L’aprenentatge i el desig de saber és una necessitat de tot ésser humà. En paraules de Joan Manuel del Pozo, autor del llibre Educacionari i professor de Filosofia de la Universitat de Girona, aquest desig de saber es mobilitza per trobar respostes relatives a com és el món, com som nosaltres i com podem situar-nos profitosament en el món. Interrogants poderosos que han servit per bastir part dels continguts que s’aprenen dins l’escolaritat obligatòria, però que no sempre han aconseguit despertar l’interès i la motivació de molts dels nostres alumnes. Malgrat hi ha molts altres factors que explicarien aquesta falta de motivació, avui us proposo una reflexió al voltant del pes d’aquests interrogants amb la intenció d’afavorir un canvi de mirada sobre el fet educatiu.
Podem convenir que d’aquests tres interrogants, només el primer s’ha entès com a propi de la formació acadèmica i hem relegat a un pla secundari els altres dos. Molts dels que ens dediquem de fa anys a la docència, sabem que els nois i noies en tant que éssers humans , són la suma integrada de tres facetes bàsiques: l’intel·lecte, l’emocionalitat i la sociabilitat. Existeixen i es fan presents a les aules des d’aquest tot. És evident que en llevar-nos, ni ells ni nosaltres podem triar quina d’aquests aspectes ens enduem a l’escola o a la feina i quina deixem a casa.
Som éssers integrals, però la mirada des d’on veiem als estudiants sovint és massa parcial i està centrada en la vessant intel·lectual tot donant per entès que el com som i com podem situar-nos en el món no necessita ser educat en la mateixa mesura. Reconeixem i premiem especialment als qui poden mostrar-nos millor la seva adquisició de coneixements a través d’una determinada forma d’avaluar-los i releguem a certa invisibilitat a aquells que les seves fortaleses no són precisament les habilitats intel·lectuals. Sense menystenir gens ni mica la importància que l’educació ha de donar a l’aprenentatge dels coneixements acadèmics, que és clau, tampoc hauríem de menystenir gens ni mica la importància de poder educar i educar-nos en saber qui som i com ens podem posicionar en el món, perquè sembla bastant obvi que aquests interrogants tenen molt de pes en allò que desperta i dóna sentit al desig de saber humà.
Definir com som és un dels aprenentatges que anem fent al llarg de la vida sense que ningú ens n’ensenyi massa, sense un mirall on referenciar-nos i poder-nos fer el nostre propi esbós personal quan aquest aprenentatge necessita més que cap, de la mirada dels altres: per a aconseguir una escolaritat saludable necessitem ser vistos i compresos dins el cosmos educatiu com a éssers únics i singulars que tenim sentit d’existir per a nosaltres mateixos, com a éssers subjectes de fortaleses i de talents que estan en construcció. En aquest sentit, l’amor pedagògic del qual parla Joan Manel del Pozo, hauria d’aconseguir integrar el concepte de diversitat de manera plena i esdevenir l’eix del fet educatiu.
L’educació vista des de la diversitat entén que cadascú és important. Si sabem com som i ens sabem acceptats per ser com som, el desig de saber no s’atura.
L’educació ha de fer lloc a la possibilitat que els nois i les noies coneguin què senten, què pensen i com actuen. Que puguin apropar-se a les seves emocions i els posin nom. Que descobreixin quines creences, pensaments i accions han de modificar si no els serveixen , amb la finalitat de trobar el seu equilibri, la seva harmonia i la seva dignitat. No hi ha una escolaritat equilibrada i reeixida per un noi o noia afectat per una emoció negativa, ni per una creença limitant que el faci actuar des de la por. Els beneficis de treballar com som són positius per a la construcció personal, però ho són també per arribar a l’aprenentatge significatiu. La neurociència ens diu que sense les emocions no l’aconseguim.
Francisco Mora, autor de Neuroeducación i doctor en Medicina, afirma que només s’aprèn allò que s’estima i que la cognició i l’emoció és un binomi indissoluble que ens porta a concebre que no hi ha raó sense emoció. En aquesta línia diu que tot allò que porta al coneixement com la curiositat, l’atenció , la memòria o la presa de decisions requereix de l’energia que anomenem emoció. La neurociència doncs, ens confirmaria aquesta correlació estreta entre el món emocional que ens defineix com a éssers singulars i l’aprenentatge de coneixements.
Cap a on em dirigeixo? On sóc i a quina distància estic de l’objectiu? Què necessito per rendir millor? són les preguntes sobre les quals ha d’avançar qualsevol noi i noia en la seva escolaritat i no es poden plantejar des de l’esfera única del raonament intel·lectual. Són les preguntes que ens entronquen amb el situar-nos profitosament en el món, les que ens acosten al sentit d’allò que fem. Darrera d’elles, hi ha altres preguntes transcendents : perquè és important per mi aquests estudis?, què necessito? a què no vull renunciar? amb quines persones necessito comptar? Connectar-nos amb les finalitats d’allò que fem, dota de sentit les nostres accions i això cada vegada pren més rellevància l’escola, perquè quan ens podem respondre podem posar l’esforç, la nostra energia i el nostre compromís per arribar a la meta somniada. Un repte sens dubte que la nostra educació no pot defugir.
