Aquest dijous sant, 17 d’abril, es compleixen trenta anys de l’aprovació del Decret 117/84 d’ordenació de l’educació especial per a la seva integració en el sistema educatiu ordinari. El vam redactar entre uns quants el cap de setmana de Sant Josep (19 de març) i va sortir publicat aquell 17 d’abril amb les firmes del president Pujol i del conseller Guitart. Aleshores l’argot que empràvem era un altre: parlàvem d’integració i no d’inclusió, igual que parlàvem de disminuïts i no de persones amb discapacitat, però la filosofia de fons era molt semblant a la que inspira actualment el moviment a favor d’una escola inclusiva.
Recomano a tothom una lectura atenta de tot el seu articulat. Crec que la major part dels que aleshores eren nens i adolescents i que avui són pares d’infants amb discapacitat voldrien que fos aplicat tal com aleshores va acordar el Govern de la Generalitat, sense gaires canvis. I penso que a en Gordon Porter li hauria agradat tenir aquesta eina jurídica a principis dels anys vuitanta, quan es va adonar que aquest era el camí a seguir.
Permeteu-me reproduir només alguns fragments.
Article segon: (…) l’educació especial es concreta en tots aquells mitjans d’ordre personal, tècnic i material posats a disposició dels diferents nivells educatius del sistema escolar ordinari, per que aquest doni ple compliment del dret constitucional d’aquest ciutadans a l’educació.
Article tercer: l’educació especial, com a modalitat educativa, s’ordenarà d’acord amb els següents principis:
- Normalització. Les persones disminuïdes utilitzaran, llevat de casos excepcionals, els serveis i recursos ordinaris de la comunitat.
- Integració. Tots els alumnes disminuïts rebran l’atenció que requereixin preferentment en el marc educatiu ordinari (…)
- Sectorització. L’educació de les persones amb dificultats (…) s’ordenarà partint d’unitats geogràfiques i de població que permetin (…) l’avaluació de les necessitats, la programació de serveis, l’administració dels recursos i la coordinació de les funcions i competències.
- Individualització. L’atenció educativa dels alumnes s’ajustarà, en el seu desenvolupament, duració, programes i avaluació, a les característiques i singularitats de cada persona.
A partir dels anys noranta, els governants (del mateix partit!) van fer tot el possible perquè aquest decret no fos aplicat i, fins i tot, per derogar-lo. Això últim ho vam impedir, però que fos ignorat i menystingut no ho vàrem poder evitar. Ho he explicat en altres ocasions i ho repeteixo. Catalunya podia haver estat pionera en la creació d’un model d’escola inclusiva i per a tothom, vàrem començar més o menys al mateix temps que ho feia en Porter a New Brunswick, i durant els mandats dels consellers Guitart (1980-88) i Laporte (88-92) es va avançar molt. Però Pujals (92-96) i Hernández (96-99) van sumar un septenni negre que es va carregar tot el que s’havia avançat i encara va tirar més enrere del nostre punt de partida. Pitjor no es va poder fer. Els que varen venir després van redreçar el rumb, possiblement amb excés de timidesa i manca de coratge, i ara ens trobem, si fa no fa, en el mateix lloc on érem quan es va aprovar el Decret 117/84.
Perquè trenta anys després, malgrat les solemnes proclames de la Llei d’Educació de Catalunya (LEC), el Departament d’Ensenyament (dirigit pel mateix partit que va aprovar la Lismi i en conseqüència el Decret 117/84) fuig d’estudi. La retòrica pot semblar impecable, però la seva realpolitik és potenciar l’escola diferenciada de tota mena, digui’s la dels nens i nenes separats, la dels rics i pobres separats, o la dels capacitats i discapacitats separats.
Trenta anys després, els Centres d’Educació Especial (CEE) encara estan a l’espera d’un pla seriós per a la seva reconversió en centres de recursos i de referència per a l’escolarització d’alumnes amb necessitats educatives en centres ordinaris. Els CEE disposen d’una ràtio d’alumnes/personal del 1’90/1, quan la mitjana als anys vuitanta era del 8/1. En altres paraules, els recursos dels CEE no només no han anat tendint cap al sistema ordinari, sinó tot el contrari.
Aquest malbaratament de recursos es fa encara més evident si es té en compte que el 30% dels alumnes escolaritzats en aquest centres són, seguint la terminologia que empra el Departament, “alumnes amb retard mental lleuger o mitjà”. I el 21% són d’origen estranger, quan en el sistema ordinari aquesta població representa el 13%. Són xifres que parlen per si soles.
I, a la pràctica, s’ha distorsionat l’objectiu fundacional dels Equips d’Assessorament i Orientació Psicopedagògica (EAP), que era l’assessorament i l’orientació de les famílies i professorat ordinari, a fi d’aconseguir la millor escolarització dels alumnes amb discapacitat en els centres ordinaris del seu barri. Ara se’ls obliga a diagnosticar sobre trastorns i síndromes. De ser agents per a la renovació pedagògica a òrgans burocratitzats de categoritzacions basades en el model mèdic i justificatives de l’exclusió escolar.
Una mica el mateix és el que està passant amb les unitats de suport (USEE), creades a començaments del 2000 per ajudar als mestres i professors ordinaris en l’escolarització d’aquests alumnes sense separar-los dels seus companys. Moltes d’elles s’estan convertint en les antigues unitats d’educació especial (UEE); no són, per tant, un recurs per a l’escola inclusiva, sinó com a màxim per a la integració física. Els alumnes d’aquestes unitats estan a l’escola ordinària, però no hi són.
Han passat trenta anys d’esforços, i som encara molt lluny del final del camí que aleshores vam iniciar. Cal recordar aquesta efemèride, malgrat no la puguem celebrar com ens agradaria.
