Josep Bargalló (Torredembarra, 1958) respon a les preguntes amb la confiança que li confereix haver interpretat quasi tots els papers de l’auca educativa a Catalunya. Ha conegut les interioritats de les aules com a director de l’institut Pons d’Icart de Tarragona, les de l’Administració educativa com a conseller d’Educació durant 61 dies –i com a responsable d’ERC al Parlament en aquest àmbit–, i ara les de la universitat, com a coordinador del Postgrau d’Especialista Universitari en Direcció i Gestió de Centres Educatius, a la Rovira i Virgili de Tarragona. A més, va dirigir durant quatre anys l’Institut Ramon Llull de projecció del català.
Amb l’exconseller abordem el futur de l’educació a Catalunya emmarcat en un procés d’independència que, si es compleix el programa de Junts pel Sí, hauria de culminar d’aquí a 18 mesos. Es podran expedir títols acadèmics? Hi haurà capacitat de centralitzar les beques? Aquests són alguns dels interrogants que sobrevolen el procés, que amaguen un debat de molta més profunditat: ha de servir la independència per bastir un nou model educatiu? El camí passa, segons Bargalló, per convocar un Pacte Nacional per l’Educació amb l’esperit del que es va aprovar el 2006 que avanci cap a una Llei de Bases de l’Educació d’un Estat independent.
Anna Simó –diputada de Junts pel Sí– afirmava en un debat recent que cal refer el Pacte Nacional per l’Educació a Catalunya durant els 18 mesos que hauria de durar aquesta legislatura. Què li sembla la proposta?
En llenguatge del procés independentista, el nostre sistema educatiu és una estructura d’Estat que ja tenim. Per entendre’ns: l’endemà de la independència segur que les escoles obren igualment. El que és evident, tanmateix, és que no podem tenir el mateix sistema que ara, fonamentat en lleis espanyoles hereves del franquisme. Per tant, tot i que les escoles obrin, haurem de bastir un sistema educatiu propi. Això només té una manera de fer-se, que és amb un consens ampli que ja hem tingut una vegada: amb el Pacte Nacional. Però l’evolució del sistema educatiu no permet reproduir-lo, n’hem de fer un de nou amb aquell esperit. Amb l’impuls del Govern, però amb la participació de tota la comunitat educativa.
Rellegir els postulats del Pacte, aprovat el 2006, és revelador. Moltes mesures no s’han materialitzat: més participació de les famílies, descentralització de competències cap als municipis…
Moltes mesures formen part del nucli del sistema i és difícil desenvolupar-les sense una llei educativa completa, ja que la que tenim no ho és. Pel que fa al traspàs de competències cap al món municipal, cal comptar amb un rerefons pressupostari. No es poden anar repartint responsabilitats sense tenir clar el suport pressupostari.
No deu ser que a totes les administracions els costa descentralitzar?
Això és evident. Ensenyament, tal com és ara, és excessivament centralitzat. Però és complicat descentralitzar sense tenir clara la distribució del país. Jo no plantejo una municipalització de l’educació, sinó una territorialització de serveis i decisions. La divisió en comarques seria excessiva, però en províncies, insuficient. Caldria que l’estructuració territorial del país fos clara.
Un altre dels aspectes del Pacte que xoca si es llegeix avui és la referència al servei públic de l’escola concertada i, sobretot, l’aposta per la gratuïtat d’aquests centres en un termini dem sis anys. N’han passat quasi deu.
L’esperit del Pacte era –i en el futur hauria de ser– que el servei públic de l’educació és l’escola pública i la concertada. No podem dir ‘no donem més diners a la concertada’ perquè la pública no pot assumir tot l’alumnat. No té els recursos suficients. Ara bé, és cert que s’han de posar els fonaments jurídics perquè la concertada sigui una escola de servei públic. Que compleixi uns requisits entre els quals hi ha la no separació de l’alumnat per raons de gènere, ideologia, religió o classe social.
Al País Valencià s’han proposat que la concertada assumeixi el mateix número d’alumnes amb dificultats que la pública. A la Llei d’Educació catalana s’hi fa referència, però mai s’ha fet realitat.
Una de les primeres decisions que vaig prendre com a conseller va ser retirar el concert a alguna escola que incomplia el servei públic. Doncs el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya m’ho va tumbar.
Centres de l’Opus?
Sí, però m’ho van tumbar. Crec que per ideologia del jutge, però també per inseguretat jurídica. La majoria de l’escola concertada està d’acord en que no ho ha de ser la que no compleixi amb el servei públic.
En un article recent al seu blog reivindica un sistema educatiu pensat per al segle XXI que contribueixi a la construcció d’una “nació social”, en contraposició als models del segle XIX que van servir per aixecar “nacions homogènies”. Quins canvis cal abordar per saltar d’un model a l’altre?
