Josep Maria Vilalta (Barcelona, 1965) és el director de l’anuari del 2015 Reptes de l’educació a Catalunya de la Fundació Jaume Bofill. Vilalta és també secretari executiu de l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP) i Director Executiu de la Global University Network for Innovation (GUNI). La Fundació Jaume Bofill acaba de publicar un anuari centrat en 12 grans reptes del sistema educatiu. A diferencia de les edicions anteriors, s’ha fet una anàlisi en clau propositiva i no tant des del punt de vista quantitatiu i econòmic. En aquesta entrevista, abordem amb ell alguns d’aquests reptes diversos que haurien d’afrontar tots els agents educatius de Catalunya.
La baixa inversió en educació a Catalunya ha provocat una disminució en equitat i innovació. Hi ha hagut una desinversió de 37.515 milions d’euros.
Catalunya és el país d’Europa que té menys inversió pública en educació respecte al PIB. Estem a la cua i per sota de la mitjana europea. Partim d’un problema greu: ens hem acostumat a un infrafinançament de l’educació. A això se li suma que hem tingut l’efecte dels últims anys de desinversió pública. A partir del 2010 vam baixar en inversió, fins al punt que Catalunya ha estat el sisè país d’Europa que més ha desinvertit en educació. La nostra proposta és mirar de duplicar i arribar, en 10 anys, a la mitjana europea de l’OCDE, que és del 5,6% del PIB, o de la Unió Europea, que és del 5,25%. Estem parlant d’invertir uns 5.000 milions d’euros addicionals, fins a 10.800 milions al final. Ens hem de creure que l’educació és el pilar principal de la societat. Ara per ara això no és així i es veu reflectit en uns pressupostos minsos.
En què s’hauria d’invertir?
Cal prioritzar en equitat i igualtat, d’una banda, i d’una altra, en innovació i qualitat educativa. També cal reforçar al màxim el professorat. Crec que els mestres i professors són la clau de volta del sistema educatiu. Tots ho pensem però al final fem molts debats i invertim molt temps en altres coses i al final deixem de pensar en els mestres i professors.
Quins aspectes del professorat cal reforçar?
Cal millorar la formació inicial, la formació universitària prèvia i l’accés a la funció docent. Hem de ser més exigents amb els que entren a la formació de mestres però també hem de millorar la formació permanent dels docents que ja tenim a les aules. Apostem per una formació molt lligada als equips docents. No és l’individu que es forma, sinó l’equip de docents. Hem de pensar, com a centre, en tenir un projecte d’escola. Serà aleshores quan el nostre personal es formi per poder donar resposta a aquestes línies.
Formació teòrica… però també pràctica?
La formació està variant, però encara queda molt per fer. Coneixem una experiència que ja funciona, que és la formació de mestres dual que fa la Universitat de Lleida. Allà la formació és 50-50 en teoria i pràctica. A més, tenen convenis de col·laboració entre universitat i centres educatius on fer pràctiques. També proposem una mentoria o acompanyament del futur mestre. Volem que tinguin un acompanyament d’un professor sènior durant els primers anys amb un seguiment personalitzat, a l’estil dels metges resident que fan el MIR.
Però hi ha una diferència amb els MIR, ells saben que estaran 4 anys en un únic centre i els professors, en canvi, no.
Són reptes que tenim: mobilitat i precarietat. Són dificultats afegides. Això va lligat a que el centre pugui disposar d’una plantilla adequada, tenir un projecte docent i sobretot certa autonomia respecte a l’administració. Hem de donar graus de llibertat als centres. Calen equips docents potents i més estables. Reclamem major autonomia dels centres, menys regulació i burocràcia. La societat és dinàmica i canviant.
A l’informe distingiu entre inclusió i integració dels alumnes.
