“Cal saber que les coses no tenen remei i, amb tot, estar disposat a canviar-les”. Maspero, mort el propassat 11 d’abril a l’edat de 83 anys, solia repetir aquesta coneguda afirmació del novel·lista F. Scott Fitzgerald. És probable que hi veiés l’expressió resumida d’una de les conviccions centrals que, sense desmai, el van acompanyar durant tota la seva dilatada trajectòria d’editor, llibreter, escriptor i traductor.
Formant part d’una generació vital i políticament marcada per la Segona Guerra Mundial, Maspero en conegué de ben adolescent les tràgiques conseqüències en el sí de la seva pròpia família. El pare morí al camp de Buchenwald, on havia estat internat juntament amb la mare, que va poder sobreviure a l’experiència; per si això no fos prou, va perdre el germà, caigut en una acció del maquis resistent amb només 19 anys.
Com tants altres joves, i no tan joves, francesos de la postguerra, Maspero va incorporar-se al partit comunista, del qual no va tardar a allunyar-se mogut per dos motius: l’entrada dels tancs soviètics a Budapest, el 1956, i l’ambigua actitud política adoptada pel PCF en relació al coetani conflicte franco-algerià. A inicis de la dècada dels 70, molt després d’aquest primer compromís orgànic, Maspero n’enceterà encara un altre, que tampoc durarà massa temps: portat de la mà per D. Bensaïd, s’unirà a la Lliga Comunista, formació trotskista relativament activa dins els medis d’extrema esquerra antiestalinistes anteriors i posteriors als esdeveniments de Maig del 68.
Seria erroni interpretar que el distanciament de Maspero de la militància de carnet va coincidir amb qualsevol mostra d’afebliment del compromís que sempre mantindrà amb el projecte emancipatori. A la segona meitat dels anys cinquanta, obre al bell mig del denominat barri llatí de París, La Joie de lire, una llibreria nodrida pel bo i millor –a vegades també pel pitjor– que sorgeix tant dels diferents àmbits de les ciències socials com del de l’assagisme polític de textura radical. Aquest establiment estava destinat a esdevinir una referència mítica, molt en particular entre els seus visitants espanyols o entre d’altres que, com ells mateixos, provenien a les dècades dels seixanta i setanta de països sota dictadura, aspecte sobre el que ens deturarem una mica més endavant per tractar-se del tema que, de fet, motiva les presents ratlles.
Maspero eixamplarà el seu paper de difusor intel·lectual i polític amb la creació el 1959 (primer títol: La Guerre d’Espagne de P. Nenni) d’una empresa editorial que en poc més de dues dècades d’existència arribarà a donar sortida a 1.350 títols de llibres i una dotzena de revistes, d’entre les quals convé destacar Partisans, L’Alternative i Tricontinental, la segona adreçada a donar veu a l’oposició que en els països de l’Europa de l’Est reclamava drets i llibertats i la darrera bolcada a examinar la problemàtica econòmica, social i cultural dels denominats països subdesenvolupats, en procés o no de descolonització. Es pot afirmar que, a l’editorial Maspero, la producció de llibres sovint va obeir a criteris notablement heterògenis, orientats pel propòsit general de donar a conèixer l’obra d’autors pertanyents als corrents més creatius del pensament emancipatori (del passat i del present).
En aquest sentit, la FM/petite collection maspero, “la meva millor universitat” segons dita d’un antic lector, va constituir una excel·lent i emblemàtica materialització de l’esperit radicalment antidogmàtic que animava l’equip editorial. A la “petita col·lecció”, els noms de N. Bujarin, E. Preobrajensky, P. Nizan i JP Sartre, veïnen amb els de H.P.O Lissagaray, R. Luxemburg, V. Serge, A. Rosmer i molts altres de no menor qualitat i interès. Cert, però, que al seu costat podem trobar aportacions molt menys valuoses i que han d´haver suportat pèssimament el pas del temps: les associades al maoïsme podrien oferir-ne característic exemple (com ho ha de ser el llibre de l’albanès Enver Hodja, un descomunal error d’edició en paraules posteriors del propi Maspero).
Tampoc no van ser pocs els estudis monogràfics sobre qüestions que, com la de les arrels socials i econòmiques del racisme dominant als EEUU, o la de l’explotació i domini –colonial i/o postcolonial– patits per nombroses poblacions autòctones del continent africà, no eren objecte a l’època de singular atenció. Tret de la que necessàriament havia de desvetllar una guerra que, després de l’ensulsiada experimentada a Indoxina, va ocupar un lloc preferent en l’escenari polític francès: la d’Algèria.
