Quan Íñigo Méndez de Vigo es va fer càrrec del Ministeri d’Educació, Cultura i Esport, el 2015, tenia a tota la comunitat educativa enfadada. Wert, el ministre pitjor valorat, havia aprovat la Lomce i havia deixat en el seu camí a París incendis i vagues.
Mariano Rajoy necessitava un perfil més dialogant. Era difícil aconseguir consens, encara que també era difícil tenir més enemics que Wert. Va trucar a Íñigo Méndez de Vigo, un desconegut en la política espanyola que venia d’Europa però un home de partit -va ingressar al PP el 1989-. Afable, veterà i fonamentalment lleial al Govern.
Aquest aristòcrata de 60 anys -baró de Claret- està acostumat a la diplomàcia i la política de pacte. Ha estat a la Unió Europea 17 anys i parla anglès, francès i alemany. Va ocupar la Secretaria d’Estat per a la Unió Europea, on va arribar de la mà del seu amic José Manuel García Margallo, que ha quedat fora del Govern.
Méndez de Vigo va fer el que Rajoy esperava d’ell: un triple mortal. Que la contestada Lomce es tragués sense més explosions. Somriure i estrènyer mans sense moure ni un centímetre. Per la part dura, el ministre va triar de número dos a un perfil amb mà de ferro mentre ell reprenia l’agenda de reunions amb professors, sindicats, autonomies i alumnes abandonada per Wert.
El baró va agitar el mantra del consens i del diàleg. Alhora, ha reiterat amb fermesa que la Lomce i les revàlides no es toquen – els canvis escenificats per Rajoy en el debat d’investidura ja estaven previstos per la llei-. Les innovacions respecte al seu predecessor han estat mínimes: desfer el model d’examen únic que va pensar Wert per a les revàlides, va retornar les ajudes de llibres i retocar els programes Erasmus. De fet, li han fet tres vagues mentre ha estat de ministre, l’última i més important, la de les revàlides. Ja hi ha una altra convocada per al 24 de novembre.
Aquesta experiència en apagar focs i defensar el Govern sense perdre el somriure el porta ara a ser la cara de l’Executiu i qui informarà tots els divendres dels acords del Consell de Ministres. Rajoy li premia així per fer-se càrrec d’un dels ministeris més criticats. Les seves decisions no han satisfet als detractors de la Lomce, la seva acció no ha estat res reformista, però ha calmat ànims fent veure que està obert a escoltar encara que res canviï.
En la seva següent etapa dirigint la política educativa té una primera missió: aprovar una ordre ministerial que desenvolupi les revàlides i iniciar el camí per al Pacte per l’Educació que tots els partits han promès als seus programes. Com cara del Govern, ensenyar el seu perfil afable mentre gestiona la comunicació de les dures decisions i retallades que encara queden per fer.