Enric Fossas (Aiguafreda, 1959) és catedràtic d’Enginyeria de Sistemes i Automàtica i a finals del 2013 va arribar al rectorat de la Universitat Politècnica de Catalunya per fer front a un dèficit acumulat de 113 milions d’euros després d’una concorreguda campanya electoral, amb el claustre i diverses escoles universitàries posicionades contra les mesures d’austeritat de l’anterior rector. Actualment ostenta la presidència de l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP). Després de més d’un any al rectorat, parlem amb Fossas de la situació de la universitat i també de qüestions que afecten el conjunt del sistema universitari català.
En primer lloc parlem del 3+2, que és el tema del moment. D’aquí dos anys tindrem graus de tres anys a Catalunya? Es passaran els graus a tres anys?
Del 3+2 se n’ha fet molt ressò mediàtic quan estrictament parlant segurament no tocaria tant ressò. L’opinió de tot el sistema, és que amb el temps conviuran graus de tres i de quatre. De cara a l’any vinent a Catalunya no tindrem cap grau de tres, d’aquí dos anys hi haurà quatre graus de tres que ja estan aprovats en aquest moment i no crec que hi hagi gairebé res més. Més endavant sí que es preveu que graus que en aquest moment són de quatre, o bé per competència d’alguna altra universitat que es plantegi fer-ho en tres, o bé perquè per motu propi creguem que val la pena fer en tres anys, es plantejaran a tres. En resum: el primer curs no, el següent curs alguns, i més endavant hi haurà alguns que aniran a quatre, uns altres que aniran a tres, essencialment per criteris acadèmics.
Quins poden ser els beneficis des del punt de vista acadèmic de passar graus de quatre a tres anys?
Optimització dels recursos tan per part de l’estudiant tan per part de la universitat. Si una cosa es pot fer ben feta amb 180 crèdits no cal que es justifiqui en 240.
I confieu en que es faci en uns temps adequats?
El que estem plantejant en aquest moment no és implementar aquest model de forma immediata i en cap cas pensar que aquest model s’ha d’implementar a tot arreu. El que estem fent i comencem aquesta setmana formalment és analitzar els ensenyaments que tenim, probablement per àmbits, i a partir d’aquí decidirem el que en aquests moments s’està fent amb 240 crèdits i creiem que es pot fer amb 180, i així ho explicarem. Per tant entenc que es farà amb tota la calma i la tranquil·litat que es requereix per fer-ho bé.
[destacat dreta]No estic veient que el sistema universitari estigui pensant en graus més generalistes[/destacat]La idea seria tenir uns graus més generalistes?
No estic veient que el sistema universitari estigui pensant en graus més generalistes, però és una impressió personal i no sé què passarà. El que sí que és veritat és que en aquest període de reflexió que ens hem donat tindrem ocasió de decidir si hem d’anar per graus més generalistes i l’especialització posar-la en el màster, o si hem de mantenir la situació que tenim.
I en el vostre cas?
En el context de les enginyeries un podria pensar en uns graus més generalistes per després especialitzar, en concret en les enginyeries que ara són de quatre anys, però hi ha altres carreres en el mateix context de la Politècnica, com pot ser Videojocs, que nosaltres mateixos contemplem a mig termini la possibilitat de baixar a tres, però no és pas quelcom generalista. Estem jugant diversos jocs de cartes.
Parlem de l’accés a la universitat. Creu que les anomenades Beques Equitat estan trencant les inequitats en l’accés?
El sistema català no deixa fora cap estudiant brillant de la universitat, però malgrat el sistema de Beques Equitat que tenim hi ha estudiants de la franja mitjana que poden perdre l’oportunitat d’entrar a la universitat pels seus problemes econòmics. Estic convençut que és així, i podríem buscar casos explícits de gent que coneixes i que es planteja si el seu vailet o la seva noia accediran a la universitat o s’hauran de posar a treballar perquè la situació a casa no està per aquests temes. I no és un tema només de taxes universitàries, sinó que és un tema de si hi ha beques salari o no, o si les beques que vénen del ministeri són suficients en diners i en quantitat o no.
