Article publicat a eldiario.es
La gestió del ministre d’Educació té un nou objectiu: la universitat. La seva cartera està involucrada en la reforma del model d’Educació Superior, que ha ocupat algunes de les declaracions més controvertides de José Ignacio Wert i la secretària d’Estat d’Educació, Montserrat Gomendio, en els últims mesos. Aquesta última va posar com a referent el model britànic, un dels més cars i on els alumnes suporten més cost de la seva formació, segons un informe de l’Observatori del Sistema Universitari (OSU).
L’anàlisi comparativa El cost d’estudiar a Europa dibuixa un mapa en el qual Vera Sacristán, coordinadora de l’estudi, distingeix tres grups de països: “els que consideren que la formació universitària beneficia tota la societat, els que la conceben com un profit personal i els que estan al mig de les dues concepcions”, explica en conversa telefònica.
L’estudi de l’OSU està elaborat a partir de les dades corresponents a aquest curs reunides per la Comissió Europea. En total, 33 estats europeus, alguns d’ells dividits en diverses regions, entre els quals Espanya queda situada en el grup de països amb “preus més alts i menys beques“, afirma la catedràtica Vera Sacristán.
1. “L’educació no és gratuïta. Aquest no és el debat”
La secretària d’Estat d’Educació considera que el debat del model universitari no està en si la universitat ha de ser gratuïta o no. Ho va deixar clar en un esmorzar informatiu de la tribuna Fòrum Europa la setmana passada: “Es planteja d’una manera molt simplista: ‘Educació gratuïta per a tothom’. El problema és que l’educació no és gratuïta. Aquest no és el debat. El debat és qui paga, com i quan”.
No obstant això, hi ha 11 països europeus que sí que s’han plantejat aquest debat i han optat per oferir als seus ciutadans un sistema universitari totalment gratuït. Són Àustria, Dinamarca, Finlàndia, Estònia, Suècia, Grècia, Malta, Xipre, Noruega, Escòcia i Turquia. Alguns d’ells, com els països nòrdics, són posats com a exemple moltes vegades pel ministeri d’Educació espanyol pels seus bons resultats acadèmics, que els han col·locat com una referència a nivell internacional.
2. El ‘cop de taxa’, un canvi de model
Després dels països que sufraguen tots els costos de l’Educació Superior dels seus ciutadans se situen altres 12 regions que ofereixen la possibilitat d’estudiar una carrera a preus més o menys moderats. Des de la República Txeca, que fixa un màxim de 21 euros de matrícula, fins als 1.066 euros que fixa Portugal.
Segons Vera Sacristán, Espanya es trobava dins d’aquest grup de països, dels quals s’anava distanciant a poc a poc a causa d’una pujada progressiva dels preus de les matrícules. No obstant això, per a la professora, el punt d’inflexió va ser el reial decret de 2012 que va permetre que les comunitats autònomes augmentessin el preu de les taxes.
L’increment del cost no ha afectat totes les regions per igual. Els universitaris de la Comunitat de Madrid són els que més han patit l’ascens, amb una pujada de més d’un 20% en aquest darrer curs i de més d’un 68% des del curs 2010/2011.
A Espanya, l’observatori distingeix un preu mínim de 700 euros i un màxim de 2.600 en aquest curs, que han col·locat el país en el tercer grup: el dels països on més car surt estudiar una carrera. “Hem utilitzat les dades del Ministeri perquè les xifres que va facilitar Espanya a la Comissió són de l’any anterior, i en el tema de beques, de fa dos anys”, explica Sacristán.
“Si es comparen els resultats en funció del poder adquisitiu, Espanya només és superada per cinc regions: Regne Unit, Eslovènia, Irlanda, Hongria i Letònia”, afirma la professora.
3. La universitat com a inversió personal
L’augment de l’aportació dels alumnes a la seva formació es correspon amb una concepció del sistema universitari com “un profit individual”, analitza Vera Sacristán.
El ministre d’Educació així ho ha deixat veure en diverses declaracions en què criticava la inversió en aquells alumnes que no obtenen bones notes. “No estem per gastar 4.000 milions en estudiants que deixen la carrera a mitges”, va dir en 2012.
En aquest sentit, la inversió en ensenyament de les famílies és l’única partida que han reduït en aquest passat any, segons l’enquesta de pressupostos familiars de l’Institut Nacional d’Estadística (INE).
En aquest sentit apunten també les últimes paraules de la secretària d’Estat d’Educació sobre obrir el debat a un model de préstecs enlloc d’un de beques. Montserrat Gomendio també va parlar de qüestionar-se si el finançament havia de procedir de “totes les famílies” o si només haurien de contribuir els universitaris, que són “els beneficiaris directes”.
