Montse Ros va passar el relleu de la secretaria general de la Federació d’Educació de CCOO el mes de juny passat. Ha estat vuit anys com a responsable de l’àmbit d’educació del sindicat. Una etapa que ha estat marcada primer per l’aprovació de la Llei d’Educació de Catalunya i després per un cicle de retallades pressupostàries que ha sacsejat el sistema educatiu, que han empès el seu sindicat -i molts d’altres i, evidentment, la comunitat educativa- a nombroses vagues i manifestacions. Ara que fa un pas enrere de la primera línea -tot i que ha acceptat ser responsable de política educativa del sindicat a nivell estatal- aprofitem per conversar amb ella en profunditat sobre la situació actual del professorat a Catalunya. (L’entrevista té lloc abans de l’inici del curs, quan s’ha sabut que Ensenyament ampliava la plantilla docent en 790 mestres per segon any consecutiu. Amb un correu electrònic posterior, Ros valora que “sempre és millor que i hagi creixement, encara que és insuficient”, i ironitza: “Sort en tenim de la campanya electoral, que ens tornen alguna coseta”).
D’entrada, quin balanç fas de la darrera legislatura?
El balanç l’hauria de començar a fer des d’abans de l’arribada de la consellera Rigau. Perquè abans es pacta la Llei d’Educació de Catalunya, que és la transposició casolana de les polítiques que s’estan promovent des d’Europa, l’FMI i l’Organització Internacional del Comerç.
A què et refereixes?
A promoure un tipus d’educació publico-privada en què qualla la idea de competència. Que la competència millorarà el mercat. És un error conceptual, però es dóna per bo. I la LEC ho recull. És aquí on s’inicien polítiques que ens porten a una visió de l’educació més neoliberal. Hi ha una pressió bestial sobre els treballadors, i l’escola no ha caigut en picat gràcies al seu sobreesforç. Del 2000 al 2015 han arribat 200.000 persones al sistema educatiu, una població molt més complexa i diversa, i amb menys professors.
No serà la primera vegada que direm que la vocació docent ha sortit el pas de les retallades i l’augment de ràtios.
Sí, però hem cremat molts profes. Per sort alguns d’ells es jubilaran aviat, però això ens porta a un altre problema: aviat 25.000 dels professors del Departament ja seran interins, en una plantilla de 65.000. És un grau d’interinitat i precarietat excessiu, amb contractes a un terç i mitja jornada… Per ser bon mestre has de conèixer els alumnes, l’equip, teixir complicitats al barri: això com ho fas si et canvien d’escola cada any? I a la concertada, que és més estable, també es fa tota la nova contractació en precari: temporal i parcial.
Com evitem que es cremin els professors? Quins incentius se’ls poden oferir?
Sense recursos no fem res, segur. Però molts estudis comencen a destacar la importància de la formació i investigació, i de la internacionalització. Pel que fa a l’I+D educatiu, no ha de ser excessivament car, perquè de la nòmina de tots un 0,7% en teoria ja va a això. Tenim professors sobretitulats però no sobreformats, perquè molta de la formació que van rebre ha quedat completament superada. I pel que fa a la internacionalització, per què no anem a conèixer situacions educatives com les banlieues de París o les zones industrials d’Stuttgart? Els seus problemes són similars als nostres! Amb aquests dos elements els mestres tindrien més eines i un reconeixement. Estem parlant dels docents més potents, que repartits estratègicament poden generar un efecte crida. No tots els incentius han de ser econòmics, però també ho han de ser.
Si parlem d’incentius, a Espanya el mestre tarda més anys que la majoria de docents europeus en augmentar menys el seu salari.
La carrera és curta en diners i llarga en temps. Altres països ho tenen més equilibrat. Rigau va decidir que l’assoliment del primer sexenni no fos als sis sino als nou anys. I va reduir el pressupost de formació. Aquest I+D és fonamental juntament amb la contractació: hem de garantir un sistema que garanteixi estabilitat sense ser escleròtic. Tenir 25.000 mestres en situació de precarietat és un handicap bestial per al professor, els equips, els projectes… Quan arriba un substitut nou sol ser una diana, és inevitable! El clima de l’aula se’n ressent. Tampoc diria que ha estat un desastre, però és una situació que empobreix.
Una de les grans preguntes sobre contractació, sobretot arran de l’aprovació del decret de plantilles, és: com garantir autonomia dels centres a l’hora de seleccionar els docents?