[destacat dreta]El sistema català no deixa fora cap estudiant brillant de la universitat, però n’hi ha que poden perdre l’oportunitat d’entrar a la universitat pels seus problemes econòmics[/destacat]Segur que es perd gent que podria entrar a la universitat de la franja mitjana, entre el 5 i el 12 de selectivitat, i el sistema hauria de millorar perquè no se’n perdessin. Alguns altres que també es perden són els que estan a mig fer els estudis i tenen una situació crítica sobrevinguda. Per aquests estem analitzant amb algunes corporacions municipals i amb algunes entitats bancàries la possibilitat de trobar beques que apaivaguin el problema i permetin que un estudiant que es trobi en una situació més precària de la que comptava i que l’obligui a deixar d’estudiar pugui continuar. No tenim res tancat però estem pendents d’acabar de tancar algun acord en aquest sentit.
Quin marge té l’administració per fer unes polítiques en benefici d’aquestes persones que no arriben a entrar a la universitat?
L’administració, els partits polítics que governen en cada moment tenen un cert ideari, tenen un pressupost que és finit, i a partir de l’ideari i del pressupost distribueixen partides en funció dels seus criteris. En alguns països la universitat té un 1% del PIB, en alguns altres arriba el 2% i en els altres països al 0,5%, i això no és altra cosa que ideari polític aplicat al pressupost.
I a casa nostra?
En el cas de Catalunya el tema es complica una mica més en la mesura en què es destinen diners a estructures d’Estat, o durant molt temps a muntar una xarxa de carreteres raonable, tenim més hores als ensenyaments primaris o secundaris que a altres llocs donat que volem ensenyar la nostra llengua a part del castellà, tenim duplicitats a l’entorn policial perquè tenim un cos de Mossos d’Esquadra que en altres llocs no hi és, tenim una ràdio televisió pròpia per ajudar a defensar el nostre idioma, … Tot això s’ha de tenir en compte a l’hora de fer el pressupost.
[destacat esquerra]El tant per cent del PIB dedicat a les universitats és menor que en altres llocs, i no és una bona manera de tenir una societat tecnificada[/destacat]Com a universitari el que constato és que el tant per cent del PIB dedicat a les universitats és menor que en altres llocs, i això em penso que no és una bona manera de tenir una societat no només industrialitzada sinó tecnificada. Es parla d’una societat del coneixement, una societat en la qual cada vegada és més necessari dominar una mínima part de tecnologies, i per tant hi ha totes unes empreses i unes feines vinculades a aquestes tecnologies que estan per crear, i si no les crea algú que surti de la universitat i té coneixement per crear-les no les crearà ningú. Jo penso que valdria la pena invertir una part del PIB més alt a les universitats i que el resultat d’aquesta inversió seria un benefici per la societat en la mesura que tindríem una societat més formada en un moment en què a l’hora de crear empreses i de buscar feina aquesta formació és molt rellevant.
I aquesta inversió com s’hauria de concretar? Amb més beques? En l’àmbit de recerca?
Algunes universitats noruegues o daneses tenen un finançament propi per part dels seus governs més alt que el de totes les universitats públiques catalanes juntes. En aquests moments les universitats públiques catalanes juntes estem en els 700 milions de finançament de tot el sistema –no estic pensant en els centres de recerca, només en universitats. La Universitat d’Aalto a Noruega té mil milions. Em sembla que s’hauria de fer una inversió important aquí. Fins ara la universitat s’ha finançat sobretot per la docència que feia, no s’ha tingut en compte la recerca o la transferència que fa, i valdria la pena que es tingués en compte. Això representa un increment pressupostari, i atès que el pressupost és finit i no creix fàcilment deu representar també un decrement d’un altre lloc. En això no m’hi fico.
[destacat esquerra]A un estudiant de Berga segurament li surt més a compte fer un mateix màster a Berlín o a Estocolm que a Barcelona[/destacat]L’altra part és que a Espanya en general, però a Catalunya i a Madrid en particular tenim de les taxes més altes a nivell d’Europa si exceptuem el Regne Unit. És quelcom que també ens hem de fer mirar, perquè a un estudiant de Berga que vulgui fer un màster a Barcelona segurament li surt més a compte fer el mateix màster a Berlín o a Estocolm, perquè el màster li sortirà de franc a tots dos llocs i tindrà ajudes per manteniment, transport i habitatge, cosa que aquí no passarà. Ni per manteniment, ni per transport, ni per habitatge, i el màster no li sortirà barat, sortirà per 3.000 o 6.000 euros com a mínim.
