Últimament es parla molt d’innovació educativa, de nous projectes i noves formar d’ensenyar, de l’aplicació de les noves tecnologies, d’escoles avançades… Però tot això per a ensenyar què? Al servei de qui?
Hauríem de tenir present que l’educació mai és neutra i que els continguts que s’imparteixen i les metologies que es fan servir tenen sempre una ideologia al darrere. Qui dissenya els programes, qui exerceix una metodologia i qui imparteix les classes són persones amb ideologia i, per tant, això és el que reben els nostres alumnes. I no hem de perdre de vista que la ideologia dominant –la dels qui tenen el poder polític, econòmic i mediàtic– està molt interessada en ser la que es transmet a l’escola.
L’educació pública, amb professorat divers i amb famílies diverses, ha tingut sempre l’avantatge de ser plural. I aquesta pluraritat és la que pot assegurar el no adoctrinament de l’alumnat. El professorat de l’educació pública –al menys fins ara– no és escollit en funció de la seva ideologia, sinó dels seus coneixements de docència i de la matèria com l’imparteixen.
Però tot això s’està revertint i pervertint en el moment que altres instàncies, molt allunyades del món educatiu, com els bancs i les empreses, amb una ideologia i uns interessos molts clars i molt concrets, totalment allunyats dels del món educatiu, estan entrant a les aules.
Intentar imposar una ideologia a partir de l’escola és quelcom molt antic. Només cal veure els esforços de l’Església per no perdre la seva influència en els centres educatius, o l’agressivitat del franquisme per canviar de soca-rel l’educació republicana. Ara sembla ser que és el capital i el món financer el que té un gran interès per conformar la ideologia de les futures generacions i, de pas, intentar rentar-se la cara davant una població que està patint les conseqüències de la crisi i que cada cop és més crítica amb aquestes organitzacions i amb els estralls que la seva gestió ha provocat.
Que el món financer intenti vetllar pels seus interessos és ben normal. El que no ho és tant és que la comunitat educativa, començant pel Departament d’Ensenyament, les direccions dels centres, el professorat, les famílies i la societat en general, acceptin de bon grat aquesta incursió en un àmbit que està als antípodes dels interessos i dels valor de l’educació.
Com pot ser que una empresa com la Telefónica imparteixi cursos al professorat sobre com “aprendre a innovar a través d’una potent metodologia que enriquirà el dia a dia a l’aula i, sobretot, donarà als alumnes la oportunitat de canviar el món?” Telefónica ensenyant al professorat com ensenyar a canviar el món a l’alumnat? Algú creu que això té cap sentit?
I com s’entén que el Departament d’Ensenyament faci un conveni amb tot un seguit d’organismes (Institut d’Estudis Financers i BBVA, Caixabanc, Banc Sabadell, Santander i Caixa Enginyers, amb el suport del Col·legi d’Economistes de Catalunya i la Europea Financial Planning Associatiu) perquè aquests vagin a les aules a impartir Educació Financera a l’alumnat? Aquest conveni es diu EFEC (Educació Financera a les Escoles de Catalunya) i compta amb una borsa de voluntaris, treballadors/es de bancs i caixes, jubilats entre d’altres, que ofereixen un curs sobre “la gestió dels pressupostos personals, la planificació financera i l’estalvi a llarg termini i com endeutar-se amb seny amb productes de crèdit”. Enguany, un 25% dels centres escolars de tot Catalunya ja han realitzat aquests cursos i la intenció és fer-los extensius a la resta de centres per tal que quedi consolidat en el currículum i en la pràctica educativa. La setmana passada entitats socials van engegar la campanya educaciocrítica.cat per oposar-s’hi.
Però si anem buscant trobarem un munt d’exemples de com tant bancs com empreses estan entrant, d’una manera o altra, a les aules de les nostres escoles.
La Caixa ofereix a través del KitCaixa Joves Emprenedors (KCJE) “material pedagògic innovador, dinàmic i creatiu per treballar l’emprenedoria a l’aula. Et proposem una nova metodologia d’aprenentatge a través de continguts digitals nous”.
