Montse Ros és secretària general de la Federació d’Educació de CCOO
Hi ha els pressupostos i hi ha la campanya electoral. Per això, si comparem els pressupostos amb un pastís, aquest any porta cirereta. La cirereta sempre fa bonic, però alimenta poc.
La cirereta són 100M€ que han pactat ERC i CiU per a finalitats socials que corresponen més o menys amb les reivindicacions més reivindicades durant tot el 2014. Un 0,3% dels pressupostos totals de la Generalitat.
D’aquests 100M€, al Departament d’Ensenyament n’hi van 27,5M€. Un 0,6% del seu pressupost. Han escrit que aquests diners aniran a contractacions per a l’atenció a la diversitat (10M€), escoles de música municipals (5M€), transport escolar (5M€), beques menjador per a alumnes de zero a tres anys (3M€), la construcció d’un institut a Badalona (4,5M€) i les obres en un centre de Mora la Nova i un altre de Rubí (0,5M€). Si hi ha més diners per a beques o per a d’altres coses, hauran de sortir de l’estalvi en altres partides. Les execucions dels pressupostos són un misteri.
Benvinguda la cirereta. Ben arribades les reivindicacions que l’han configurada.
Ara anem al pastís. D’això no en sentirem a parlar tant. En educació, per al 2015 i amb cirereta, són quasi 4.470M€.
A hores d’ara, amb les campanyes electorals ja engegades, convé fer balanç de l’obra de govern de CiU en l’ensenyament a partir de l’anàlisi de quant i com hi ha gastat. En els quatre anys que ha governat, la tendència ha estat invariable: a la baixa. Respecte del pressupost de 2010, l’últim que no va fer CiU, la despesa en educació ha caigut un 16,45%. La despesa per alumne pateix encara més perquè el nombre d’alumnes no ha parat d’augmentar. Ha baixat quasi un 30%. Una reducció efectiva de quasi un terç del pastís és una barbaritat.
La partida més misteriosa és la dedicada als concerts educatius. Va baixar un 19% el 2011, per pujar un 5% el 2014 i tornar a pujar un 17% el 2015. Sabem segur que els salaris del personal han caigut entorn d’un 14%, però, fins a on sabem, la partida total, malgrat la ziga-zaga que fa el pressupost, no ha baixat en cap moment. No han variat tampoc de forma substancial els mòduls del concert ni el nombre d’unitats concertades. On van els diners que ha deixat de cobrar el personal? El que dèiem del misteri de les execucions pressupostàries.
Les partides més malparades són les de personal, que pateixen en reducció efectiva de la plantilla i en reducció salarial. En un context de creixement de l’alumnat, s’entén perfectament que suposen un empitjorament de les condicions de treball. Per sort, s’ha aconseguit el compromís de no tornar a sostraure una paga al personal. Un bon respir per a molts de nosaltres, tot i que ens deuen molts diners, encara.
Les altres retallades de gran volum han aturat la construcció i les obres d’ampliació de centres, per això es gestiona el creixement de l’alumnat augmentant-ne la densitat en els espais existents. L’educació municipal es deixa en estat d’inanició: escoles bressol i escoles d’art, educació complementària i extraescolar. Són polítiques estratègiques per a l’èxit educatiu i per a la cohesió social, però s’han abandonat. La despesa corrent dels centres segueix baixant, i per tant, augmenta la quantitat que han d’aportar les famílies. Quan poden. Perquè no totes poden pagar el “material” i això té conseqüències greus en termes de desigualtat.
On se n’ha anat la part del pastís que falta? El Govern no ha incomplert cap dels compromisos amb la banca, per abusius que fossin, ni ha pensat en renegociar-ne les condicions. Els lloguers que es paguen en els edificis públics que han malvenut dupliquen i tripliquen el preu de mercat. Les subvencions a mitjans de comunicació fan dubtar de la seva intenció. L’externalització a preus superiors als que pagarien per fer el servei amb personal propi arriba a la indecència del què passa amb els serveis informàtics on casualment treballa Joan-Antoni Rakosnik. Hi ha diners. El pressupost global de la Generalitat ha baixat només un 0,1% des de 2010.
La mutilació del pressupost d’ensenyament és molt dolorosa. També ho és la falta de perspectiva de futur. On vol portar el govern l’educació del país? Hi hauria dues prioritats, des del meu punt de vista: fer front a la pobresa amb un pla integral i seriós, i introduir vectors de millora educativa en el sistema. No s’ha fet una cosa ni l’altra. Edgar Morin va escriure Els set sabers al 1999 per encàrrec de la UNESCO, i per orientar l’educació cap al segle XXI. Han tingut temps de sobres per llegir-se’l, però el govern està fent polítiques, més que conservadores, decimonòniques.