Creu que és plantejable la gratuïtat de les carreres?
Això és el model que hi ha a Alemanya, per exemple, i a altres llocs. Tot depèn de com es plantegi tot el sistema. Hi ha un discurs que diu: cobrem els impostos que haguem de cobrar en funció del salari de totes les persones que estem guanyant diners i a partir d’aquí invertim aquests impostos adequadament permetent una formació adequada a tothom, la que pugui adquirir tothom en funció dels seus coneixements. Estaria bé, sí. Deixa’m posar a l’altre plat de la balança, però, el fet que diu que la gent valora les coses en funció del que li costen, i aquí no és tant el que costen els estudis sinó el que costen en termes de diners. No tinc clar en aquests moments si em decantaria per un model alemany en què tot és gratuït o per un model francès en què hi ha alguna taxa que pot pujar 100, 200, 300, 400 o si m’apures 500 euros. El que sí que tinc clar és que hauríem de canviar la situació que tenim en aquests moments. Però cal afegir que ho hem de canviar però no a costa de les universitats. El finançament que rebem per part dels estudiants amb les seves taxes és una part important del nostre finançament, i no podem deixar de tenir-lo si no se’ns incrementa un altre.
Una polèmica present a la UPC és la del nou Campus del Besòs, que forma part del forat econòmic que us vau trobar quan vau arribar al rectorat.
El compromís estricte de la Politècnica amb el campus del Besòs són 17 de milions d’euros, sobre un total de 102. La resta és finançament que ve d’altres institucions. La major part fons FEDER o altres menes de fons. El compromís propi de la Politècnica són 17 milions. Són molts diners però és una mica menys d’un 10% del dèficit acumulat que té la Politècnica.
Quins són els plans per aquest campus?
Al Campus del Besòs hi va una nova escola, que segurament tindrem aprovada de cara a l’estiu, i que es constitueix a partir de l’actual escola d’Urgell i d’un cert grup de professors que en aquest moment estan a l’ETSEIB, i que estan treballant en els camps de l’enginyeria química i de l’enginyeria de materials. A partir d’aquí construirem una nova escola que pretenem que aprofiti els punts a favor que té l’escola d’Urgell, que ha estat generant enginyers tècnics que han cobert el teixit industrial català durant molts anys, des de la mancomunitat, juntament amb el que saben fer bé la gent de Química i de Materials que en aquest cas tenen l’èmfasi tan posat en la docència com en la recerca i també en la transferència. Intentarem compaginar tot això. També hi anirà el centre de Nanotecnologia que en aquest moments està al Campus Nord, i allà ja hi haurà l’IREC, però com a universitat el que hi tindrem seran aquestes tres peces.
L’escola d’Urgell (l’EUETIB) està governada per un consorci. Quin serà el model de govern del Campus del Besòs, més enllà de la UPC?
El que està més enllà de la Politècnica ja es veurà i ara com ara no està definit. El que sí que sabem, i així ho hem plantejat, és que si ara al juliol podem crear la nova escola, el nostre objectiu és integrar tot el que està per integrar, que ara està al Consorci Escola Industrial de Barcelona, en aquesta nova escola i per tant en el si de la Universitat Politècnica durant el proper any i per tant començar allà els estudis en el curs 2016-2017 amb un centre normal de la UPC, i per tant amb la forma de govern de la universitat. L’única anormalitat que té és que com que això és una aposta nova de la Politècnica, en la qual la universitat hi creu i vol estar segura de que això funcionarà bé, el que ha fet ha estat nomenar un director, sense deixar-lo triar, i aquest director s’aprofitarà també perquè faci també perquè faci de director durant el transitori de l’EUTIB. Però un cop estiguem en un règim permanent, s’ha d’aconseguir en un termini màxim de 4 anys, funcionarà com la resta d’escoles.