La Fundació privada d’empresaris FemCAT ofereix el programa Escola i Empresa, elaborat conjuntament amb el Departament d’Ensenyament. “El programa se centra en la trobada entre l’alumnat i una persona que dirigeix la pròpia empresa que els explicarà la seva vivència. La conversa amb aquesta persona i la reflexió sobre la seva motivació al dia a dia ajudarà els i les estudiants a visualitzar aspectes de la vida a l’empresa i del seu paper en la societat des d’una perspectiva diferent a la que és habitual”. Diferent a què? Es tracta d’explicar la necessitat de fer contractes escombraria, de pagar sous miserables, o de muntar empreses al Vietnam per obtenir més beneficis?
Més casos. Al Portal Educatiu del Banc d’Espanya s’hi troba: “Si tens més de 15 anys, l’Aula Virtual t’ajudarà a conèixer què és el Banc d’Espanya i quin paper juga per aconseguir l’estabilitat de preus i dels sistemes financer i de pagaments.” Ni una paraula sobre la crisi financera, les seves causes i els seus efectes, molts dels quals estan patint una part important del nostre alumnat.
La Fundació Botín, del Banc de Santander, fa anys que té un programa Empieza por Educar que ja ha intentat fer entrar el seu professorat en els centres educatius… I si busquem trobarem un grapat més d’exemples.
Davant de tot això, calen moltes preguntes i, sobretot, moltes protestes. Ens hem de preguntar: són els bancs i les empreses, els mateixos que han desnonat a milers de famílies, que han estafat amb les preferents, que han hagut de ser rescatats amb diner públic –per la seva mala gestió–, que tenen els seus treballadors/es amb contractes precaris i sous de misèria, són aquests els més indicats per preparar material didàctic i donar lliçons al professorat?
Té sentit que es prestin edificis públics, pagats entre totes, com són les escoles i els instituts, perquè bancs i empreses es rentin la cara i, a més, facin propaganda dels seus productes (plans privats de jubilació, assegurances, hipoteques, etc.) i adoctrinin el nostre alumnat? Algú pensa que als 15 anys el que més interessa a l’alumnat són els plans de jubilació? Algú pensa que és això el que hem d’ensenyar?
D’altra banda, és que no tenim professorat suficientment preparat per impartir continguts d’economia? És que ara la innovació educativa és la que dicten les empreses? Hem perdut el seny?
Tot plegat és molt seriós i està pervertint el sentit mateix de l’educació. L’educació ha d’estar al servei de tota la societat i no al servei d’uns quants privilegiats. L’escola ha de transmetre coneixements i capacitat crítica, valor humans i solidaris, que ajudin a créixer a tot l’alumnat i ajudin també a millorar la societat. I és evident que els interessos i els valors de les empreses i les organitzacions financeres no són precisament aquests. La quantitat de corrupció i abusos de bancs, empreses i politics, no és el millor exemple per a les futures generacions.
Les escoles, els instituts i la universitat són espais privilegiats, on se socialitzen, aprenen, comparteixen i viuen tots els nostres infants i joves. És un espai on, a més d’aprendre una professió, s’aprèn a pensar, a conèixer i a interpretar el món. És l’espai on passen més hores els nois i noies, on reben més informacions i on aprenen a conviure. Els centres educatius són espaïs que s’han de cuidar i mimar, i allò que es fa en ells, ha d’estar al servei de la societat. No es pot deixar que tothom pugui envair aquests espais
Amb això no vull dir que les escoles i instituts hagin de funcionar al marge de la societat i que ningú hi pugui col·laborar, ans el contrari. És bo i positiu que l’escola estigui oberta al que passa al seu entorn i al món en general. Això forma part de l’educació. Però per això hi ha els docents i les matèries curriculars. És positiu que un docent pugui convidar a una persona per apropar l’alumnat a una realitat concreta (una persona immigrada que explica la seva experiència, un músic o una poeta, una sindicalista o una dona maltractada…), és positiu que les famílies participin a l’escola… però això és molt diferent a deixar en mans d’un grup de professionals de la banca o de l’empresa a dissenyar un currículum i enviar el seu personal a impartir classes.
En definitiva, cal que entre tots i totes anem denunciant i barrant el pas a aquestes pràctiques que només fan que posar els nostres centres educatius al servei dels interessos financers i deixar que s’adoctrini el nostre alumnat. Cal que el professorat, les direccions dels centres, les famílies i les organitzacions socials vetllem perquè els mateixos que ens han robat els diners no ens robin ara l’educació dels nostres infants i joves.