El més urgent és un canvi profund i radical de la formació del professorat. Després, la territorialització dels serveis educatius que permeti una gestió més eficaç i propera als centres. És evident que tothom té el mateix dret visqui on visqui, però complir els drets de transport escolar o menjadors no és el mateix al Vallès que a la Terra Alta. Crec també en l’autonomia de centres: han de tenir un projecte educatiu adequat a la seva realitat. I finalment crec en la innovació docent. Des d’Ensenyament caldria fer més política educativa que gestió de la quotidianitat. S’ha de donar suport absolut a la innovació des de la premissa que cap projecte és millor que l’altre i que cap és el bo. El primer que vaig fer com a conseller va ser dir als alts càrrecs del departament que havíem d’aconseguir emprenyar el mínim possible les escoles. Si aconseguim facilitar i no posar obstacles, haurem fer un gran pas endavant. Crec que a la Llei de Bases de l’Educació en una Catalunya independent s’haurien de deixar aquestes qüestions molt clares.
Tornant al Pacte, si es revisen els actors que el van conformar hi ha molta presència d’Administració i professorat. S’hauria d’obrir a tota la comunitat educativa? El lleure, els estudiants…
És molt tradicional en aquest país que els sindicats de professors tinguin un pes molt important més enllà de les qüestions laborals. Un sindicat de la SEAT no té implicacions en el camp de l’enginyeria, però un d’educació les té en política educativa. Això, que és tradició, no és el millor, segurament. Hi hauria d’haver organitzacions pedagògiques amb professorat, com els Moviments de Renovació, per saber-los discernir del sindicat que negocia qïestions laborals. Però és evident que com més gent, millor, entenent que un Pacte per l’endemà de la independència hauria de ser amb voluntat de mantenir-se i tenir trobades anuals per començar a bastir una Llei de Bases.
Una última ullada al Pacte de 2006. En el seu primer annex detallava el desplegament de la sisena hora, avui desapareguda. La retirada d’aquesta hora és el símbol del desmuntatge -bé per ideologia, bé per pressupost- de les polítiques educatives d’esquerres del tripartit?
Segurament. I més coses: les oficines municipals d’escolarització, les aules d’acollida, els instituts-escola… El Govern posterior no ho ha trobat prioritari.
Ara vostè ha donat suport a Junts pel Sí, candidatura compartida amb membres de l’actual Govern. Com ho ha viscut?
Les situacions d’excepcionalitat volen gestions exepcionals. En el programa de Junts pel Sí hi havia un canemàs de política educativa amb el qual la gent d’ERC s’hi sentia còmode, i vull pensar que CDC també. També hi havia el Pacte Nacional, que és evident que mai es podrà fer des de polítiques conservadores, perquè la majoria de la comunitat educativa demana polítiques inclusives.
També és evident que el programa de Junts pel Sí contradeia el gruix les polítiques fetes pel propi Govern.
És la vida política.
La consellera s’acomiada i alguns rumors han situat ERC a Ensenyament. L’han trucat, a vostè?
Els rumors en moment de negociació solen ser emesos per algú que té voluntat que no es compleixin.
Vol dir que ERC no es queda la conselleria?
No se sap. Jo, almenys, no ho sé.
I si li arribés la proposta, acceptaria?
Hi ha un element d’il·lusió en aquest moment: la possibilitat de construir un nou país. Els que portem anys per arribar-hi, el dia que toqui ens hi posarem. On sigui. Aquest Govern que es planteja per 18 mesos ha de gestionar la quotidianitat i posar les bases perquè al cap de 18 mesos i un dia tot es pugui fer ràpidament.
Perquè això es compleixi, d’acord amb el programa de Junts pel Sí i els informes del Consell Assessor de la Transició Nacional, cal salvar dos obstacles en matèria d’educació: la capacitat d’expedir títols acadèmics i la centralització del sistema de beques, totes dues coses en mans de l’Estat.
Durant la transició no hi ha d’haver problema amb qui emet els títols, i amb la nova llei, tampoc. Diuen que els títols no seran reconeguts a nivell internacional? Per què no? Això és el sidral del PP. Ningú a Europa permetrà que hi hagi una generació sense títols en un país. És impensable. I tampoc no hi ha d’haver motius per pensar que l’Estat no els faci durant una negociació.
I les beques? El debat té similituds amb el de les pensions: són diners que van a Madrid i tornen.
És més greu, perquè amb les pensions els diners van i tornen, però amb les beques hi van i no tornen! Mentre no tinguem Hisenda pròpia pot ser que l’Estat no ens doni un duro. Però no amb les beques, sinó amb tot. Són injustos ara mateix amb els estudiants catalans? Sí. Poden ser-ho més? També. Si tenim hisenda catalana podrem fer polítiques justes i equitatives. Però en el procés de transició l’escola té elements per patir menys que la resta de la societat: els edificis no són propietat de l’Estat, el funcionariat depèn de la Generalitat…
Molts mestres li diran que l’escola porta anys patint. Què els garanteix que durant aquests 18 mesos se’ls alleugerà el patiment?
