Gairbé tothom coincideix en el diagnòstic: tanta sacsejada legislativa no és bona per a l’estabilitat del sistema educatiu. No és de rebut que cada nou govern es tregui del barret una nova reforma educativa. Les divergències sorgeixen a l’hora de plantejar de què es parla, quins assumptes es dirimeixen, com s’organitza el debat, quines veus són escoltades i quin és l’abast polític i ideològic de l’acord.
Anem per parts. Ara per ara sí que és necessària una llei d’ampli consens democràtic, ja que cal recordar que la LOMCE va ser aprovada al Parlament amb els únics vots del Partit Popular, i als centres i al carrer va ser majoritàriament contestada per la comunitat educativa. Per tant, les operacions de maquillatge no faran altra cosa que perllongar el descontentament i aparcar sine die algunes de les velles qüestions pendents o d’altres noves que estan emergint. Tampoc les presses són bones companyes per assolir acords d’ampli suport que permetin encarar una agenda amb reptes d’enorme calat.
Així, per entendre quina és la salut del nostre sistema educatiu cal reunir dades, indicadors, evidències i arguments més enllà de PISA. Per estendre el dret a l’educació de qualitat per a totes i tots es requereix un sòlid acompanyament financer; per avançar cap a l’equitat i la inclusió escolar convé veure de quina forma es protegeix i consolida l’educació pública; per garantir la laïcitat o simplement l’aconfessionalitat cal revisar els acords del Govern amb el Vaticà; per combatre el fracàs escolar es necessiten altres fórmules substitutives al desastre de la repetició de curs; per decidir quins coneixements convé ensenyar cal superar la caduca parcel·lació del saber; per dinamitzar la democràcia a l’escola s’imposa l’enfortiment dels consells escolars i altres espais de participació; per decidir un nou model de selecció i formació del professorat les universitats han de posar-se les piles; perquè el tractament de temes tan polèmics com els deures o l’horari escolar vagin a les seves arrels convé repensar la funció de l’escola i plantejar l’educació a temps complet en els diferents escenaris d’aprenentatge i socialització. I, finalment, mereixen respectar-se i revisar-se els àmbits competencials autonòmic, municipal i de centre, perquè l’excés de centralisme i burocràcia entorpeixen la innovació i transformació escolar. Els temps estan canviant i la legalitat ha d’adaptar-se a ells i no a l’inrevés, com succeeix amb massa freqüència. També això serveix per a la Constitució, molt desfasada ja en alguns punts. Vaja, que les reformes escolars han de donar pas a les reformes educatives, cada dia més afectades pel que passa fora del recinte escolar.
Anem a la segona part, la que afecta a com es concep el debat i qui el protagonitza. Encara que sigui estirar el tòpic, és bo insistir-hi: l’educació és massa important per deixar-la només en mans dels polítics –i més quan es pretén emprendre una reforma educativa de tal magnitud–, restringides a la creació d’una subcomissió d’educació; o bé per delegar-ho la dictadura digital dels experts mediàtics –disfressats de tècnics neutrals que es limiten a demanar opinions i que, sense intervenir cap debat, seleccionen les que més els convenen per encaixar-les en el seu particular relat. Aparentment, aquests procediments resulten més senzills, àgils i eficaços. Però les aparences enganyen, perquè les coses en educació són extraordinàriament complexes; i perquè en els últims anys s’està enriquint el teixit social mitjançant una àmplia xarxa de col·lectius, plataformes i moviments plurals que demanen ser escoltats: en les seves crítiques i propostes però també amb les seves experiències i protestes.
La desafecció respecte a la política, amb manifestacions tan emblemàtiques com el 15-M, l’ombra del qual és molt allargada, posa de relleu que la democràcia formal, com a expressió de la representació política, ha de conjugar-se amb la democràcia participativa per vehicular un debat públic intens, sostingut i amb llum i taquígrafs, amb la més alta implicació de tots els actors socials i educatius: professorat i alumnat dels diversos nivells; professionals de l’orientació, de l’educació social i d’altres àmbits d’intervenció, personal no docent; mares, pares i altres familiars; tècnics municipals, d’entitats i ONG; sindicats, col·lectius de renovació pedagògica, plataformes, marees i moviments socials.
