Malala i el Nobel: l’educació és un poder prohibit per a moltes nenes i dones

“L’educació és un poder per a les dones, i per això els terroristes tenen por de l’educació. Ells no volen que una dona s’eduqui perquè llavors aquesta dona serà més poderosa”. Aquestes paraules de Malala Yousafzai mostren clarament dues de les seves preocupacions. Primera, la importància de l’educació per poder ser una persona capaç de pensar amb el propi cap. Segona, la voluntat de diferents sectors per tal que les persones (i significativament les dones) tinguin aquesta capacitat. Malala, recentment reconeguda amb el Premi Nobel de la Pau, ha esdevingut un símbol de les desigualtats en l’accés a l’educació per part de nens i nenes. Un premi que rebrà el 10 de desembre a Oslo conjuntament amb Kailash Satyarthi, reconegut pel seu treball en contra del treball i l’explotació infantil. Li vam dedicar la darrera entrada d’aquest blog.
Els anys d’escolarització de nens i nenes acostumen a tenir molt a veure amb la riquesa del propi país. Així, el nombre d’anys d’escolarització estan per sota dels 8 anys a la major part de països africans i a Pakistan, països amb rendes baixes. En canvi, supera els 13 anys a Europa, Estats Units, Nova Zelanda, Austràlia, Japó, Corea del Sud, Indonèsia i bona part de Sud Amèrica. Aquesta relació entre el Producte Interior Brut d’un país i els anys d’escolarització s’estableix perquè un Estat amb recursos pot invertir més en educació i preocupar-se de que sigui aprofitada per una societat que ja acostuma a veure la llarga formació com una qüestió essencial. Però també hi ha excepcions, països com Mali o Costa d’Ivori destinen més d’un 20% de les despeses públiques a l’educació. Aquests països, fins i tot, estan dedicant (percentualment) molta més atenció a l’educació que països molt més rics que ells. Però no és el cas de molts països empobrits.
En aquest escenari, la situació de les nenes és pitjor que la dels nens. I això no té una explicació principalment econòmica, depèn de la concepció que existeix del fet de ser dona. A la major part de països africans, als països àrabs, al Brasil, a Xina, Pakistan, Afganistan, entre d’altres, no s’assoleix la paritat ni a l’educació primària ni secundària. Segons la UNESCO, hi ha 31 milions de nenes que no estan escolaritzades i 27 milions, 4 menys, de nens no escolaritzats. Tres països concentren la major part de les nenes sense escolaritzar: Pakistan (3 milions), Nigèria (1,5 milions) i Etiopia (1 milió).
Les nenes representen el 54% de la població d’infants sense escolaritzar en el món. A l’Àsia meridional i occidental, però, el percentatge de les nenes a la població infantil no escolaritzada ha disminuït gradualment, passant el 64% el 1999 al 57% el 2011. Als Estats Àrabs, la proporció, que no ha variat des de l’any 2000, és del 60%. A l’Àfrica subsahariana, si les tendències observades recentment a la regió es mantenen, el 2021 s’assolirà que tots els nens rics finalitzin l’ensenyament primari. Però en el cas de les nenes més pobres es calcula que això no s’aconseguirà fins al 2086.
Més enllà de l’aprenentatge, les oportunitats i el desenvolupament personal que pot aportar l’escola, la UNESCO demostra que educar les nenes té efectes concrets en un seguit d’àmbits. Es redueix la malnutrició, millora l’alimentació dels infants i disminueix la mortalitat de les mares en el part. Es redueix la mortalitat, es calcula que si totes les mares tinguessin educació primària es reduiria la mortalitat materna en dos terços (98.000 persones) en un 15% la mortalitat infantil. Es redueixen els matrimonis i els naixements d’infants de mares molt joves (menys de 17 anys). També es redueix el nombre de fills. Si totes les nenes tinguessin educació secundària es reduiria en un 60% el nombre de noies que tenen el primer fill amb menys de 17 anys i en 64% els casaments abans dels 15 anys al Sud Est d’Asia i a l’Africa Subsahariana. I, finalment, les dones tenen més probabilitats de trobar feina i es redueix el diferencial d’ingressos entre homes i dones.
A bona part d’Europa, avui, l’accés a l’educació obligatòria està garantida per tots els nens i nenes. I fins i tot, les nenes obtenen millors resultats i estudien durant més anys. Segons l’informe l’Estat de l’educació a Catalunya, al 2012, la meitat de les dones de 30 a 34 anys tenien un nivell d’educació superior, davant de només un terç dels homes. L’abandonament escolar prematur afecta més als homes: 28% en els nois i 20% en les noies a Catalunya. Aquests millors resultats en l’àmbit educatiu no signifiquen, però, que no hi hagi situacions de desigualtat, discriminació i prejudicis envers les dones. La desigualtat de salaris entre homes i dones és d’un 16% de mitjana a la Unió Europea. Això significa disposar de menys ingressos al llarg de la vida, però molt probablement també tenir una pensió inferior a la jubilació. Resumint, major risc de pobresa. A Catalunya el 75% de les persones en situació de precarietat (21% de la població), salaris molt baixos o inestabilitat laboral molt alta, són dones. Entre les persones amb estabilitat laboral i nivells salarials mitjans (40% de la població), els homes són el 60%. En el grup de persones clarament privilegiades (10% de la població) només hi ha un 37% de dones. Les causes de l’escletxa salarial tenen a veure amb el fet que les dones tinguin feines més precàries, amb major predominança del temps parcial, amb el fet que assumeixen major part de les tasques domèstiques, amb els sectors on treballen, amb l’anomenat sostre de vidre i també amb els prejudicis socials cap a les seves capacitats i la seva disponibilitat.
En alguns contextos, la presència de docents dones és un factor decisiu per atraure les nenes a l’escola i fer que millorin els seus resultats d’aprenentatge. Això té a veure, entre d’altres coses, amb la importància de l’exemple. Malala també ha insistit en no defallir davant de les amenaces i els atemptats contra la seva vida pel fet de defensar l’ensenyament de les nenes al Pakistan. L’exemple és revolucionari. A casa nostra encara n’hem de patir de profundament contrarevolucionaris, contraris a la llibertat de les dones. Un dels darrers ha vingut de Mónica de Oriol. Una dona que havent superat els sostres de vidre que esclafen altres dones, des de la presidència del Círculo de Empresarios, ha dit: “Aquesta és una idea que vull deixar anar aquí, també políticament incorrecta, però jo l’únic que us dic és que prefereixo una dona de més de 45 o de menys de 25, perquè com es quedi embarassada, ens trobem amb el problema”. És una idea políticament incorrecta? És una idea discriminadora. Les societats que es volen democràtiques busquen els mecanismes per ser inclusives, sense prioritzar els interessos econòmics al benestar de les persones.