Aquest és un article publicat a Agenda Pública
No són mers rumors. Ni vagues suposicions o intuïcions. És una crua realitat. Encara avui dia, avançat el segle XXI, en els nostres col·legis i instituts continuen sent molts els/les adolescents i joves que, a causa de la seva orientació sexual o identitat de gènere, suporten una violència física i psíquica intolerable. Més del 5% dels/les alumnes lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals (LGTB) afirma haver estat agredit físicament (puntades, cops, empentes, etc.) alguna vegada en el seu Institut per ser o semblar LGTB, i més de l’11% reconeix haver-ho presenciat.
Això, juntament amb moltes altres xifres difícils de digerir, és el que ens mostra l’últim i més important estudi de camp realitzat fins al moment sobre la situació en què es troben els nostres adolescents i joves LGTB en l’àmbit educatiu: “Investigació Homofòbia a les aules 2013. Eduquem en la diversitat afectivosexual?”, elaborat pel Grup d’Educació del Col·lectiu de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals de Madrid (COGAM) .
Es tracta, en efecte, d’una mostra molt representativa realitzada en forma d’enquesta a gairebé 5.300 alumnes, repartits en 37 Instituts d’Educació Secundària (IES) de la Comunitat Autònoma de Madrid, que confirma dades ja avançades per estudis previs com el realitzat pel Departament d’Antropologia Social de la Universitat Complutense de Madrid: “Diversitat sexual i convivència: una oportunitat educativa” (2013), o els duts a terme pel propi COGAM i la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals ( FELGTB): “Assetjament escolar homofòbic i risc de suïcidi en adolescents i joves LGB” (2012), i “Estudi 2013 sobre discriminació per orientació sexual i/o identitat de gènere a Espanya”.
De tots ells se’n deriven conclusions similars: malgrat els avenços experimentats en els últims anys a Espanya en aquest terreny, amb fites tan transcendentals com les anomenades lleis de matrimoni homosexual (2005) i d’identitat de gènere (2007), la discriminació que pateixen les persones homosexuals, transsexuals i bisexuals continua sent molt elevada.
Entre la igualtat formal i la real segueix existint una bretxa molt profunda. Per més importància que tingui el reconeixement legal de la primera, que el té, no es pot generar la falsa aparença que ja està tot aconseguit. L’exemple del que succeeix amb les dones al nostre país, iguals en la llei des de fa dècades, però encara lluny de la igualtat plena amb els homes en certs camps com el laboral, és ben significatiu. No només pel que de per si demostra sinó a més perquè d’aquesta desigualtat de gènere en deriven moltes altres discriminacions, com la que es produeix en el terreny que aquí ens ocupa, el de l’acceptació de la diversitat afectiva-sexual en els centres educatius.
Les dades, en efecte, no presenten cap dubte: En l’estudi sobre “Assetjament escolar homofòbic i risc de suïcidi” ja es denunciava que el 43% dels adolescents i joves lesbianes, gais i bisexuals havia pensat alguna vegada en suïcidar-se, havent-s’ho planejat el 81% de ells, xifres que es veuen confirmades pel “Estudi 2013” abans esmentat sobre discriminació per orientació sexual i/o identitat de gènere a Espanya “, on es posa en relleu com el 76% dels enquestats reconeix haver estat objecte de discriminació per aquest motiu.
Per si no fos suficient amb aquests números, certament molt preocupants, la “Investigació Homofòbia a les aules 2013” revela l’existència de molts prejudicis negatius cap a les persones LGTB, interioritzats en una part molt significativa (més del 25%) de l’alumnat de l’ESO, amb independència de quina sigui la seva orientació sexual, i derivats, en bona mesura, del rebuig cap a l’homosexualitat, transsexualitat o bisexualitat que perceben en el seu entorn familiar, i de la injustificable passivitat de part important del professorat davant les situacions de discriminació que es donen en l’àmbit educatiu. Gairebé el 42% dels alumnes enquestats considera que el professorat fa poc o res davant insults homòfobs a l’aula.
Entre els prejudicis més estesos, val la pena destacar els següents:
- Gairebé el 15% creu que, en alguna mesura, els homosexuals no han de tenir els mateixos drets que els heterosexuals.
- Gairebé el 40% se sent d’una manera o altra molest si veu a dos homosexuals besar-se en públic.
- Més del 22% creu que la transsexualitat és una malaltia.
- Més del 26% opina que els homosexuals no poden ser bons pares.
- I per més del 23% dels homosexuals, per diferents raons, no haurien de practicar determinades professions com treballar amb nens o en l’exèrcit.
Aquestes dades, juntament amb altres, expliquen que tot i que la tendència a “sortir de l’armari” ha augmentat en els últims anys, encara avui més del 80% dels i les joves lesbianes, gais i bisexuals oculten la seva orientació sexual en el seu Institut. Aquesta invisibilitat, a més, és significativament superior en el cas de les noies lesbianes, de les quals només un 13% ha viscut o mostrat públicament la seva orientació sexual en el seu Institut. La raó d’aquesta ocultació és clara: “sortir de l’armari” augmenta considerablement l’exposició a patir agressions físiques o verbals d’altres companys. De fet, entre els que han sortit de l’armari el percentatge d’alumnes que pateix violència física és 3 vegades major a la dels que es troben dins d’ell.
Convé ressaltar també que aquestes preocupants dosis d’homofòbia es mostren molt més accentuades en el cas dels adolescents i joves homes, el que ens ha de fer reflexionar sobre la vinculació existent entre la “cultura masclista i patriarcal”, que encara impregna en gran mesura la nostre manera de concebre els rols i les relacions de gènere en el si de la nostra societat, i la violència que es projecta sobre els que no es corresponen amb els “valors” d’aquesta “cultura”: les dones, les persones LGTB, etc.
El veritable valor d’aquesta investigació radica, d’una banda, en la seva àmplia representativitat, fins al punt que es pot considerar una radiografia molt fidedigna del que avui en dia passa a les nostres aules, i de l’altra, en la multitud de dades i enfocaments que ofereix respecte de la dura realitat que viuen encara avui molts adolescents i joves LGTB. Dades que haurien de constituir una veu d’alarma per a la societat espanyola, que no pot romandre impassible davant el que està succeint, i que, de manera molt singular, interpel·len les autoritats educatives perquè adoptin les mesures necessàries per tal de posar remei a aquesta situació que tant dolor i patiment està generant en centenars i centenars de persones que es troben, per la seva edat, en ple procés de formació de la seva personalitat.
Encara que aquesta problemàtica, donada la seva complexitat, ha de ser abordada des de molt diferents perspectives, urgeix ja recuperar per al currículum docent l’ensenyament de valors de convivència que fomentin la igualtat de drets de totes les persones, independentment de quin sigui el seu sexe, origen ètnic, procedència, creences o, per descomptat, la seva orientació sexual o identitat de gènere, a l’estil del que succeïa amb la desapareguda assignatura de “Educació per a la ciutadania”. La lluita contra els prejudicis que sostenen les conductes discriminatòries que s’han descrit fa de forma molt directa als poders públics, com a responsables de fer realitat el que la nostra Constitució els mandata: “promoure les condicions perquè la llibertat i la igualtat de l’ individu i dels grups en què s’integra siguin reals i efectives; remoure els obstacles que impedeixin o dificultin la seva plenitud”. No podem esperar més. La felicitat, la salut i, fins i tot, de vegades, la vida dels nostres adolescents i joves està en joc.
