L’escola Eduard Marquina, al barri del Besòs de Barcelona, tenia un problema d’absentisme: molts alumnes no tornaven després de dinar. “I ves a saber què menjaven”, explica la directora Maribel Jiménez. Per això el curs passat el centre va transformar radicalment els seus horaris. Ara totes les classes les fan al matí, i l’horari lectiu dura fins el migdia –amb l’àpat inclòs–; a la tarda, el centre manté les portes obertes amb activitats extraescolars per tots aquells infants que, pel que sigui, a casa no els poden garantir un temps de lleure de qualitat.
El que ha fet l’Eduard Marquina és adaptar l’horari a les seves necessitats educatives, un dels objectius de l’escola a temps complet, un concepte desenvolupat a l’estudi Escola a temps complet. Cap a un model d’educació compartida, de la Fundació Jaume Bofill.
Aquest plantejament recull apostes com les que s’han fet en els darrers anys a Alemanya –amb les Ganztagschules, les escoles de tot el dia– o més recentment a França. Són reconversions dels horaris que van en la línia d’ampliar el temps escolar per garantir més equitat. “Ofereix més oportunitats per reduir l’impacte de l’origen soical en els alumnes”, explica Elena Sintes, autora de l’informe. La polèmica compactació dels horaris escolars als instituts –més del 80% fan classe només al matí– ha estat beneïda per professors i Administració, però ha deixat evidències que genera desigualtats en molts infants als quals sels seus pares no poden pagar activitats extraescolars o passar la tarda amb ells.
Però l’escola a temps complet no és una simple extensió de l’horari escolar com a alternativa a la jornada intensiva. No es tracta de tenir els alumnes asseguts més hores al pupitre escoltant més lliçons. De fet, Espanya ja és el quart país de l’OCDE on els alumnes passen més hores a classe. A més, al Marquina no és que facin més hores, sinó que les han redistribuït. L’escola a temps complet, segons Sintes, va acompanyada d’un replantejament del centre educatiu com un espai obert: que integri i es posi d’acord amb les ofertes educatives no formals com les d’esplais i caus, que deixi entrar a l’escola altres agents del barri –centres municipals de música i art, les parròquies, col·lectius veïnals– o que deixi un espai al reforç més personalitzat de l’aprenentatge.
A l’Eduard Marquina compten amb activitats extraescolars gratuïtes –finançades amb fons del districte– fins a les 16.30 h, pensades per tots els alumnes que es vulguin quedar i a càrrec de l’empresa de lleure del barri Cet10. Però l’aliança del Marquina amb el seu entorn es plasma sobretot amb la col·laboració amb l’Institut de Ciències del Mar (CSIC), en el marc del projecte Magnet, que pretén dotar centres d’entorns desfavorits de projectes innovadors que ajudin a trencar les situacions de segregació que sovint pateixen.
“Es tracta d’una visió integral de l’educació, perquè augmentar el temps sense una millora de les activitats tampoc no té perquè millorar els resultats”, exposa Sintes. “És necessari entendre l’educació més enllà de l’escola, això ha de servir per afavorir-hi també la participació de les famílies, ara en retrocés amb la LOMCE”, opina Jaume Aguilar, president dels Moviments de Renovació Pedagògica.
La reinvenció de França i Alemanya
L’avançament cap a la jornada compactada a Catalunya ha enfrontat en alguns moments els representants dels professors i de les famílies. Aquestes últimes, tot i que amb opinions molt diverses, han lamentat que mesures com aquesta perjudiquen la conciliació familiar, en un país on els horaris laborals i d’oci són dels més extensos. Sense anar més lluny, només un 11% de les mares i un 4% dels pares treballadors són a casa abans de les 15 h.
Altres països, amb horaris laborals més concentrats, han fet passes cap a un horari escolar ampli i que intenta incorporar espais de lleure en el temps lectiu. Els països germànics, amb Alemanya al capdavant, estan immersos en una extensió de les hores d’escola. Acostumats a anys de jornada intensiva, els mals resulats a PISA van ser un dels motors que els van empènyer a ampliar progressivament l’horari.
“Les hores lectives són les mateixes”, apunta Sintes, però ara fan una pausa per dinar i a la tarda incorporen activitats extracurriculars, alguns d’ells de manera obligatòria i d’altres no, “però sempre garantint l’accés a tots aquells que ho necessitin”, conclou la investigadora. A més, en alguns centres alemanys complementen l’hora de dinar amb activitats culturals, de lleure o de reforç i deures.
Per la seva banda, França, no sense algunes resistències municipals, també ha desenvolupat en els darrers dos cursos un nou horari, d’entrada a Primària. Aquesta evolució té trets de l’escola a temps complet, com és el cas de la incorporació de l’activitat no lectiva, sobretot cap al final de la jornada. Novament el plantejament de les extraescolars a la tarda és flexible: la jornada escolar no pot acabar abans de les 15.30 h, i la tarda es converteix en un espai educatiu flexible a l’abast de tots els alumnes.
L’òrbita escola
“Hem de posar la xarxa al servei de l’educació, és imprescindible reconstruir la comunitat al voltant de les criatures”, apunta Montse Ros, responsable de CCOO Educació, anant més enllà de la reconversió horària. Que el barri orbiti al voltant de l’escola. Però avisa que incorporar agents educatius com les iniciatives de lleure a l’escola és un “replantejament de proporcions tan grans que hauria d’estar molt ben fonamentat”.
Els actors hi són, recorda Sintes, el que falta és donar-los “coherència”. Esplais, empreses de lleure, centres municipals, parròquies, les mateixes AMPA… Un dels objectius de l’escola a temps complet és que l’articulació d’aquests elements faciliti un temps educatiu que eviti desigualtats com les que es produeixen en alguns centres, d’entorns pobres, que per exemple no tenen associacions de pares i mares amb suficient múscul econòmic com per garantir un bon ventall d’activitats pels infants durant la tarda.
“A més, això encara és més important en un moment en què hem perdut la plaça. Ja no hi ha espais públics pels nens i joves, així que els centres educatius s’han d’erigir en aquests espais”, exposa Aguilar. Això sí, demana que, si es fa, sigui de manera “progressiva i avaluada”. “Si no, serà com tantes altres reformes educatives que hem fet sense sentit”, valora.
El que més s’assembla a aquesta obertura i col·laboració dels centres educatius amb les entitats del seu voltant són els Plans Educatius d’Entorn, impulsats per la Generalitat ara fa quasi una dècada però darrerament mermats per la manca de pressupost, i mantinguts en alguns casos en funció de la capacitat econòmica i de la voluntat d’alguns Ajuntaments. En el seu cas, però, s’orientaven sobretot a combatre la segregació.