Parlant de la situació econòmica de la universitat, quan vau arribar al rectorat vau trobar una situació complicada, amb un dèficit important i el que semblava una amenaça d’intervenció de la gestió per part de la Generalitat. Veieu la llum al final del túnel?
[destacat dreta]Seguim portant un dèficit acumulat de 113 milions d’euros, i no es preveu resoldre-ho en un termini curt de temps[/destacat]Seguim portant la motxilla que portàvem. Quan vam arribar es va plantejar que es tancaria l’any amb un cert superàvit a l’entorn dels 800.000 euros i vam acabar no amb un superàvit, sinó amb un dèficit al voltant del milió d’euros. Amb el nostre govern ens vam plantejar des del bon començament tenir estabilitat pressupostària, i això vol dir no fer dèficit, i ho hem aconseguit, hem tancat l’any amb un equilibri estable del qual n’estem molt satisfets, i hem d’agrair-lo d’una banda al control en la gestió de la despesa i de l’altra a l’ajustada de cinturó que ens hem fet tots, tant estudiants com professorat com personal d’administració i serveis.
Seguim portant una motxilla de dèficit acumulat de 113 milions d’euros, i això no ho hem resolt i no es preveu resoldre-ho en un termini curt de temps, però sí que preveiem aquest any tirar endavant alguna venda, tot i que no sé si la podrem tancar o no, per començar a reduir aquest dèficit acumulat.
I a part de la venda d’immobles de la universitat, quines altres vies us plantegeu per equilibrar els ingressos?
Una cosa és garantir un pressupost equilibrat anual i una altra cosa és reduir el dèficit. Per garantir un pressupost equilibrat anual i poder fer política universitària, i per tant tenir diners per poder fer política universitària, vam fer una anàlisi de quin és el model de professorat que tenim, l’hem comparat amb el model de professorat que hi ha a altres llocs, i creiem que estaria bé canviar aquest model. Canviar-lo en el sentit de tenir un matalàs una mica més ampli del que hi ha en aquests moments, conformat per TAs (teacher assistantships) i postdocs. En un determinat moment hi havia una tradició d’ajudants que després amb el pas del temps es va modificar. La idea és tornar a tenir ajudants, el que abans havien estat –jo ho vaig ser fa molts anys a la UB– ajudants de classes pràctiques. Una mica amb aquesta idea, tenir algú que amb diners que li serveixin per ajudar-lo a mantenir-se en la seva etapa de formació, ja sigui de màster o sobretot de doctorat, pugui ajudar, o fer classes pràctiques, o corregir problemes. Tasques en aquest sentit. No es tracta d’abusar de ningú. Jo en aquest cas em miro a mi mateix i no em vaig sentir abusat per haver de dedicar un 50% de la meva feina diària quan feia el doctorat a corregir problemes i a anar a fer classes de problemes a la facultat de matemàtiques de la UB, i l’altre 50% a fer el doctorat. Això em va permetre fer la tesi en quatre anys, per tant no crec que sigui un problema. Però s’ha d’evitar qualsevol mena d’abús en aquesta mena de coses.
Si fóssim capaços de modificar la plantilla de manera que el matalàs que hi ha o la part que hi ha de TAs i postdocs s’incrementés això permet una reducció del capítol 1 [del pressupost, dedicat al personal] que permetria fer política universitària. Aquest any ja tenim una primera partida que es podrà distribuir entre els vicerectors per fer política universitària. L’any passat ens vam trobar que pràcticament no vam poder fer política universitària perquè el nostre objectiu era tancar el pressupost amb equilibri estable.
[destacat dreta]La universitat pot vendre alguns immobles per reduir el dèficit, però a partir d’aquí hi hauria d’haver alguna col·laboració per part de l’administració[/destacat]Hi havia l’altra qüestió que era el dèficit.
Per al dèficit ara com ara l’única manera que veiem clara és la venda d’alguns immobles i a partir d’aquí hi hauria d’haver alguna col·laboració per part de l’administració pública. Si la universitat és capaç d’ajustar el seu pressupost i no generar més dèficit d’una banda i d’altra banda la universitat és capaç de treure un rendiment dels seus espais i reduir una part del dèficit seria raonable pensar que l’administració pública pot col·laborar en la mateixa mesura en la reducció del dèficit. Plantejat a mig termini entenc que això es pot fer.
