Fa unes setmanes tractàvem en aquest espai l’opinió de dos experts sobre les lleis d’educació: com s’ha de legislar un dret fonamental com l’educació, garantia de futur, i com efectivament s’està portant a terme. Avui volem seguir amb les reflexions dels altres dos experts que varen participar al debat sobre el Dret a l’educació: eina de futur per al canvi i la transformació social, del nostre curs anual de drets humans.
Dret a l’educació, dret habilitador per garantir altres drets
Xavier Masllorens, d’Educo, va escollir a Paulo Freire, icona de l’educació del segle XX, com fil de la seva reflexió.“Els anomenats ignorants són homes i dones cultes als quals se’ls ha negat el dret a expressar-se” és una de les conegudes cites de l’educador brasiler que Masllorens va llegir per demostrar que “allò vertaderament important no és l’educació en si mateixa, sinó una opinió pública informada, lúcida i activa”. No obstant, cal tenir en compte que educar és un dels mitjans imprescindibles per assolir aquesta opinió capaç de transformar una societat. I es que l’educació és molt més que un dret humà, és un dret habilitador en la mesura que garanteix altres drets; és una necessitat bàsica perquè és el que ens distingeix com a persones humanes i, per últim, és la clau per al nostre ple desenvolupament personal i col·lectiu.
Masllorens va voler finalitzar la seva exposició apuntant el que considera les cinc amenaces mundials que pateix l’educació actualment. La primera, la privatització de l’educació o, segons les seves paraules, “de la vida”, on tenen un paper molt important els mitjans de comunicació de masses. La segona amenaça fa referència a les dificultats per a la conformació d’una opinió pública, a la qual posen traves la mercantilització dels mitjans de comunicació, la insuficient influència de les xarxes socials a nivell educatiu i la tendència a la simplificació en l’oferiment d’informació. La tercera amenaça consisteix en la sobreestimació de la importància de la tecnologia en l’assoliment d’una educació de qualitat. Per Xavier Masllorens, disposar de professors motivats, actius i apassionats és la vertadera “tecnologia” del futur. La quarta amenaça és el reduccionisme del concepte d’educació, doncs, no hem de caure en entendre’l simplement com un sinònim d’escolarització. Per últim, la cinquena amenaça és la desvinculació de l’ascens social de l’educació. I és que, curiosament, s’està intentant fer ús de l’educació com a eina de segregació i no com a ascensor social.
La por és el mecanisme més útil d’un govern per evitar la participació i la unió dels ciutadans
Rosa Deyà, activista de la Plataforma Crida, vas ser l’última experta en realitzar la seva exposició. Va començar projectant fotografies de companys i companyes de Crida on es visualitzava com l’acció directe és la principal via de la Plataforma. La ponent va explicar l’origen, els principis i les tasques de l’organització. La Plataforma Crida és un moviment unitari que va néixer d’un grup de pares i mares que es van unir fa dos anys, amb el començament de les retallades, per lluitar contra el deteriorament de l’educació. Respecte als principis de l’organització, els seus eixos claus són la reivindicació d’una educació pública, gratuïta, laica i en català en el seu territori: una EDUCACIÓ amb majúscules i global, és a dir, més enllà de les escoles. D’altra banda, Deyà va remarcar la importància que la Plataforma atorga al fet de no delegar l’educació i defensar l’apoderament dels drets tant per part de les famílies com de la comunitat educativa i de la ciutadania. Aquest fet encaixa amb l’organització assembleària i horitzontal de la Plataforma.
Sensibilitzar a la ciutadania és un altre dels objectius principals de l’entitat. Una manera simbòlica però útil per a fer-ho i crear comunitat és la samarreta de la Plataforma. Així mateix, com afegeix Deyà, els anomenats mitjans de contrainformació, amb una visió alternativa i allunyats de la retòrica general dels mitjans de comunicació de masses, també representen un altre canal de “crida” a la participació ciutadana. En aquest sentit, la ponent ens va revelar la complexitat que s’amaga darrera de l’acte de participar. Segons Deya, són requisits necessaris per a la participació el fet d’estar motivat, saber participar i formar part d’una xarxa social. Concretament, aquesta condició s’està intentant limitar amb algunes mesures imposades pel govern que podríem qualificar de repressives. A les Illes Balears, es dona l’exemple amb la Llei de Símbols, la qual prohibeix penjar el llaç quadribarrat i la senyera a les escoles o als instituts. Malauradament, la por és el mecanisme més útil d’un govern per evitar la participació i la unió dels ciutadans. Sens dubte, l’acció col·lectiva permetria fer retrocedir les propostes de l’administració, la majoria de les quals són profundament deslegitimadores dels nostres drets. No obstant, aconseguir que tothom s’involucri no és una tasca gens fàcil però essencial per a l’EDUCACIÓ en majúscules.