Aquesta via, que apel·la a la multiplicació dels agents i espais de debat, amb ritmes més pausats, és més complexa i ambiciosa, però també més poderosa per a conformar una opinió pública ben informada i per assentar polítiques educatives sòlides i duradores. L’altra via, la de les dreceres i urgències, hegemonitzada pel corró parlamentari, és tristament coneguda per la seva fragilitat i per la falta de complicitat dels actors implicats. ¡Quantes reformes cuites des de dalt han fracassat, o s’han quedat a mig camí per la falta d’entusiasme i implicació o pel simple desconeixement dels que havien de aplicar-la!
I anem a la tercera part: no es pot ignorar l’abast polític i ideològic del pacte educatiu en nom de la fal·laç coartada de la neutralitat. A ella hi recorren sovint els tecnòcrates de torn que, situant-se per sobre del bé i del mal, miren de buscar-hi la miraculosa taula de salvació. O també solen utilitzar-la els governs i els poders fàctics per vendre el discurs conservador i neoliberal dominant com a pensament únic, com si fos el més normal i de sentit comú.
Vegem un exemple recent de fins on arriba la manipulació del llenguatge. Aquest estiu, el portaveu de la Conferència Episcopal, José María Gil Tamayo, després de reunir-se amb el llavors ministre d’Educació en funcions Iñigo Méndez de Vigo, per assentar la seva posició en el pacte educatiu i garantir que la Religió seguís plenament integrada al currículum –avaluable i computable a tots els efectes–. Ho va justificar amb aquestes paraules: “Hem de deixar posicions ràncies: l’educació ha de ser un camp neutre, formem per a la realitat, no per a les entelèquies; deixem les rèmores antiquades”. Una mostra clarivident dels qui ostenten el govern de 2.600 centres catòlics.
¿Com que no és ideològica, l’educació? ¿Que les persones i les col·lectivitats no tenen idees? La ideologia està explícitament o implícita, amb diferents graus de desenvolupament, en qualsevol diagnòstic o anàlisi de la realitat i en la formulació de qualsevol pensament i pràctica educativa. I una de les missions de l’escola pública és vetllar pel pluralisme ideològic, per l’estudi i difusió dels diversos referents intel·lectuals, filosòfics i polítics. Una altra cosa ben diferent i que, per descomptat cal evitar i combatre, és l’adoctrinament ideològic, els dogmatismes, sectarismes i fonamentalismes.
L’escola que tracta de sostreure’s de la ideologia entra en un món artificial i de somni. De la mateixa manera cal reivindicar la grandesa i noblesa de la política en majúscula: la que es distingeix de la simple baralla partidista; que defensa la seva autonomia front al creixent domini globalitzat de la tecnologia i del poder econòmic i financer; que l’entén com paideia i pedagogia per al compromís amb els assumptes públics i comuns; que vetlla pel compliment dels drets humans i de la infància; i que empodera la ciutadania intel·lectual i èticament.
El debat al voltant d’una futura llei, dins aquest context politico-ideològic, pot representar una oportunitat immillorable per obrir un debat social, per aclarir punts de vista, per contrastar diversos models educatius i per dilucidar punts de trobada i de distanciament, atenent prioritàriament a les decisions majoritàries però sense arrasar a les minoritàries. I, per descomptat, per veure fins on arriba el necessari acord polític i social. Però no cal esperar a la gestació i aplicació d’una nova reforma per prendre algunes mesures urgents contra la pobresa infantil i l’exclusió socioeducativa, i per revertir les retallades que afecten sensiblement a la qualitat de l’ensenyament i a l’alumnat més vulnerable. Posem que parlem d’augmentar la despesa en educació mitjançant un pressupost extraordinari. Per a això no caldria obeir el dictat de Brussel·les sinó al que imposa la realitat.