, qu tenien més inquietuds que por, i un interès en apropiar-se de la seva vida. En massa casos aquestes inquietuds xocaven amb el que trobaven a les classes; afortunadament, altres trobades van ser més estimulants. Els estudiants més actius, no gaires, afirmaven que aquesta universitat no podia continuar així. No podia ser que hi hagués professors que no anessin a classe, que fossin incompetents i que estiguessin col·locats per la seva indestructible vinculació al règim. La incompetència, la ineficiència, no era admissible.
Estem davant d’una generació d’estudiants que es va plantejar obertament la necessitat que les coses funcionessin d’una altra manera. I van ser ells i elles, poques encara perquè de les noies massa cops no s’esperava que anessin a la universitat, els qui van actuar per demanar canvis i van actuar d’acord amb els canvis que demandaven. Consideraven les seves peticions qüestions òbvies, potser ingènuament, però no van callar. La por que impossibilita l’acció va ser trencada per algunes d’aquestes persones. I això va ser contagiós. El seu prestigi com a bons i bones estudiants, preocupats per tot allò que es considerava que no podia seguir així, els va servir per ajudar a difondre les pròpies propostes, entre estudiants, professorat, famílies i conjunt de la societat. S’ha de valorar la incidència que van tenir aquests joves en el despertar de determinats sectors de la societat barcelonina, catalana, que fins i tot si eren contraris al règim polític existent no havien alçat la seva veu. Podem pensar, fins i tot , en els canvis que van contribuir a produir en famílies d’una burgesia relativament liberal enriquida amb el franquisme.
Cal distingir entre les diferents sensibilitats dels estudiants de l’època. Hi havia sectors minoritaris molt polititzats, però no era l’enfrontament polític el que s’imposava. Es podria dir que era una qüestió prepolítica. El que estava en discussió era la millor gestió, la competència dels professors, les instal·lacions, els equipaments de les facultats, els laboratoris… En molts casos no hi havia un pensament polític clar que fonamentés l’actuació. Era un comportament que responia a la situació concreta en què es trobaven. Tampoc teoritzaven, no hi havia xerrameca. Es buscaven alternatives concretes a problemes concrets. El que s’imposava era la participació en la gestió per fer el que els altres no fan, la democratització de la universitat, trencar barreres d’accés a l’ensenyament superior, l’ampliació d’ajudes i beques, la millora de les instal·lacions, del nivell del professorat..
Les seves eren reivindicacions centrades en la universitat, però incorporaven la proposta d’una nova societat. Era un moment en què els partits polítics estaven en la clandestinitat, en formació, amb poca capacitat d’acció. A la universitat tenia un pes molt significatiu el PSUC i el seu comitè d’estudiants, es tractava del partit referent en la lluita antifranquista i per una nova societat. Però aquesta militància no podia ser explicita i ni tan sols va ser evident per joves que participaven en aquest procés. Les sensibilitats eren múltiples i la voluntat d’avançar plegats inherent. La pràctica s’imposava a la teoria.
La Caputxinada com a ruptura democràtica a la universitat
El 9 de març de 1966 al Convent dels Caputxins de Sarrià es va constituir el Sindicat Democràtic de la Universitat de Barcelona (SDEUB), un sindicat d’estudiants alternatiu a l’oficial, el Sindicato Español Universitario (SEU), que no deixava de ser un instrument del règim a les universitats. L’assetjament policial va portar al tancament que s’ha popularitzat amb el nom de La Caputxinada. Els estudiants de la Universitat de Barcelona, a cara descoberta, van plantejar una alternativa a la participació estudiantil a la universitat franquista. El SDEUB significa democràcia, participació en la gestió de la universitat pels propis estudiants, docència i recerca atenta als problemes de la societat, universitat no classista…
El procés que els va portat fins a aquest punt era el que els legitimava com a autoritat dins de la universitat. Van aconseguit, per mitjà d’idees i actes, demostrar que a la universitat eren un element decisiu, per la seva capacitat de mobilització i per la vida universitària que estaven desenvolupant. El dia a dia els portava a estar construint la que podria ser la universitat per la qual havien decidit passar a l’acció. Una universitat en què no hi hagués barreres classistes, i per això es treballava per aconseguir millors condicions de transport, menjador o residència, una universitat amb un ensenyament de qualita , i per això es van elaborar i publicitar enquestes sobre el professorat, una universitat amb capacitat per generar cultura i pensament crític, i per això es van potenciar els cinema clubs, els grups teatrals, les lectures poètiques… Tot això estava passant a la universitat entre 1965 i 1967, però no passava en el conjunt de la societat. En sortir de la universitat la situació canviava. El que els estudiants estaven començant a aconseguir dins de les seves facultats no tenia el seu correlat en altres espais de la societat catalana i espanyola del moment.
Aquesta és una part de la nostra història pot estudiada i poc present. Com va acabar? La repressió del règim no va trigar a actuar. Algunes de les persones més implicades van passar per la presó, van ser expulsades la universitat, enviades a fer el Servei militar al Sàhara… Però el règim va perdre la universitat i bona part dels seus joves. I la universitat va iniciar un procés de democratització impulsat per aquests joves que no va tenir aturador. La mateixa universitat que havia expulsat alguns d’aquests estudiants el 1967-68 poc després els va començar a incorporar com a joves professors. La universitat havia canviat. Tant com el que ells i elles volien? Es va poder fer força cosa durant els anys setanta i vuitanta en la direcció apuntada. I ara? On som ara? Potser es bon moment per llegir el manifest que van impulsar el 1966 per constituir el SDEUB i pensar com ha de ser la universitat democràtica que volem.