Hem de descentralitzar la gestió. Com pot ser que el Departament d’Ensenyament gestioni 70.000 docents de la pública a tot Catalunya? Davant això, la consellera Rigau va considerar que el que havia de gestionar és el director dels centres. La nostra proposta és que la gestió de personal estigui en zones amb les quals la gent s’hi senti identificada. A Barcelona potser per districtes, a altres llocs potser per agrupacions de municipis. Seria una gestió molt més coneixedora del territori, dels projectes, enfocada no a la competència sino a la cooperació entre centres.
Però repeteixo: la selecció segons els perfils, segons els projectes de cada centre, és difícilment compatible amb un sistema que pivota al voltant l’antiguitat. Com ho fem?
Jo no crec que ho hagi de fer el director amb el grau actual i sense contrapoders. Un director no té ningú al davant per dir-li res sobre les seves decisions, i això no és bo. Sí que hi ha d’haver contractació diferenciada, però com a Nova York: enlloc de fer-ho el director, que no té per què ser tècnic en relacions laborals, que ho facin unitats desconcentrades de gestió, territorials, amb coneixement del terreny. I que l’equip directiu d’una escola vagi allà i demani un mestre que en sàpiga de música, i que aquest organisme vetlli per l’equilibri dels centres, que no es generin desigualtats ni competències territorials.
Un cop seleccionat, al professorat també se l’ha d’avaluar.
Sí, però lligat al sistema de formació. Si no, és simplement un sistema sancionador. Com dir-li a un nen que ha suspès i quedar-se tan ample.
L’avaluació no com a punt d’arribada sinó de partida. Com ha de ser, en cas del professorat? S’avalua poc?
No s’avalua poc, s’avalua malament. Tradicionalment la inspecció havia funcionat: entrava a les aules, feia supervisió, però ha quedat afeblida. Cada Govern quan entra ho fa amb un pla d’avaluació, tot assegurant: ‘Al mestre que ho faci malament, fora! Que això no pot ser!’ I sí, hi ha treballadors que no se’n surten. Però el que no podem fer és passar-los a tots per la mateixa vara de mesurar. Avaluar és complex. Hem d’avaluar coses concretes. Identifiquem les millors pràctiques, provem si traslladant-les a altres centres són vàlides, deixem línees obertes per corregir-les, donem complements als millors docents perquè formin als altres… Coses concretes que generin consens, però no una avaluació sancionadora.
Però hi ha comportaments flagrants, que qualsevol mestre reconeixerà haver vist, que sí que caldria sancionar. Inclús apartar del sistema.
Aquest és un dels grans errors: confondre els problemes disciplinaris o de salut mental amb l’avaluació. La solució d’aquests comportaments no és l’avaluació, sino la gestió de personal. Si la gestió, com dèiem, fos descentralitzada, el gestor coneixeria el personal, i podria donar millor solució als problemes de disciplina.
A Finlàndia aquestes avaluacions recauen en la direcció i el Consell Escolar Municipal, segons ens explicava Peka Tukkonen.
Tot hauria de ser més proper en política educativa. Els municipis han de guanyar pes, sobretot en l’etapa obligatòria. Han de controlar el seu mapa, perquè coneixen els conflictes del territori. I el mateix pel que fa a avaluació i gestió dels professors.
També falta col·laboració entre mestres? PISA deixa clar que sí.
És molt necessària, sí. El requeriment que se li està fent a l’educador és tan gran que no el pot fer individualment. Es trinxa. S’ha de fer col·lectivament. L’aula és plena de petits moments de conflicte i cal compartir-los, amb les respectives decisions i valoracions. Això dóna tranquilitat, repòs i seguretat. En sóc molt fan [riu].
També hi ha a qui li costa molt. Et treuen de la teva zona de comfort.
Però no és zona comfort, és inseguretat! ‘Un altre veurà que no sóc perfecte’, pensen. Però cap ho som. De diferents imperfeccions en treiem talents col·lectius. Crec molt en la intel·ligència col·lectiva. Et canses menys i te’n surts més.
Una reflexió per anar acabant. Les reivindicacions laborals dels mestres no sempre han coincidit amb les necessitats educatives dels alumnes?
S’hi aproximen molt més que amb qualsevol altra professió. Perquè el propi sistema és una condició laboral, i que aquesta sigui raonable té una incidència molt gran en el sistema.