Tenim un gran repte en relació a aconseguir una educació plenament inclusiva. No es tracta només d’agafar un nen amb dificultats i situar-lo a un centre ordinari, sinó de tenir un pla personalitzat pel nen que li permeti en un mateix temps estar integrat o acollit en un centre ordinari i que tingui una formació adequada a les seves característiques, capacitats i mancances. L’administració ja fa molta feina però s’ha d’aprofundir més encara. Primer de tot, en formació pel professorat. Però l’escola també necessita adquirir altres perfils professionals més enllà del professor: psicopedagogs, psicòlegs, personal de suport… Aquests perfils són imprescindibles per la inclusió. Fins i tot amb nens o joves que no tenen una plena discapacitat: alumnes amb dislèxia, amb disortografia… Són problemes específics que es poden treballar molt bé a l’aula amb un reforç professional extern que estigui a l’escola o que pugui donar suport al centre.
A l’anuari també dediqueu un capítol a l’acollida de l’alumnat d’origen immigrant.
La nostra sensació és que, així com fa 15 anys aquesta era una preocupació del sistema educatiu, en els últims cinc anys aquesta preocupació ha baixat d’intensitat. Sembla com si els problemes s’haguessin solucionat. Probablement el que ha passat és que hem tingut altres urgències: retallades, abandonament escolar… Seguim tenint problemes greus amb la població immigrada: hi ha fracàs i abandonament escolar. Això va associat també a què aquest tipus de persones normalment tenen un origen econòmic i un rerefons cultural relativament baix.
Hi ha iniciatives positives com les aules d’acollida, però hem d’anar molt amb compte per no caure en una segregació interna en els centres. El fet de separar excessivament un tipus d’estudiant amb dificultats de la resta pot estigmatitzar-los. Per això recomanem trobar un equilibri. És difícil perquè hi ha un fet que és evident que és que se’ls ha de tractar diferent perquè necessiten recursos, reforç i atenció personalitzada en temes com conèixer la llengua. Però al mateix temps no podem fer que aquesta aula d’acollida sigui un fre a la plena inclusió d’aquest nen o nena a classe.
Un altre problema amb el qual es troben els alumnes immigrants són les àrees de proximitat escolar, que els agrupa a tots en els mateixos centres.
El sistema educatiu està molt influenciat per la mateixa societat, l’economia, la demografia, la configuració urbanística d’una ciutat… A vegades ens pensem que els problemes educatius són problemes intraeducatius i no és així. Quan tenim uns barris on la població migrada és molt gran i aquests infants van als centres de referència del barri això provoca guetos o segregació respecte als altres. Hem de potenciar que a aquests centres també puguin accedir alumnes que no siguin d’origen immigrant, sinó autòctons nascuts a Catalunya. Una altra mesura que s’està fent és reforçar la plantilla d’aquests centres –els anomenats d’especial dificultat- amb més professorat competent en aquest tipus de problemàtica.
Si hi ha molts alumnes d’origen immigrant en un centre, pot ser que alumnes autòctons no hi vulguin anar?
El paper de l’administració és clau, aquí. Hem de redistribuir la població immigrada entre centres, hem de poder fer concerts educatius amb les escoles concertades dient que han de poder assumir un determinat número de joves d’origen immigrant i hem d’actuar públicament perquè la decisió privada de cada ciutadà no afecti i comporti segregació.
A l’informe es constata també l’elevat abandonament prematur que fa anys que pateix el sistema. Però és que una vegada l’alumne arriba a la universitat, ens trobem amb un problema similar.
Tenim el sistema de beques d’ajut a la universitat més escàs de tot Europa. Això ha de canviar. La gent que no té recursos moltes vegades ha de compaginar estudis amb feina per poder pagar els estudis. Proposem més beques i ajuts als estudiants, especialment a qui més ho necessita, perquè partim de realitats diferents. Una altra solució és més informació i orientació a l’alumnat. Cal un acompanyament en el trànsit cap a la universitat. Tenim un abandonament alt el primer curs, sobretot en carreres de l’àmbit humanístic. Una mesura concreta és el que anomenem el grau obert, com el que fan a la Universitat Pompeu Fabra. Es tracta d’un primer any obert que és un “grau a la carta” on es cobreixen diferents estudis universitaris que et permeti acabar veient a primer curs cap a on seguiràs.