En aquell, Gomendio va assenyalar el Regne Unit com a exemple. Segons les dades de l’observatori, només Islàndia i Montenegro tenen un sistema de préstecs que no n’inclou un de complementari de beques. La resta dels estats analitzats compten amb la possibilitat d’ambdós mètodes, amb una gran predominança de les beques. Per exemple, en la Bèlgica francòfona fa ús dels préstecs un 0,01% dels estudiants; a França, un 0,1%; i a Letònia un 11%.
4. Les beques amb requisits acadèmics són una minoria
“Els universitaris que no arribin al 6,5 de mitjana potser haurien d’estudiar una altra cosa”, va dir el ministre José Ignacio Wert quan va anunciar el nou model de beques universitàries el 2013. Educació va canviar els criteris d’accés, en els quals es va fixar una nota mínima per accedir a la subvenció. “Una mesura que no és discriminatòria”, va repetir amb insistència la setmana passada Montserrat Gomendio en l’esdeveniment de Fòrum Europa.
Si mirem a la resta de països europeus, els sistemes que requereixen una determinada renda i una qualificació acadèmica mínima, són una minoria. En concret, cinc: Espanya, Bulgària, Croàcia, Irlanda i Itàlia. D’altra banda, els que atorguen les ajudes només en funció de requisits de l’expedient són 12.
Pel que fa a les beques en general, “els països que concedeixen més beques i amb imports més alts són aquells on els estudis són gratuïts”, recull l’estudi. Es tracta de beques orientades a compensar el cost d’oportunitat de l’estudi, “beques salari que permetin a l’alumne compensar el fet de no poder treballar per dedicar-se a estudiar”, apunten.
5. Sense ajudes a les famílies
A més, l’informe de l’Observatori d’Estudis Universitaris destaca que a Espanya, al contrari del que passa en un gran nombre de països en els quals la matrícula no és gratuïta, no hi ha un altre tipus d’ajudes a les famílies. “Es tracta d’ajudes fiscals, que suposen pagar menys impostos quan tens un fill universitari, o subsidis”.
Als països que l’estudi cataloga com sistemes amb preus “moderats”, pràcticament la totalitat d’ells ofereix aquestes recompenses a les famílies dels estudiants. Moltes vegades, es combinen les dues mesures, com és el cas d’Alemanya o Bèlgica.
A més, alguns països que financen tota la matrícula dels seus estudiants també donen suport a les economies familiars, com és el cas de Grècia, Malta i Àustria.
6. “Els nostres màsters són més cars”
La professora Vera Sacristán alerta d’una altra de les tendències que s’han detectat en l’estudi. “A Espanya, la diferència de preu entre els Graus i els Màsters és bastant més gran que en la majoria dels països europeus”, diu. Alguns d’ells, ni tan sols eleven els seus preus per als postgraus. És el cas d’Àustria, Dinamarca, Finlàndia o Noruega, on costa el mateix cursar un màster que una carrera.
A Espanya, el preu del crèdit de Grau és d’uns 22 euros, mentre que la xifra augmenta als 30,9 euros per als màsters habilitants (obligatoris per exercir la professió) i 43,9 euros per a la resta de màsters oficials, segons dades del Ministeri d’Educació.
Segons l’opinió de la professora, això encareix la formació completa dels universitaris actuals, que estudien dins d’un nou model comunitari (denominat Pla Bolonya). “Abans s’estudiaven els cinc anys d’una llicenciatura per un preu, més o menys el mateix cada any. Ara, augmenta per als cursos de màster. El destacable és que passa a Espanya, però no a tot arreu“, afegeix.
7. Escasseja el finançament privat
El Ministeri d’Educació preveu alternatives al finançament públic de la universitat. Wert obria el debat al Congrés dels Diputats el passat gener, encara que de nou, només com un plantejament. Gomendio va tornar a incidir sobre aquest punt la setmana passada.
Segons l’últim informe anual del Ministeri d’Educació, Espanya comptava amb una despesa pública del 78,2% el 2010. Regne Unit, exemple per a la secretària d’Estat d’Educació, només finançava un 25,2%. “Regne Unit és un sistema universitari atípic. No sembla gens a la resta. Està molt liberalitzat i és especialment car“, apunta Sacristán.
Espanya segueix la línia de la mitjana de la Unió Europea, que inverteix un 77,3% pressupost públic, segons aquestes dades. Alguns països aposten pel finançament públic amb percentatges més elevats que a Espanya, com Àustria (87,8%), Bèlgica (89,8%), Dinamarca (95%) i Suècia (90,6%), entre d’altres.
