L’altre dia va sortir la consellera Rigau, durant la presentació del curs, parlant del “mite de les ratios”, insinuant que no està demostrat que una ràtio més alta afecti a la qualitat de l’educació. Un mite, segons el diccionari d’estudis catalans, és un “relat fabulós tradicional sobre els déus, els herois, els orígens d’un poble, etc., que expressa, d’una manera simbòlica, un concepte religiós, filosòfic o social”. Crec que quan parla d’aquest mite deu referir-se a que els mestres d’avui en dia som herois i heroïnes o deu relatar la faula de quan ella era mestra. Cal recordar que la consellera Rigau fa més de 20 anys que va deixar la docència i que, per tant, pot parlar amb poc coneixement de si les ràtios a les aules afecten o no als resultats.
Fa 7 anys vaig començar la meva tasca docent a l’escola pública catalana. El primer any vaig tenir una tutoria amb 24 alumnes. D’aquests, hi havia 3 que requerien necessitats educatives específiques entre cognitives i conductuals. El darrer curs, d’una tutoria de 25, tenia 13 alumnes d’atenció a la diversitat dels quals 7 tenien un programa individualitzat i seguien els seu propi ritme amb el seu propi currículum. Això, a la pràctica, suposa que per una sola sessió havia de pensar 8 programacions diferents, 7 per als alumnes amb necessitats educatives i la general pel grup classe. Dins la programació general, com que no tothom és igual, havia de preveure programar diferents activitats per respectar, tal i com diu la llei educativa, el desenvolupament cognitiu de cada infant i fer-ho, a la vegada, seguint la teoria de les intel·ligències múltiples de Howard Gardner que ens ajuda a desenvolupar les parts del cervell menys treballades a través d’altres que sí que ho estan. Sabríeu dir quant temps cal per preparar una sessió? Per si de cas, no ho he comptat mai.
La didàctica és la disciplina científico-pedagògica que té com a objecte d’estudi el procés d’ensenyament-aprenentatge. És per tant la part de la pedagogia que s’ocupa dels sistemes i mètodes pràctics d’ensenyament destinats a plasmar en la realitat les directrius de les teories pedagògiques. Per sort, al ser una ciència, cada dia és més avançada i ens permet conèixer millor l’alumnat, respectar les seves emocions, limitacions, capacitats… Ens ensenya a estirar del fil per motivar els nens i les nenes a arribar a complir els somnis que desitgen des de la seva pròpia persona, sense que sigui un sistema educatiu estàtic i meritocràtic qui els exclogui per manca d’atenció dels professionals docents.
Com més avança la didàctica més temps necessitem per destinar a l’alumnat, per atendre les característiques personals de cadascú, evitar el fracàs escolar, fer desenvolupar l’alumne de manera harmònica. I ho volem fer, no ens hi neguem. Ens agrada la nostra professió i volem que cada alumne tingui l’atenció que es mereix. Per això ens formem i anem adaptant cada dia noves metodologies, més actives, més individualitzades, més innovadores.
En una aula, tants caps tants barrets. Si cada vegada tenim més coneixement i a la vegada augmenten els trastorns d’aprenentatge, atesa en gran part la gran quantitat d’agents teratògens en l’embaràs pel mal desenvolupament que hem fet de l’alimentació i del ritme de vida, consum de tabac, alcohol, entre d’altres; si sumem que estem aprenent a connectar els hemisferis del nostre cervell i lligar la part dels coneixements i les capacitats amb la part emocional… Això vol dir que cada vegada necessitem més estona per a cada alumne i si augmentem els caps, haurem de comprar més barrets. Si hem de repartir-los, no podrem vestir ni bastir el cap dels nostres infants. Ens quedarà la feina a mig fer.
El mite de les ràtios és el malson de les escoles. Cada dia podem treballar en pitjors condicions i si sumem que hem d’atendre més infants amb menys professorat és obvi que augmenta l’estrès dels mestres, que aquest estrès es transmet a l’alumnat, que cada infant no rep l’atenció que necessita i per tant: sí, afecta als resultats. No només als resultats acadèmics sinó afecta al desenvolupament harmònic i personal de cadascú. Estem perdent coneixement i felicitat.
A tot això afegim-hi una mica de suc per donar-li gust. Hi ha escoles molt variades i amb complexitats diverses. En el meu cas, una escola d’alta complexitat com en diu ara el seu Govern. El darrer curs vaig tenir 8 alumnes nouvinguts que van començar en diferents moments (a l’octubre, al desembre, al març i fins i tot al juny). El darrer curs vaig tenir el plaer de rebre alumnes de Senegal que parlaven Wòlof i altres del Marroc que tenien parla àrab. Ens va costar entendre’ns al principi però a final de curs ja ens comunicàvem. Resulta que escrivien de dreta a esquerra i el seu grafisme era diferent. Vostè, senyora consellera, em dirà que a la meva escola tenim aula d’acollida. És cert, dues hores setmanals per cada alumne. La resta d’hores eren amb mi a l’aula sense cap tipus de suport. ¿Em disculpareu si reconec que he actuat malament com a docent quan en més d’una ocasió els vaig demanar que esperessin pintant mentre els podia atendre? Ho sento molt, no ho vaig saber fer millor. És que resulta que mentre no podia estar per ells li llegia oralment els enunciats a un alumne amb dislèxia, després li deixava el meu telèfon mòbil i ell gravava les respostes ja que, sinó, m’estava massa estona per ell sol.
A tot això també li podem sumar l’augment de trastorns conductuals a l’aula: aquests últims anys sí que veiem que han augmentat significativament els nens i nenes que presenten trastorns de salut mental des del vessant més depressiu fins a un de més disruptiva o agressió. És cert que hem après a treballar amb aquest alumnat i ho sabem gestionar però, necessiten minuts, dedicació, atenció personalitzada i, de vegades, estàs amb un alumne i en tens 24 sols que poden estar o bé treballant o bé esperant l’ajuda que necessiten de tu. A tot això, també sumem que els Equips d’Assessorament Psicopedagògic estan desbordats i poden respondre a una demanda del tutor al cap de quatre anys i, mentrestant, anem experimentant amb alumnes que no sabem ben bé què els passa.
Jo li faig una proposta, consellera. Jo vaig un any a la Conselleria i vostè un any a la meva aula. No cal que ens canviem el sou. Faré la seva feina cobrant el mateix sou de mestre i vostè farà de mestra amb el sou de consellera. El proper inici de curs, en la roda de premsa si és que passat el 27 de setembre la tenim entre nosaltres, si vol augmentar ràtios, de ben segur s’ho pensarà dues vegades abans de parlar del “mite de les ràtios” i reconeixerà que afecta als resultats.
