“La vista no pot ser vista”, no oblidaré mai aquesta frase. Primer, perquè el professor la repetia sense parar, i en segon lloc, perquè, per més que l’escoltava, mai no l’entenia. El que parlava era un professor amb el nas altiu, que ens mirava a nosaltres, els alumnes, amb avorriment. Era el mateix que ens deia que estava estudiant per advocat perquè els estudiants no valoràvem la filosofia. “Sou una pèrdua de temps”, ens deia. Aquell any vaig suspendre la filosofia de Batxillerat i, per descomptat, la vaig odiar, també. Malgrat que el professor era bo en el tema, mai va aconseguir que entenguéssim la filosofia ni que empatitzéssim; i, encara menys, que l’estiméssim o, com a mínim, que ens agradés una mica.
Per sort meva, i de molts altres alumnes com jo, l’any següent el professor va agafar la baixa i va arribar a l’institut una professora que ens va fer veure els grans pensadors i els conceptes filosòfics des d’un altre punt de vista. Aquell any vaig aprovar amb molt bons resultats filosofia i anys més tard em matricularia a la carrera de Filosofia i lletres.
Tots hem tingut tot tipus de mestres, i tots en recordem alguns amb especial afecte. A vegades fins i tot recordem frases o gestos que, en el seu moment (sense saber-ho), van calar en nosaltres per sempre. I això demostra una cosa molt obvia, però poc tinguda en compte: molt sovint ens ensenyen més les persones com a persones, que el coneixement que aquestes puguin tenir. Com a mestres, segurament no arribarem a saber mai si formem part del record grat d’algun dels nostres alumnes (sempre vull pensar que sí, ni que sigui un). El que sí que podem fer és apropar-nos a la visió que tenen de nosaltres, interessar-nos per allò que, com a alumnes, valoren dels seus professors. I és que per més joves que siguin, els alumnes saben bé què és el que els agrada i el que no, el que els ajuda a aprendre i el que no.
Ara, com a mestra, observo al meu voltant a cadascun dels alumnes, tots ells diferents, i em pregunto què volen i què necessiten. El millor que he pogut fer ha estat parlar directament amb ells, proposar-los que expliquin quines qualitats consideren que ha de tenir un bon mestre. Els joves als quals els ho he preguntat ho han tingut ben clar:
En primer lloc, un bon mestre o professor ha de ser amable. Aquesta ha estat la qualitat més escrita, i és que per molt contingut curricular que plantegem, entre professor i alumnes, abans de res, hi ha una relació personal. “Si un professor no és amable, em fan perdre les ganes d’escoltar”, comentava un d’ells. I no és d’estranyar. Això ens passa a tots en qualsevol esfera de la nostra vida. Per què hauria de ser diferent amb ells?
Una altra de les qualitats més desitjada en un mestre és que sigui creatiu, que faci activitats xules i jocs, i no fitxes tota l’estona. Parlem d’innovació? És graciosa aquesta paraula, quan el desig, conscient o inconscient, dels alumnes d’avui i d’abans, sempre ha anat per davant de qualsevol innovació educativa que els adults puguem proposar. El que avui es pugui implementar a l’aula com una cosa innovadora fa anys està en les ments dels nens. ¿O és que, com a alumnes, no preferíem sortir al carrer, fer experiments, jugar i manipular que escoltar una lliçó magistral?
En tercer lloc, els alumnes han destacat que un bon mestre no ha de renyar cridant. De debò criden els mestres? Per què? Tots sabem de primera mà com de desagradable és que t’escridassin. I, en major o menor mesura, som conscients de la reacció que es produeix immediatament després dels crits: et tapes les orelles, amb la mà o mentalment –desconnectes, vaja–. Els mestres criden per moltes raons, jo mateixa els sento pels passadissos. Criden perquè els alumnes s’asseguin, perquè els alumnes callin, criden perquè un alumne pregunta alguna cosa que ja s’ha explicat, perquè no entenen alguna cosa que ja s’ha dit…
Sempre em pregunto per què en aquesta professió es permeten conductes que en d’altres, en un context semblant, són impensables. ¿S’imaginen un comercial de telefonia mòbil escridassant a un client perquè aquest no entén com fer servir l’agenda o com connectar-se a una xarxa sense fil? El comercial li retraurà que hagi de repetir-ho? Què és el que fa diferent aquesta situació? Serà que uns són adults i els altres nens, i que a aquests últims no els devem el mateix respecte ni la mateixa paciència? O serà que en el primer cas els diners compleixen una funció coaccionant? Mai he entès certes reaccions per part d’alguns professors i, per sort, veig que molts alumnes comparteixen amb mi aquesta incomprensió. Quan un es fa mestre o professor, sap molt bé que tindrà davant nens i nenes de tots els tipus, i que precisament li paguen per ajudar i explicar, tantes vegades com calgui. ¿Per què es renega, aleshores, d’una part tan essencial i tan bàsica de la nostra professió?
I això ens porta a una altra de les qüestions també molt comentades entre els alumnes: un bon professor ha d’explicar les coses moltes vegades i ajudar-te si no entens alguna cosa. “Jo crec que ha de parlar amb tu si tens alguna pregunta o dubte i escoltar-te i ajudar-te“, comentava un dels alumnes. És obvi, no? Per això ens paguen. I en aquest cas no importa a quin tipus d’educació ens estiguem referint, perquè fins i tot en aquella més oberta i lliure, els nens reben explicacions d’algun tipus: on són les coses, com utilitzar una eina, etc.
Per descomptat, ha sortit a debat el tema dels “alumnes preferits“, perquè no ens enganyem, hi ha preferits, i alguns ho saben dissimular millor que d’altres. Com noteu qui és el preferit? “Perquè li pregunten tota l’estona a aquesta persona, perquè se li perdonen més coses que als altres, perquè li diuen que és el millor i que ho fa tot bé, perquè sempre li demanen els favors”. Sí, ho recordo bé, això. El preferit sempre ha estat destacat a classe, perquè tots el vegin, anhelin ser com ell, i, de passada, perquè tinguin clar quin és el model al qual cal aspirar.
I bé, després hi ha hagut molts altres comentaris, alguns d’ells sorprenentment populars també, com la bona olor: “que no li faci mala olor l’alè”, “que faci bona olor”, “que no faci olor de tabac”. Sens dubte, l’olor corporal ha marcat en el nostre record a més d’un professor, per bé o per mal. I de nou em ve al cap això que em pregunto des que era una nena: ¿Per què els adults demanen coses als infants que ells no compleixen? Des de l’escola sempre m’han insistit en el fet que he de rentar-me les dents després de dinar, i així ho he fet. Aleshores, per què l’alè d’alguns professors fa olor de vi barrejat amb cafè i cigarretes? En més d’una ocasió he escoltat als professors queixar-se de l’olor general d’una classe, o de l’olor o falta de neteja concreta d’un alumne. Ens preguntem de què fem olor nosaltres?
En fi, aquest article podria no acabar-se mai (als nens i nenes als quals he preguntat se’ls van ocórrer milers de coses), però més que allargar-lo, m’agradaria deixar que fossin els mateixos professors i mestres que entaulessin aquesta conversa amb els seus alumnes.
Per part meva, després d’escriure tot això, només puc pensar en una cosa: No és potser tot el que s’ha exposat massa obvi? A vegades tinc la sensació que els professors caminem errants i cecs buscant una solució que està just davant de nosaltres, de vegades es diu Clara, Rosa, Carles, Georgina, Lucía, Lucas, Rodrigo…
