La ressaca del sisme trianual produït per la publicació de l’Informe PISA 2015 ha comportat, un cop més, una onada de declaracions, opinions, estudis, parers, crítiques i explicacions. Cada vegada més es qüestiona el que pretén “mesurar” aquest tipus de proves, la descontextualització d’una cosa tan contextual com l’aprenentatge i les seves cultures, la forma d’administrar-les, les martingales d’alguns sistemes per aparèixer millor col·locats, el poder que suposen per a un determinat organisme, el cost associat a la seva administració en països amb professorat mal preparat i pitjor pagat, la seva inutilitat per no comportar ni fomentar anàlisis profundes del present i futur dels sistemes educatius, atès que, com a màxim, l’únic que se’n deriva és què fer per sortir millor a la foto següent.
En aquesta ocasió, al meu parlament de les coses en què em proposo explorar les alternatives de l’educació, situo la discussió en un tema que PISA 2015 ha tornat a posar sobre la taula, quan en realitat mai se’n ha anat. Em refereixo a la qüestió dels deures. Els cursos escolars comencen i acaben amb aquest debat, les vacances el reanimen i PISA sembla aportar més munició. Se sol debatre, una i altra vegada, si deures sí o no, en quins moments, per què, per a què, ocupant quant, si caldria canviar la metodologia d’ensenyament… Però els anys d’experiència i estudi em diuen que potser el focus del problema està en un altre lloc, que potser com en el conte sufí, estem buscant l’anell perdut sota un fanal i no en el lloc en el qual ens va caure.
Donant-li voltes a aquesta idea, en la publicació de l’Obra Completa de Carl Jung (editorial Trotta), recompto les nocions d’inconscient col·lectiu, “una mena de pàtria comuna i desconeguda, es manifesta aquí i allà, llavors i ara, i és raonable pensar que ho seguirà fent”. Així com el d’arquetip, “una imatge amb alt contingut emocional que ens ajuda en la nostra educació sentimental i a ordenar els tipus humans” (Joan Arnau). I em plantejo, en relació al tema d’aquesta columna, que fer conscient, explícit, el nostre inconscient col·lectiu i el nostre arquetip ens pot portar a reconsiderar com hem arribat a pensar com ho fem en relació al sentit i el paper del sistema educatiu en el món actual i, potser, a establir noves qüestions, així com el tema dels deures.
Perquè avui l’Escola no és el lloc d’aprenentatge. Els estudiants transiten per diferents contextos culturals i socials, analògics i digitals, en els quals aprenen coses molt diferents, de vegades en conflicte amb l’educació formal, que dia a dia, en un món saturat d’informació, està perdent imatge, discurs i prestigi. D’aquí que el primer que preguntaria seria: Quin és el projecte educatiu de la institució? ¿De quines estratègies i recursos s’està dotant per poder posar-lo en marxa? ¿Quina noció de coneixement, d’ensenyament, d’aprenentatge, de saber i d’avaluació subjacents al projecte? Quin és el paper dels diferents implicats: administració, direcció, docents, estudiants, famílies…? ¿Fins a quin punt es tenen en compte els aprenentatges, interessos i capital social i cultural de l’alumnat? Quin tipus de relacions, connexions o desconnexions es planteja amb la resta dels contextos d’aprenentatge dels estudiants?
Estaríem així deconstruint l’inconscient col·lectiu i l’arquetip de l’educació escolar. I si aconseguíssim qüestionar la inèrcia que ensenyar és dir, aprendre és escoltar i el coneixement és el que posa en els llibres, i connectar les experiències del centre amb les del món exterior de l’alumnat, l’aprenentatge es convertiria en el gaudi continu del descobriment, la repetició i l’avorriment en interès i curiositat i els deures en plaers. Fins i tot per a les famílies que acompanyen els seus fills en aquest procés –i aquí sempre caldrà posar una atenció especial als diferents col·lectius, per no generar noves formes de segregació social– pot ser una font d’aprenentatge i experiència en un món canviant en el que la curiositat no coartada dels més petits pot ser una posada al dia per als més grans.