Val la pena de recordar-ho: la universitat es justifica únicament pels estudiants. Es inconcebible el progrés de la ciència, de la tecnologia, de l’art i de la cultura sense nois i noies ben disposats a aprendre, a experimentar, a construir i a compartir valors de tota mena. El frec a frec entre generacions és vital a la universitat. La universitat va néixer com una corporació de professors i d’estudiants, emparada per les autoritats reconegudes.
Ara bé, la realitat de la immensa majoria d’universitats del país és que l’estudiant és el client que paga per obtenir un títol o grau, l’usuari que rep un benefici o la mà d’obra no remunerada o amb prou feines de projectes que, sovint, no tenen utilitat social i sí valor crematístic per a la indústria globalitzada.
Ensenyar i orientar és d’allò més gratificant en la tasca universitària. Qui té la sort de treballar-hi sap que se les heu amb matèria sensible. La receptivitat i la intel·ligència de l’alumnat -que no paren de sorprendre- poques vegades reben la galleda d’aigua freda de l’oportunisme i el càlcul gallinaci de qui vol aprovar al preu que sigui.
Tinc observat que cada pocs anys canvia l’estil, el comportament individual i fins col·lectiu dels nostres estudiants. Fixem-nos que si una cosa té de bo la recerca i la docència superior és la riquesa de la relació educativa. A moltes carreres, el pes de les fèmines ha passat a ser decisiu, no només quantitativament, sinó també qualitativa. Però el tomb que han donat les carreres no faciliten ni el treball serè ni la feina rigorosa. Els plans d’estudi esdevenen carreres d’obstacles, amb horaris i ritmes de treball infernal i amb una competitivitat exagerada, que llasta l’esperit de companyonia i la solidaritat.
L’estudiant ho té i no ho té bé: ve d’un sistema educatiu en el qual -és ben veritat- no priven les cafrades de fa algunes dècades. De vegades s’ha format centres d’ensenyament excel·lents i amb docents poderosos. Però sovint pateix de sobreprotecció i la sobreabundància d’oferta informativa, cultural i consumista l’armen i el desarmen a parts iguals. El ritme dels estudis d’ara posen en perill compatibilitzar treball i estudi. Les beques solen ser exigües, curtes. Les taxes de les universitats públiques s’han quasi doblat, i de la matrícula a les universitats privades ja ni en parlem.
Educar és sempre anar contracorrent. Contracorrent de les presses, de la compartimentació del saber, de les frases fetes i dels llocs comuns. Contracorrent de les certeses fàcils, dels titulars i de les fórmules telegràfiques. Contracorrent de l’analfabetisme tecnològic que porta a la bibliofòbia.
Pot semblar la solució l’ensenyament a distància, digital, teledirigit. Però és un miratge. Un ensenyament a distància és molt més barat, però resulta d’una qualitat més que discutible.
La fragmentació del saber i el sistema patchwork (una mica de tot i res de res) converteixen fàcilment avui dia, en força casos, els graus i postgraus en productes dubtosos, si no fraus aberrants. En aquest sistema universitari resultant del procés de convergència europeu (directrius Bolonya) l’estudiant és, més que abans, el convidat de pedra. Com a màxim una legislació intrusiva li reserva un rol menor en les decisions importants acadèmiques, docents i de política universitària.
Que la veu i el vot de l’estudiant no compten es demostra sovint “a contrario”: quan els estudiants fan valdre la seva força assembleària i s’articulen moviments de reforma que els tenen en compte, es parla fàcilment de demagògia i de populisme. El cert és que no s’ha superat l’assignatura de la participació. Més aviat s’ha caminat com els crancs.
El cert és que sense la veu i el vot dels estudiants no hi haurà mai la renovació universitària que una nova democràcia del segle XXI semblaria reclamar a crits. I això no és romanticisme, ni tant sols realisme màgic: és realisme prosaic.
