En l’educació dels infants i els joves, on situem els deures? Són necessaris? Són imprescindibles?
Alguns autors, entre els quals destaca Jaume Funes (Cal fer deures? Eumo editorial. Vic: 2015), han dit coses molt afinades sobre aquesta qüestió endèmica. També és paradigmàtica la llista de 15 deures que el professor Cesare Cata va donar l’estiu passat als seus alumnes i que va esdevenir viral des que va córrer pel Facebook. No afegiré llenya al foc, que ja crema prou bé per a qui vulgui escalfar-s’hi.
Comencem pel començament: la declaració dels drets dels infants, adoptada per l’Assemblea General de les Nacions Unides l’any 1959 (que ningú s’espanti), diu que l’infant té dret al descans, al lleure i al joc, tres manaments que els deures sovint fan difícils de complir. Sense deixar aquesta declaració, centrem-nos en allò al qual l’infant té dret quan arriba a tenir un judici propi:té el dret d’expressar la seva opinió en tot allò que l’afecta i a veure com aquesta opinió és atesa. Donem-li compliment, en relació als deures, en cinc soliloquis:
- A casa, tenen temps de valorar la meva feina? La consideren important, com la seva, encara que no guanyi diners? O només sóc una personeta a qui cada dia se li ha de preguntar si ha fet els deures?
- A casa, s’adonen que ser nen és tan cansat? Família, amics, mestres, un mateix, les extraescolars… I que quan és fosc, encara et queden per fer els deures?
- A casa, quan em porten d’excursió, a veure museus, al teatre, també noten que és un aprenentatge especial? I no et dic, quan a l’estiu fem vacances…
- A casa, em toca fer serveis? Com ara parar o desparar la taula, endreçar les coses, deixar la roba bruta a la cistella… O és com un hotel, però amb deures?
- A casa, quina idea tenen de la meva vida? S’imaginen com n’és, de difícil? Tornarien a ser petits i indefensos experiments d’una escola?
I reblem-ho en cinc soliloquis més:
- A casa sento: “Ja sabia que passaria això”. Doncs, per què no m’ho feien veure abans que hagués de fer els deures a corre-cuita?
- O bé: “Estic tan enfadat perquè no has fet els deures que cridaria”. I ho diucridant.
- I també: “Ara estic molt enfeinat… No tinc temps, després t’ajudaré”. Això sí que fa patir. I jo, què en tinc, de temps
- A casa també sento: “Com ha anat, a l’escola? Tens deures?”. Sempre igual.
- Però mai he sentit: “No és just que tinguis tants deures”. Tot i que sé que la vida no ho és, de justa.
Si ens escalféssim al foc dels professionals que esmentàvem abans, llegiríem coses que ens farien decantar per posar deures o no posar-ne, amb tots els matisos imaginables. En qualsevol cas, apunto una idea no exempta de complexitat en la pràctica: els deures –d’una manera o d’una altra– o la seva supressió haurien de comportar una decisió col·legiada, adoptada pel claustre després d’escoltar alumnes i famílies. Aquest criteri hauria d’estar escrit en el projecte educatiu del centre perquè tothom en fos conscient, també aquells que valoren la possibilitat de preinscriure i matricular-hi el fill o la filla i que, per tant, es pregunten com influirà en la seva vida aquesta i altres qüestions els propers anys.
En fi, el resum de tot plegat ja va estar a punt d’escriure’l Calderón de la Barca: “Els nens tenen deures, i els deures, deures són”.
