Ha començat a Catalunya un canvi educatiu que esperem que sigui imparable. Després d’anys de debats sobre aspectes organitzatius, una part notable del professorat ha dit prou. Els continguts i formes pedagògiques actuals estan desfasats, cal repensar què vol dir educar al segle XXI. I això ha fet néixer un moviment que esclata des de baix, des de les escoles, i que es planteja una renovació profunda. I que comença a quallar en canvis concrets en diversos centres que treballen per aquesta renovació, perquè l’ensenyament tradicional ja no els funciona, i sovint son les pròpies criatures les que, amb la seva actitud, mostren que cal canviar si volem que l’escola sigui el lloc apassionant i meravellós que pot ser.
Dels eixos centrals d’aquesta innovació/renovació se n’ha començat a parlar. No és el meu propòsit detallar-los aquí. Diré només, perquè ve a tomb del que voldria explicar, que reposa damunt un element central: l’eliminació de barreres, de classificacions, de separacions. I, com sempre que s’opera aquest moviment de caiguda de compartiments i divisions, això suposa l’apropament entre l’abstracció dels sabers i la realitat immediata, entesa com la vida de cada dia, l’entorn proper, les relacions freqüents. Potser no hi veieu la relació, miraré d’explicar-me.
A partir dels anys setanta del darrer segle l’escola s’incorpora, a Espanya, a un model que ja era vigent en altres països de l’entorn. És el gran aparell col·lectiu per integrar tothom a les formes de la vida ciutadana, que es va fent hegemònica, fins i tot per a qui viu a pagès; i, alhora, per establir la primera jerarquia entre els individus, la primera classificació, que etiqueta el seu valor en un mercat de treball que ja és molt ample, on la gent no es coneix de tota la vida i per tant cal triar el personal en funció d’algun criteri objectiu. El nivell d’estudis es converteix en el passaport per a les diverses posicions laborals: personal sense qualificació, qualificació mitjana -amb matisos diversos-, qualificació superior -també matisada per les pròpies jerarquies universitàries-. Per poder dur a terme aquesta funció, els sistema educatiu es va transformar, i es va convertir en una mena de cursa d’obstacles, de manera que es pogués mesurar fins on arribava cadascú, quina etiqueta acabava tenint. Ja no es tractava de construir personalitats completes, com s’havia pretès en els moviments pedagògics més avançats del primer terç del segle XX, sinó treballadors disciplinats i preparats per a ocupar diferents àmbits de la piràmide productiva, i calia que el mètode de selecció aparegués com el més objectiu possible, quantificable, estandarditzat, universal.
Comença així un període en què l’escola es concentra no en l’educació integral, sinó en allò que podem anomenar instrucció: l’aprenentatge de sabers abstractes, llibrescos, sense relació amb l’entorn de les criatures ni amb la seva vida quotidiana; la cultura no té res a veure amb la vida, és simplement un exercici de disciplina per demostrar que s’és capaç de fer l’esforç, d’adaptar-se, d’aprendre el que toca, em digui o no alguna cosa que m’importa. Per tant, separació entre abstracció i concreció, llunyania i gairebé desprestigi de tot allò que pugui aparèixer com a útil, aplicable, proper, fins i tot emocionant.
Alhora, compartimentació dels sabers, dels temps, dels espais, dels cursos, dels horaris, dels programes. Quant més trossejat està el saber en petites dosis, més controlable, examinable, susceptible de ser convertit en notes. Fragmentació, programació, currículum, horari, professor especialista, examen, fracàs o èxit, bona o mala nota. On és, a tot això, l’alumnat? Les seves vivències, curiositats, preguntes, interessos? No cal. Ja hi ha hagut qui ha teoritzat amplament que la letra con sangre entra, i que això és el que cal, esforç i disciplina.
És hora de canviar, i de veure allò que és essencial en l’educació, ara i avui, amb una societat que ha canviat tant. I per això, cal oblidar-se del currículum tal com és, cal desfer divisions i classificacions, cal connectar l’educació i la vida.
Ara bé, l’aspecte del que volia parlar aquí és un altre. S’han començat a sentir algunes veus, en els darrers mesos, que suggereixen que pot tractar-se d’una educació elitista, que afavorirà més a les criatures que procedeixen de classes altes i mitjanes, amb nivells educatius familiars també alts, i perjudicarà a les que venen de famílies amb nivell cultural baix. I, en aquest sentit, aquest canvi educatiu serà encara un element de desigualtat, d’augment d’un classisme que ja és molt patent en el nostre sistema educatiu.