En relació al conflicte franco-algerià, tal vegada sigui oportú recordar que, juntament amb les Éditions de Minuit, l’editorial de Maspero fou pràcticament l’única que s’enfrontà amb els successius governs francesos en donar a llum tota una sèrie de llibres tendencial o obertament favorables a la independència del país nord-africà i en els què, alhora, es posava documentadament de relleu la massiva repressió (amb tortures i raids brutals) de què estava sent víctima la població del territori extra-metropolità. No van tardar a ploure sobre l’editor prohibicions, processos judicials, condemnes de presó, segrastements de publicacions, multes i boicots de tota mena (bombes de l’ultradretana OAS incloses). Aquest coratjós combat es va saldar amb un durable esgotament de recursos econòmics que ja no deixaria d’incidir en el recorregut ulterior de l’editorial (l’any 1982 Masperó la traspassà finalment al grup impulsor de l’actual La Decouverte –ara en mans de l’omnipresent Planeta– que diu prosseguir la línea inconformista del fundador, no sense evidenciar repetidament la distància que separa la nova etapa del llegat crític originari).
Hem al·ludit abans a La Joie de lire, la llibreria situada al carrer Saint-Séverin de la capital francesa. Des de la seva inauguració, l’any 1957, fins al definitiu tancament de portes, el 1976, va cobrir, doncs, un relatiu llarg període de temps carregat de profundes transformacions. Maspero es va veure obligat a renunciar al vessant llibrater de les seves activitats com a resultat de diferents factors, d’entre els quals hi ha ampli acord a subratllar-ne un de ben particular (el mateix Maspero així ho va fer en una entrevista): el derivat dels constants furts de llibres per part de “clients” que, en molts casos, eren els mateixos que formaven part dels col·lectius signants de determinats llibres i opuscles anticapitalistes distribuïts a la llibreria. El “piquer chez Masp” (birlar a can Maspero) constituïa, segons sembla, un acte suplementari del fervor revolucionari experimentat per alguns dels visitants de la botiga. Val a suposar que entre els voleurs no hi van faltar segurament estudiants amb recursos econòmics molt limitats, i que estimaven perfectament lícit formar-se cultural i políticament a través d’un procediment tan expèdit com resolutiu. Precisarem que, potser portats per una simpatia còmplice, els dependents de la casa acostumaven a fer ulls clucs davant aquests repetits episodis.
Si tenien la sort de poder-s’ho permetre, els joves i adults de nacionalitat espanyola identificats amb les idees d’esquerra (en sentit fort) o, més simplement, que tenien consciència del desert cultural i polític imposat al país per la dictadura franquista, viatjar a Paris al llarg dels anys seixanta i setenta es va erigir en una mena de ritus de pas emocional i intel·lectual. Tota relació amb el passat és fonamentalment una relació de sentit, i molt ens temem que l’intent d’evocar el sentit que per a tota aquella munió de visitants estrangers tenia emprendre el recorregut per un grapat de santuaris –llibreries i cinemes– a l’interior dels quals es podia escapar, ni que fos de forma tan provisonal com il·lusòria, a la definició orwelliana de tirania: un règim sota el qual tot allò que no està prohibit és obligat, aquest intent, dèiem, està destinat a trobar diferents obstacles.
A les generacions nascudes rere el traspàs de Franco, disposant de recursos per instruir-se i formar-se cultural i políticament aliens al paper imprés i gaudint, a més, de (relativa) llibertat, no els ha de resultar fàcil, en efecte, no ja compartir-lo, sinó apropar-se per uns instants al sentiment d’exaltació amb el qual aquells pelegrins i pelegrines es disposaven a recórrer un itinerari que comptava amb punts d’aturada insortejables. La Joie de lire, n’era un més, però potser l’especial lloc que ocupa en el record de molts i moltes està relacionat amb el fet de que potser en cap altra llibreria de les freqüentades es podia experimentar amb tanta intensitat com a La Joie la sensació de trobar-vos en un vaixell proveït de la mena de carregament que pot contribuir a dotar-vos de perdurable sensibilitat crítica i, alhora, il·luminar somnis no necessàriament destinats al fracàs, una altra manera de dir que era percebut com un vaixell en el què els textos eren un més dels tresors transportats, de cap manera l’únic.
És molt probable que a aquells i aquelles que van viure l’entranyable experiència que comentem, el decés de Maspero els hagi portat a rememorar d’immediat vells somnis i il·lusions lligats a un projecte d’emancipació que la realitat no fa més que sotmetre a diari a nous esquinçaments i humiliacions. Fa de molt bon creure que en la pervivència de l’esforç per conservar o renovar aquells somnis i il·lusions de transformació hi prossegueix ressonant alguna cosa que en algun cas prové, tènuament però amb tota claredat, de la nostra joventut: de quan pujàvem a aquell vaixell anclat al carrer Saint-Séverin que, a la seva enyorada manera, tant va contribuir a “alliberar el futur de tot allò que el desfigura” (W. Benjamin).
____________________________________________________________
P.S. Part de la informació factual continguda en el text precedent ha estat extreta Le Monde i Pèriode.