Abans deia que la universitat es finança en gran part a través de la docència.
El model de finançament contempla sobretot quants estudiants tens, el que ve a ser la docència. Ha sigut tradició en la universitat, a l’hora de justificar que s’havia d’incrementar professorat en algun lloc, fer-ho en base a la docència. Ocasionalment en períodes concrets s’ha parlat també de recerca, però en períodes molt puntuals. El model de distribució de diners que hi ha ara essencialment és un model que planteja la docència i estaria bé que plantegés també la recerca.
Tenint en compte que ensenyar Economia, Dret o Humanitats pot costar menys que ensenyar segons quina enginyeria, la UPC es troba en una situació de desavantatge?
Cadascú sap de la seva àrea, però el coeficient d’experimentalitat repercuteix molt poc en el finançament. I la territorialitat. Nosaltres som una universitat que teixeix l’entorn geogràfic català, estem a Vilanova, a Castelldefels, a Barcelona, a Terrassa, a Manresa, tenim un centre adscrit a Igualada. A Barcelona en concret ens movem ara cap al Besòs. Estem jugant a fer teixit territorial, i això se’ns reconeix molt poc. Així com altres universitats pel fet d’estar lluny de la ciutat de Barcelona tenen un reconeixement explícit no és el nostre cas tot i tenir aquesta diversitat de campus que tenim.
Com valora la relació de la universitat amb el teixit del territori?
En cadascun dels centres que tenim hi ha relacions clares i fortes amb l’entorn més immediat. Si bé la universitat és recent, algunes escoles tenen una tradició centenària que fa que hagin estat vinculades amb l’entorn. Això no vol dir que haguem arribat als límits, i en aquest sentit hi ha un tema pendent de resoldre, que és com des de les universitats podem col·laborar més amb el teixit empresarial per millorar el producte que està oferint, per millorar en el fons l’empresa i l’ocupabilitat del país. Nosaltres intentem aportar el nostra gra de sorra i pensar en futures línies de treball.
[destacat esquerra]Tenim pendent resoldre com des de les universitats podem col·laborar més amb el teixit empresarial per millorar l’ocupabilitat del país[/destacat]Tenim pendent en breu una acció a Parets en què a través d’un consell empresarial de l’ajuntament de Parets volem explicar a les empreses que radiquen allà de transferència de tecnologia. A la Petita i Mitjana Empresa els hi hem plantejat si són capaços de proporcionar-nos un llistat de temes dels seus afiliats, de petits i mitjanes empreses, que creguin que són susceptibles de ser tractats a la universitat, per tal de que a partir d’aquests temes els puguem plantejar com a problemes en el si de la universitat, resoldre’ls-hi o tornar-los la resposta amb les contraprestacions que calgui i d’aquesta manera, col·laborar amb la millora del teixit empresarial i de rebot de l’ocupació en el país.
Per acabar, un tema que tractem sovint a El Diari de l’Educació és la qüestió de les desigualtats de gènere, que a la UPC és rellevant. Veiem que molts més nois opten per ser enginyers que no noies. Què fa la universitat en aquest sentit? És una preocupació?
Ha estat una preocupació i ho segueix sent, però no reeixim. El percentatge de noies ronda el 20%. En alguns llocs com arquitectura, matemàtiques, òptica, enginyeria química o enginyeria física el percentatge és molt més alt, però en canvi en llocs on podríem pensar que hi hauria d’haver tantes dones com homes, com és informàtica, hi ha molt poques noies, no passen del 15%. Intentem aconseguir captar més alumnat femení, seguirem fent-ho, però no reeixim.
És un problema que s’ha de resoldre abans de la universitat?
S’ha de resoldre abans de la universitat i des de la universitat hem de ser capaços d’explicar que val la pena també per una dona venir a la universitat. No només per ella, sinó perquè aporten uns valors de tolerància i diàleg que ajudarien en moltes intervencions en contextos d’enginyeria o de gestió de persones que també han de fer els enginyers quan treballen a les empreses. Per salut de la societat valdria la pena que vinguéssim i estem molt interessats en tenir-les.