Vull entendre que l’acord que surti de Junts pel Sí i la CUP tindrà un clar accent social, amb elements evidents de política educativa que marcarà les línies del departament. Si no hi ha pressupost suficient perquè la Generalitat no en té, el que ha de fer el conseller és barallar-se per destinar-ne més a educació –una baralla que entenc que tot conseller ha fet sempre–. I si has de retallar, hi ha maneres diferents de fer-ho.
Parla de la negociació amb la CUP, però ells defensen la Iniciativa Legislativa Popular sobre educació que entra en col·lisió amb la LEC. Què li sembla la proposta?
És el passat. Posa damunt la taula elements positius, que s’han de tenir en compte, però el debat no és LEC sí o no. Estem en una altra etapa. No ens liarem a fer una llei nova autonomista perquè haurà acabat la transició i no l’haurem fet.
La descarta no pels plantejaments sinó pels temps?
És un dels elements que cal tenir damunt la taula en el Pacte Nacional per l’Educació que construeixi la Llei de Bases de l’Educació a catalunya.
Hi ha elements de la ILP, però, que tenen a veure amb la “nació social” que comentava. Universalització de totes les etapes educatives, per exemple.
Això s’ha de mirar bé. El 2003 una ILP demanava 30.000 places per a infants de 0 a tres anys, però quan es va complir ni tan sols hi havia aquesta demanda. Potser perquè no era a cost zero, però va ser així.
Vostè també ha teoritzat sobre el model lingüístic d’una Catalunya independent, apuntalat per una Llei de Llengües. Quin ha de ser el model a escoles i instituts?
El sistema ha de garantir de veritat que els alumnes, quan acabin l’educació secundària obligatòria, siguin competents lingütisticament en tres llengues com a mínim. En segon lloc, ha de respondre a la realitat del país: el català com a llengua pròpia en tot el sistema, però sabent que hi ha una altra llengua, el castellà, que és socialment estesa i potent, i que ha de tenir una presència significativa. Immersió? Sí, i millora del català a Secundària, però també millora de la docència de llengües i de la formació de mestres. No pot ser que surtin estudiants de les escoles de Magisteri que no són competents lingüísticament.
Està proposant un model trilingüe més flexible que el que ha causat estralls al País Valencià i Illes Balears?
Plantejo el català com a llengua pròpia amb presència del castellà i l’anglès adequada a que quan s’acabi l’etapa escolar, l’alumne sigui competent en català i castellà i en anglès com a tercera llengua.
Un model amb més castellà en zones molt catalanoparlants.
Seria això, sí. Per això parlo de territoris i autonomia de centres.
Vostè dirigeix ara un posgrau sobre direcció de centres educatius. Com veu la figura del director avui?
Hi ha dues teories històriques. En resum: si el director és el representant del claustre davant l’Administració o si ho és de l’Administració al centre. Ni una cosa ni l’altra. Mai el director ha de pretendre no representar el claustre, però tampoc fer veure que no forma part de l’Administració. El camí és aconseguir unes direccions molt ben formades amb una capacitat de lideratge pedagògic potent. Que es plantegin projectes a llarg termini però amb avaluació continuada i possibilitat de retorn a la docència, ja sigui per pròpia voluntat o per fracàs del projecte. No crec en un cos de directors, però sí en el seu reconeixement professional.
Cada cop tenen més capacitat de selecció dels mestres. Què li sembla el decret de plantilles?
Depèn de la territorialització dels serveis educatius.
Què vol dir?
A Escòcia hi ha autoritats educatives electes –com passa als EUA amb el xèrif, que es vota– en territoris de prop de 100.000 habitants. Tenen capacitat de tria completa del professorat, i la reverteixen parcialment en la direcció del centre. Quin ha de ser el grau d’autonomia de la direcció del centre per fer tria i gestió del personal? Depèn del grau de descentralització dels serveis educatius. Com més centralitzat és el servei, més autonomia necessita el centre. Però no crec en un director que pugui triar el seu cunyat de professor. Per aquí no hi passo.
I això passa?
Si la inspecció funciona, no. Si el director no actua correctament hi ha la inspecció, que ha de ser una guia, acompanyament i avaluació de la direcció.
Per concloure l’entrevista, pensant en el món de l’educació, acabi la frase: en una Catalunya independent…
En una Catalunya independent, professorat que conegui el seu entorn. I que porti el seu entorn a l’aula. A vegades els professors pensem que el sistema educatiu es va crear perquè hi havia profes. El més important del sistema són els alumnes, malgrat que qui s’hi està tota la vida son els professors. Alguns debats s’aborden massa des del punt de vista del professorat. I molts debats els hem de fer des del punt de vista de l’alumnat. L’alumne sempre té la raó.