Fets com els recents atemptats jihadistes, les cada cop més consolidades xarxes de captació de l’Estat islàmic o el ressó que la propaganda d’aquests moviments està trobant en el nostre país, novament ens mostren que alguna cosa es cou a les ombres d’uns països amb continus xocs culturals i greus dificultats d’integració.
Què impulsa joves, crescuts en països occidentals, a reclutar-se en grups que, en nom de la jihad, son capaços d’arrabassar vides i de sacrificar la pròpia? Què motiva alguns estudiants a negar-se a participar dels homenatges a les víctimes? Són preguntes del tot pertinents si volem donar una resposta seriosa a un conflicte que fa temps que s’arrossega i que posa en entredit els actuals sistemes d’integració. Uns sistemes que curiosament encara parlen d’immigrants de segona i tercera generació com si el verb “immigrar” no fos una acció transitòria, o la condició d’immigrant s’heretés de pares a fills en un món que no sembla oblidar l’origen.
Haurem de preguntar-nos si més enllà de les onades de protesta, la desarticulació de xarxes o l’establiment de protocols de seguretat -d’altra banda del tot necessaris- cap també un espai per l’autocrítica i repensar els processos educatius i de socialització.
En un moment on “la presència d’altre” és quotidianitat, necessitem més que mai una resposta educativa esperançadora. Unes competències que permetin a tots els nostres joves, autòctons o no, viure i conviure en un entorn complex i divers. Potser cal repescar la idea que la integració és cosa de dos, que és difícil entrar quan ningú t’obre la porta, que de les actituds del grup dominant en depenen també les possibilitats d’incorporació del grups minoritaris.
Europa arrenca el seu procés integrador amb dues tendències clarament diferenciades. L’assimilacionista, pròpia del model francés, que amb una clara voluntat de garantitzar la igualtat jurídica i real de totes les persones, ha anat cercant un procés homegenitzador i de cohesió centrat en l’adquisició dels valors propis del país. Caldrà preguntar-se però, que ha passat amb els sentiments identitaris d’aquells que, al final del procés, mai s’han acabat sentint d’enlloc.
En contraposició, des d’un model “multiculturalista”, països com Anglaterra, Bèlgica o Holanda han volgut posar l’accent, per damunt dels elements d’interacció i cohesió, en el reconeixement i el respecte a les diferents cultures. El resultat ha estat però, un mosaic de cultures segregades on escoles de pakistanis o mulsumans coexisteixen dins d’un model no exempt de conflictes ni tensions.
En un moment que els fets esquitxen casa nostra i que les dues principals tendències integradores semblen mostrar clares dificultats, cal anar qüestionant i repensant el model propi.
Des d’un punt de vista educatiu i des d’una una manera de fer ja molt nostra, Catalunya ha anat buscant en els processos d’integració la bondat de totes dues tendències. Mica en mica ha anat forjant, amb més encert o menys, allò que hem anomenat model intercultural. Un model amb vocació inclusiva que aposta per la igualtat d’oportunitats i expectatives de tots els alumnes alhora que reconeix la seva diferència com una forma d’igualar-los també en dignitat. Un model que vol construir un futur compartit, combinant elements d’identitat col·lectiva, com la llengua o els valors convivencials, amb elements de respecte a la diversitat, com per exemple la configuració personal d’identitats múltiples. És aquella idea del dret a ser 100% amazic i 100% català, una idea que vol ajudar a evitar la necessitat, per part d’alguns joves, de posicionar-se en accions de replegament i confrontació identitària.
L’exemple més potent d’aquest model el tenim segurament en el tractament de la llengua, un tema recurrent a Catalunya, justament per ser un element cabdal identitari que no estem disposats a perdre i que, d’altra banda, configura el nostre principal element de cohesió. Des d’una mirada intercultural s’ha intentat mantenir l’equilibri entre aquesta reafirmació identitària i la idea d’inclusió, obrint la llengua a una dimensió més plurilingüe. En aquest sentit, alhora que reafirmem un model d’immersió lingüística que permet igualar en oportunitats, volem ser capaços també de fomentar accions, com l’aprenentatge de les llegües d’origen, que potencien l’autoestima i el desenvolupament personal dels nostres estudiants. Cal no oblidar, d’altra banda, el capital que pot oferir al país aquesta riquesa lingüística.
En aquesta mateixa línia s’han mostrat les aules d’acollida, atenent les primeres necessitats dels alumnes nouvinguts tant pel que fa a l’aprenentatge intensiu de la llengua catalana com pel que fa als aspectes de tipus emocional i relacional (suport al dol migratori, la promoció en espais d’interrelació i participació…). Aquest també és el tarannà de les unitats de suport lingüístic i d’inclusió engegades enguany per atendre aquells alumnes als quals les aules d’acollida ja no poden donar resposta però que encara requereixen una especial atenció.
I com ja s’ha dit tants cops, l’escola sola no pot. Centres i famílies estan contextualitzats i cal treballar amb aquest context per un objectiu que ens ateny a tots. En aquest sentit, els Plans Educatius d’Entorn resulten, en molts casos, practiques referents. L’augment de la presencia del català en els entorns escolars, l’arrelament al territori o l’obtenció d’un clima més obert a la diversitat cultural, són alguns dels seus èxits. També en aquesta línia cohesionadora, el Servei Comunitari comença a recollir els seus fruits. Una acció educativa on l’alumne es compromet en la millora del seu propi context, participant en accions de servei a la comunitat alhora que creix en ell el sentiment de pertinença.
Però és tot plegat suficient? Ser ciutadans d’una societat multicultural requereix també una nova manera d’entendre el món i unes competències per viure-hi. I és aquí on ens queda feina a fer. Cal reflexionar sobre quins han de ser el continguts i competències pròpies d’un currículum que doni resposta a aquesta nova realitat. No es tracta d’afegir res nou al currículum sinó que entre tots sapiguem canviar la mirada, apostant per un enfocament més inclusiu. Cal desenvolupar la capacitat d’analitzar els aspectes positius i negatius tant de la pròpia cultura com de les dels altres, superant el prejudicis, aprofundint en el diàleg i remarcant allò que ens fa més iguals que diferents.
D’altra banda, l’èxit educatiu i el sentiment de pertinença dels que han vingut de fora o mantenen les seves arrels d’origen, depèn també del plantejament curricular. Cap alumne pot aprendre ni sentir-se part d’un currículum que l’invisibilitza o no el reconeix.
Treballar l’educació intercultural ara més que mai és un repte i una oportunitat per construir una visió del món amb un enfocament més real i més just que ens permeti, a uns i altres, conviure i sentir-se part d’un mateix espai social. Tot plegat sense oblidar els límits de l’escola, la importància d’establir vincles amb les famílies i de treballar amb l’entorn.