És massa aviat per jutjar uns canvis que tot just s’estan iniciant, i que no sabem encara quins efectes positius i negatius poden tenir. Des del punt de vista teòric, però, no estic d’acord amb què aquest tipus de canvi hagi de ser elitista, o que pugui ser negatiu per a la democratització del sistema educatiu i pugui fomentar la desigualtat. I això per dues raons.
La primera: les innovacions, en les nostres societats, solen començar pels nivells socials alts. Els exemples son múltiples. Anar de vacances, viatjar a l’estranger, aprendre idiomes i tants altres, van ser innovacions que van començar a difondre’s a partir dels nivells socials alts, i que després son copiats i reproduïts en les altres classes i capes de la societat. Inicialment podem considerar que son signes d’elitisme, o que la seva introducció aprofundeix la distància entre uns i altres grups. Però les innovacions ara es difonen ràpidament, la innovació educativa, si funciona bé, s’estendrà ràpidament, i no té perquè convertir-se en un element distintiu de l’escola privada i concertada. Ben al contrari, ja hi ha bastantes escoles públiques que han començat a introduir canvis, de manera que la diferència classista, si arriba a produir-se, pot ser que duri molt poc temps. No podem aturar la innovació pel simple fet que es difon inicialment en els sectors socialment alts. El que cal fer és que, si la innovació és positiva, molt ràpidament passi a la majoria de les escoles.
Hi ha una segona raó per la qual es podria considerar elitista la innovació pedagògica que es planteja, i que és d’un ordre més complex. Té relació, i perdoneu que aquí utilitzi un argument més teòric, amb els treballs que va desenvolupar Basil Bernstein a Anglaterra fa ja uns quants anys, en els quals mostrava que quan més trossejat i classificat era un missatge educatiu, més fàcil resultava per a les criatures procedents de classe treballadora, atesos els codis lingüístics adquirits en la família i el medi social; i que, en canvi, tot allò que requeria més criteri propi, perquè es movia dins d’una major ambigüitat –és a dir, menys precisió en la classificació- funcionava millor en la classe alta i mitjana alta, culturalment més afí a aquest tipus de mecanismes mentals. Bernstein va fer una feina molt subtil, i va arribar a mostrar empíricament aquesta hipòtesi. Des de la seva teoria, podria semblar, efectivament, que els canvis que ara es proposen poden perjudicar les criatures procedents de medis populars, per a les quals pot ser relativament fàcil aprendre a dividir o un llistat de noms de rius, i pot ser més difícil fer un projecte si el marc d’acció no està prèviament ben definit, perquè els costa saber que se’ls està demanant.
Però, curiosament, la meva hipòtesi va en el sentit contrari. Sabem també, pels treballs de Bourdieu, que la cultura llibresca, la que té suficient legitimitat per a ser transmesa a les aules, es correspon en major mesura amb la cultura de les classes cultes, aquelles que disposen de major capital cultural, en termes d’aquest autor. Mentre que tot allò que és més proper, que té més relació amb l’entorn i la quotidianitat, és molt més semblant per a tots els grups socials, i per tant té un menor efecte discriminador en relació als resultats de l’aprenentatge. Si les escoles orienten l’educació no cap a coneixements abstractes i llunyans, sinó que parteixen d’elements de la realitat immediata, la possibilitat d’interès i èxit de les criatures procedents d’àmbits populars s’incrementa. Donaré un exemple, perquè quedi clar. Si la química s’ensenya a partir de l’abstracció memorística i d’exemples d’aplicació totalment desconeguts per a els criatures, només els més avesats a l’abstracció aconseguiran entrar-hi. Si el que es fa és partir de la cuina, i experimentar amb els fogons, la preparació de les salses, de les coccions o les liquacions, per exemple, i s’aprofita l’experiència per explicar les reaccions químiques que hi ha al darrere, totes les criatures en tenen una experiència directa, i és molt més probable que a partir d’aquí augmenti l’interès i disminueixi el fracàs escolar.
Des del meu punt de vista, el canvi educatiu iniciat és indispensable, i crec que serà beneficiós per a tothom, malgrat els molts obstacles i resistències que possiblement generarà.
