Jaume Carbonell és exdirector de Cuadernos de Pedagogía i assessor de projectes editorials
Es cert que algunes causes de les retallades són alienes a la política del Departament d’Ensenyament de la Generalitat: directives i imposicions europees, llei estatal d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera, deute pendent de l´administració central… Ara bé, n’hi ha d’altres que depenen exclusivament de la política educativa de la Generalitat; i aquesta, des del nou govern de CiU el 2010, es caracteritza, sobretot per aquestes tres línies d’actuació: a) L’excessiva austeritat pressupostària; b) L’opció política selectiva d’orientació neoliberal; c) I el reforç del control centralista.
- Les retallades en el camp de l’educació han estat injustificadament excessives i superiors que en altres partides pressupostàries i també que en altres Comunitats Autònomes. I no podia ser d’una altra manera quan la despesa pública en educació sobre el PIB és només d’un 3,1%, mentre la mitjana espanyola arriba al 4% i l’europea al 5%, amb una reducció pressupostària en més del 20% entre l’any 2010 i el 2012; i la despesa per alumne ha passat de 4.190 euros el curs 2010-11 a 3.370 euros el curs 2012-13.No és veritat, com s’ha dit més d’un cop des del Departament, que no existeixi una correspondència directe entre la inversió i la millora del sistema educatiu, sobretot quan es parteix de pressupostos tan baixos; ni que la magnitud de les retallades no afecti la qualitat de l’ensenyament si s’aconsegueix “optimitzar i racionalitzar l’ús dels recursos humans i materials”. I menys encara quan les despeses de funcionament dels centres disminueixen, -segons diverses fonts, entre un 10% o un 20%-; quan es retallen serveis de suport personalitzat; quan es tarden bastants dies en cobrir-se las baixes del professorat; o quan es suprimeixen tants llocs de treball, just en un període que puja el nombre d’alumnes. Paradoxalment, en un moment en que creixen les necessitats de la població, les polítiques socials van a la baixa.
- Les retallades són selectives i són l’expressió d’una política neoliberal. El model és prou conegut: des de fa temps s’està experiment a la Comunidad Autònoma de Madrid -un dels laboratoris que ha servit al PP per la gestació la LOMCE- i amb més baixa intensitat s’ha iniciat a altres comunitats autònomes com la catalana. De fet, en la LEC (Llei d’Educació Catalana), ja s’obrien algunes portes però amb el govern de CIU s’han acabat d’obrir del tot. Hi ha diferents evidències que mostren que estan més protegits els interessos de les classes mitjanes i de l’ensenyament privat que no pas el dret a l’educació de les classes baixes i de l’escola pública. Heus aquí uns exemples: disminució de les beques de menjador i d’estudi -fins a un percentatge molt inferior a la mitjana europea-; augment de les quotes a les escoles bressol publiques i supressió dels ajuts per a les famílies socialment desfavorides,…Mentrestant, però, augmenten les subvencions a l’etapa postobligatòria de l’escola concertada. També se li permet a la concertada un augment dels ràtios per captar més alumnes. I el fet d’ampliar la zona escolar a l’hora de triar escola demostra que s’està prioritzant l’opció de la lliure elecció per damunt del dret a l’educació per a tothom, una de les qüestions més controvertides avui de qualsevol agenda educativa.
- De la LOMCE s’ha criticat i amb raó el seu caràcter recentralitzador. Però, des d’una altra perspectiva, també el govern de la Generalitat aposta per l’afany centralista a l’hora de planificar l’educació. Deixant de banda el creixent control sobre l’organització dels centres, el currículum i l’avaluació -que caldria analitzar en un altre article- vull destacar en aquí la marxa enrere que s’està produint en relació al poder de decisió dels ajuntaments i altres organismes territorials en la planificació i gestió del sistema educatiu. Tots els informes internacionals avalen l’importància del territori i de les polítiques de proximitat per aconseguir un major grau d’equitat, cohesió social i èxit escolar. No n’hi ha prou amb la implicació de l’escola i la família.D’altra banda, l’experiència a casa nostra amb l’acció dels ajuntaments -que a la pràctica han assumit moltes més competències que les que legalment li corresponen-, de les zones educatives i dels plans d’entorn, ha estat prou ben valorada pels diferents agents socials com perquè el Departament d’Ensenyament no ho tingui prou en compte. Només una dada prou significativa: a 61 municipis no es renoven els plans d’entorn que la Generalitat financia amb un 70 %. Es tracta d’una estocada de mort a una de les eines més eficients per incidir en la lluita contra les desigualtats socials i per l’extensió del dret a l’educació.No n’hi ha prou en criticar el centralisme de Madrid. Cal ser, també, més curós a l’hora d’entendre que un sistema educatiu democràtic exigeix la participació activa de tots els agents de la societat civil.
Nota: Una bona part de les dades d’aquest article s’han extret del llibre de Xavier Bonal i Antoni Verger: “L´agenda de la política educativa a Catalunya: una anàlisi de les opcions de govern (2011-201)”, editat per la Fundació Jaume Bofill i de lectura absolutament recomanable.
